Connotacions balcàniques

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La setmana passada, Eslovènia es va convertir en la protagonista involuntària del debat polític a Catalunya. El President Torra hi va fer una conferència en la qual fonamentalment es va dedicar a explicar la situació de Catalunya en els últims anys i agrair les mostres de solidaritat per part del Parlament i de la societat civil eslovena, especialment a partir de l’1-0. Els seus adversaris i enemics polítics van trobar una manera de poder tergiversar les seves paraules i certament ho van aconseguir. En la conferència de Torra, tots els paral·lelismes entre la independència de Catalunya i la d’Eslovènia es van concentrar en una sola frase: “l’únic camí per a Catalunya és seguir la via eslovena: la llibertat”. Però portaveus polítics i mitjans de comunicació van aconseguir estirar aquesta frase fins a convertir-la en una mena d’exhortació a la lluita armada, com si l’únic que caracteritzés la història recent d’Eslovènia fos la Guerra dels Deu Dies entre les forces eslovenes i l’exèrcit iugoslau.

Com sempre, el pim-pam-pum partidista va simplificar el debat i pocs van perdre l’ocasió de sucar pa en les declaracions de Torra per a desgastar-lo una mica més i de retop demonitzar l’independentisme. Van tenir menys projecció les veus que en lloc de sensacionalisme van voler oferir alguns coneixements més sobre com Eslovènia havia aconseguit independitzar-se, un debat que podria haver estar més interessant. Però hi ha hagut massa desinformació, massa usos partidistes i massa paral·lelismes mecànics com perquè ara, quan algú esmenti un país balcànic, la conversa no es torni endimoniada.

De fet, l’exemple dels Balcans per a parlar de nacionalismes és sempre endimoniat. L’abús que se n’ha fet ha arribat a connotar de manera molt negativa la sola paraula que denomina una regió diversa i sensacional, i així balcanització s’ha convertit en sinònim de conflicte i divisió. Altres conceptes connotats negativament són tots aquells relatius a Sèrbia, i això ho han reproduït moltes veus de l’independentisme català en la polèmica de la passada setmana. Cal aclarir que l’enfrontament d’Eslovènia fou contra l’Estat i l’Exèrcit federal iugoslaus. El primer ministre que va decidir sufocar la independència eslovena era, precisament, el croata Ante Marković. És cert que dins de Iugoslàvia el nacionalisme serbi era creixent, i que Slobodan Milošević (president de Sèrbia des de 1989) havia començat a crispar la convivència federal que Tito havia imposat des de 1945. Però el desvetllament de les reclamacions nacionalistes i els conflictes comunitaris era un fenomen al que van contribuir en igual mesura líders polítics de totes les comunitats, començant pel nacionalisme croat que liderava Franjo Tuđman. Era, en el fons, l’expressió dels traumes de la Segona Guerra Mundial, que als Balcans havia implicat una guerra civil entre les diferents comunitats, amb importants episodis de neteja ètnica. Per a ser justos, doncs, convé no confondre Iugoslàvia amb Sèrbia, i encara menys la població sèrbia amb els líders que va tenir en aquella etapa.

L’emergència dels diferents nacionalismes era la conseqüència de la crisi del règim, a nivell polític i econòmic. Això també explica la independència eslovena. Certament, la diligència dels líders eslovens com Milan Kućan va ser un ingredient d’aquesta “via eslovena”. Però sense el moment de crisi de Iugoslàvia i de tot el bloc de l’Est no hagués estat un procés tan ràpid: referèndum el desembre 1990, declaració d’independència el juny de 1991, Guerra dels Deu Dies, mediació europea i primers reconeixements internacionals pocs dies després. Però hem de tenir en compte que aquests reconeixements procedien de repúbliques que també emergien del mateix moment de crisi, amb el col·lapse de l’URSS i del bloc de l’Est: el primer va ser el de Croàcia, després van venir les repúbliques bàltiques, Geòrgia, Ucraïna, Bielorússia i només a finals de 1991 van reconèixer la República d’Eslovènia estats ja consolidats com van ser Suècia i Islàndia.

No sóc cap expert en els Balcans però sempre m’ha inquietat l’ús partidista i simplificador que en fem de la seva història. Ni que sigui per respecte a uns pobles que han patit tant, hauríem d’esforçar-nos a ser rigorosos. La independència d’Eslovènia no es pot jutjar només per la Guerra dels Deu Dies, i tampoc Sèrbia es pot jutjar pel que va fer Milošević. Convé conèixer bé la història sense demonitzar ni el nacionalisme dels respectius pobles ni l’opció d’una Iugoslàvia unida. Sabent sempre que l’única garantia de pau és la combinació de la interculturalitat, els drets de les minories nacionals i la resolució política dels conflictes a través del dret a l’autodeterminació. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).