Els amics fatalistes i l’esquerra espanyola

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Darrerament he constatat que tinc amics fatalistes. Dos, com a mínim. Perquè quan ens hem trobat, en diferents moments i per diferents motius, no han trigat ni un minut, cap dels dos, a deixar caure el seu fosc vaticini. Amb aquella tendència a la fatalitat que de vegades tenim els humans, els humans escaldats, els que, probablement, n’han vistes de tots colors i que ara posen la bena abans de la ferida per si de cas, perquè potser resulta que en comptes de fatalistes són sentimentals i no podrien suportar una altra batzegada que els agafés desprevinguts, amb aquella tendència a la fatalitat, deia, els dos amics semblaven impel·lits a compartir la seva negra visió sobre el futur electoral valencià.

Les eleccions andaluses, amb l’extrema extrema dreta espanyola celebrant la dotzena d’escons i etcètera, han propiciat els mals auguris. En fi. Hi han passat moltes coses, allà. I una de les coses que hi han passat, una que potser és clau des del nostre punt de vista, ens parla més de la incapacitat de l’esquerra (dita així, en general, perquè inclogui també el partit de Susana Díaz) per mantenir la representació que no pas del creixement de la dreta. De fet, el vot de dreta no ha crescut particularment: s’ha diversificat i radicalitzat. Que no és poc, d’acord. Però en realitat no hi ha hagut cap emergència dels uns sinó una significativa incompareixença dels altres. A grans trets. Una part important dels electors d’esquerra no han anat a votar. Per múltiples raons. Per les poques ganes. Pel fastigueig de tants anys de potineria. Perquè semblava que s’ho podien permetre, també (les enquestes, recordem-ho, deien que sí, que entrava la dreta ultra-ultraespanyolista, però que l’equilibri es mantenia). Perquè la “nova” esquerra s’ha anat perdent en gesticulacions i batalletes. Per etcètera.

I és d’aquí, que plora la criatura. No només però sí sobretot.

La nostra, també.

Al País Valencià, l’actual majoria electoral està constituïda per tres grans blocs, que són les tres branques que han fet possible el Botànic: el valencianisme, amb totes les seves diversitats i tants matisos i estira-i-arronses com calgui (Compromís), i, de la banda de l’obediència espanyola amb més o amb menys grau de centralisme madridista, la socialdemocràcia clàssica (PSPV) i la nova forma que havia de recollir el malestar producte de la crisi i que es va expressar amb les mobilitzacions del 15M (Podem).

Ara fa quatre anys hi va haver un moviment en la balança, un petit decantament, pling, que va propiciar el canvi electoral. Perquè el model que representava el PP s’havia desgastat, després de tant de temps de corrupció i ‘agua para todos’ (el bunga-bunga necessita diners per a repartir, bombolles que permetin els excessos de la Fórmula 1 o de la visita del papa de Roma o del que sigui però que sigui gros i que brilli amb lluentons: quan punxen les bombolles, només queden les vergonyes exposades al sol), i també perquè s’hi va presentar una alternativa. Una que n’eren tres. En confluència.

De fet, difícilment es produeix el canvi si no hi ha model alternatiu. I diria que puc donar una petita bona notícia als meus dos amics fatalistes: la dreta espanyolista té, ara per ara, una greu incapacitat de proposar cap alternativa al Botànic. S’ha fracturat i està enrabiada i molt lluny d’aquella gesticulació d’hegemonia que la va definir durant tants anys. Tants.

Tot i això, darrerament, si te la mires bé, potser li detectaràs que viu, ai, atacada d’ansietat, com dient, tot retorçant els dits i movent a banda i banda la mandíbula, que farà fora els intrusos que li han pres el corralet. Segurament, no li l’ha pas provocada això de Vox, l’ansietat: al capdavall, no és sinó una expressió d’ella mateixa, l’extrema extrema dreta que sempre hi ha estat i que ara pot pouar en el descontentament i la por. No, és de veure com, de les tres branques, que dèiem, n’hi ha una que falla. I que això li pot donar una oportunitat.

Perquè aquesta esquerra espanyola de noves formes i de cels que cal assaltar ha perdut embranzida, sí. I això pot ser lògic. Però ha demostrat també una alta capacitat d’embrancar-se en serials, en batalles i batalletes i mandangues que desgasten i desconnecten i desmotiven els seus votants. Que són crítics per naturalesa. I que no consideren, com sí que ho fan els de dreta, que votar sigui cap obligació.

Hi ha hagut un canvi al País Valencià, sí. Fins i tot, i malgrat tot i en comparació amb d’altres temps, certa descrispació. Però no hem passat de negre a blanc. Pocs vots van decidir i pocs vots decidiran. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Núria Cadenes
Núria Cadenes

Escriptora i periodista. Autora de Cartes de la presóL'Ovidi i AZ (3I4), El cel de les oques i Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna) o El banquer (1984). Guanyadora del Premi de narrativa Ciutat d'Elx, del XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el VII Premi Crims de Tinta per Tota la veritat (La Magrana).