La difícil tasca de no ser Andalusia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El dia després de les eleccions a Andalusia, l’anàlisi més estès al País Valencià era que no es podien d’extrapolar fàcilment els resultats a unes hipotètiques eleccions valencianes. Alhora, però, poca gent descartava una entrada de Vox en les Corts. Ara mateix, ningú no apostaria un euro a què els de Santiago Abascal no tindran grup parlamentari propi. Fins i tot tenint en compte la tanca (valenciana) del cinc per cent electoral. L’escenari està canviant a una velocitat de vertigen.

Les raons de la desfeta andalusa són diverses. La campanya en clau estatal i d'introducció de l'element anticatalanista (la suposada connivència del govern de Pedro Sánchez amb l'independentisme), el desgast de 36 anys de govern, la corrupció, la inoperància i supèrbia de Susana Díaz, les males relacions en el camp de l’esquerra i uns altres factors donaren com a resultat una molt baixa participació (58,7%) en la qual s’incloïa una important desmobilització de l’esquerra. Però també ha hagut transvasament de vots a Ciutadans i Vox des de PSOE i Podem.

Ximo Puig no és Susana Díaz i la situació dels governs de progrés al País Valencià tampoc no és la mateixa. El govern del Botànic tan sols haurà gestionat una legislatura. I no té la pressió d’un gran cas de corrupció: l’amenaça més gran és el secret del sumari que pesa encara sobre el cas Alqueria i, a menor escala, la comissió d’investigació sobre el finançament de PSPV-PSOE i Bloc fa una dècada. En contraposició, el PP continua arrossegant pels jutjats la pedra ingent de Gürtel. No hi ha comparació possible.

Així i tot, mai no es pot descartar la desmobilització del votant d’esquerres. La legislatura ha estat mandrosa en la presa d’algunes decisions, hi ha hagut conflictes entre els socis –per sota del que alguns esperàvem– i, malgrat tot, globalment, caldria considerar l’actuació del govern acceptable, tenint en compte que ha hagut d’enfrontar-se a un Tribunal Superior de Justícia (TSJ) molt bel·ligerant amb les decisions del govern. Amb tot, els sectors més conscienciats, ja siga en matèria ambiental, social, cultural o lingüística, no n’estan satisfets, consideren que l’actuació del govern ha estat poruga i, en alguns casos, dubtosa.

I això és un problema perquè hi ha segments de vot progressista que es desanimen i fastiguegen amb molta facilitat. Amb els marges que marcaven les enquestes fa només uns mesos, això no suposava un problema seriós. Amb les hordes de Vox a les portes de les muralles, la cosa canvia. Cada vot serà decisiu. Les forces que sostenen el Botànic hauran de filar molt prim, evitar batalles internes, conflictes estèrils, vendre les cadires abans de seure i difondre molt bé la part més potable de la gestió, que no és poca. 

Fins i tot així, per impedir el retorn de la dreta s’haurà de lluitar contra el desviament dels afers propis, encara més marcat que a Andalusia. La decisió de Ciutadans de desmarcar-se en l’últim moment de l’Estatut valencià, tal vegada per tractar de deixar fora de joc el PP, és la mostra que Toni Cantó i els seus van a jugar-hi fort. El mateix que el PP d’Isabel Bonig, que sent l’alè de Vox al clatell. El discurs per tombar les portes del Palau de la Generalitat serà en conclusió el marcat per la formació d’Abascal.

La dreta presentarà el govern del Botànic com una mena de laboratori independentista. Qualsevol vincle, reunió o iniciativa realitzada amb Catalunya es presentarà en clau de camí cap a la independència. Mentiran, deformaran la realitat, fins deixar-la feta un drap, aprofitaran la conjuntura catalana i les seues derives per reconquerir el poder. A casa nostra, l’anticatalanisme, que potser ja estava amortitzat, pot esdevenir de nou una arma poderosa.

Davant d’això, l’estratègia pot ser posar-se de perfil, fer-ne cas omís. O anar a l’ofensiva i despullar les misèries i contradiccions de la dreta valenciana. Potser es combinaran ambdues estratègies. Seria el més normal i raonable. Pel contrari, la compra del discurs dretà, fer anticatalanisme tot i que siga de baixa intensitat, seria un drama. Una errada.

Cal entendre bé de què estem parlant: no és el mateix que Ximo Puig critique l’aposta de Quim Torra per la via eslovena i l’unilateralisme (que d’una altra banda no és unànime dins de l’independentisme) que reclamar l’aplicació del 155. En la mesura que Puig o Mónica Oltra s’acosten al discurs de Javier Lambán, per expressar-ho de manera gràfica, facilitaran armes als rivals polítics i augmentaran el desconcert entre els votants progressistes. Prompte es veurà si hi ha un pla quant a això.

Deixe la qüestió més difícil pel final. Quan es remarquen les diferències entre Andalusia i País Valencià hom cita el tema de la immigració. Hi ha diferències, sí: en territori valencià no hi ha focus molt marcats de conflicte amb els immigrants, la recepció de pasteres en les nostres costes és insignificant i la solidaritat i la percepció sobre els drets dels refugiats i els immigrants pareix socialment sòlida. Els corrents de fons, tanmateix, són preocupants: sovintegen discursos, comentaris i valoracions entre la gent del carrer que palesen la permeabilitat social a determinats plantejaments. I no hi ha cap societat immunitzada contra el detritus que es fa córrer per les xarxes socials i que Vox gestiona amb especial habilitat i desvergonyiment. La postveritat de Donald Trump en versió hispànica.

Una formació, a més d'això, molt i molt proactiva. Un amic em va contar que fa poc se li va apropar un desconegut i el va instar a votar Vox per “salvar España”. Comença una lluita pam a pam que encara no som capaços ni d’imaginar. Tots i cadascun dels vots seran un tresor. I la dreta lluitarà per ells amb les urpes, aferrissadament i sense miraments. 

Evitar el que ha passat a Andalusia, que en el cas valencià seria una tragèdia històrica (imagineu un govern valencià condicionat per Vox), no sembla fàcil. Ni de bon tros. La relativa placidesa botànica s’ha acabat. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.