Res a celebrar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Enguany, l’Estat espanyol celebra el 40è aniversari de la seua Constitució. Una efemèride que, ateses les circumstàncies, ha d’anar acompanyada d’una reflexió si de veritat es vol retornar a l’esperit de “concòrdia” i d’entesa que tant proclamen els pares i defensors d’aquest text encara vigent. Una Constitució que es neguen a modificar per donar cabuda a les persones —no poques— que no s’hi senten emparades.

L’aniversari de la Constitució s’ha celebrat amb actes d’autoconsum i d’autosatisfacció que no tenen cap efecte de convicció ni d’atracció. Fa feredat veure com els promotors d’aquests actes i els màxims defensors del text constitucional se’n mostren satisfets quan l’aniversari coincideix amb realitats que, per molt que vulguen normalitzar, els haurien de fer pensar. L’existència de presos polítics i d’exiliats, la vaga de fam iniciada dissabte dia 1 de desembre a Lledoners o la irrupció de Vox al Parlament andalús no és plat de bon gust per a cap Estat que presumeix de democràtic. Malauradament, els enaltidors de la Constitució semblen no adonar-se’n o ignoren, a consciència, la realitat que tenen al davant i que ells mateixos han provocat.

Prova d’això va ser l’acte celebrat a Barcelona el passat dilluns, organitzat per la Delegació del Govern espanyol a la capital catalana. Els protagonistes, Miquel Roca i Felipe González, escapaven de moltes de les preguntes de la periodista Mònica Terribas, moderadora del debat, limitant-se a lloar el que ells consideren un triomf democràtic —els 40 anys de l’inici de l’statu quo present— i evitaven donar solucions per al Principat, que viu d’esquena a la realitat imposada, perquè no s’hi sent identificat. Fins i tot Felipe González es permetia el cinisme d’assegurar que si el 57% dels catalans no votarien a hores d’ara el text constitucional —tal com indiquen les darreres dades del CEO— era, entre més coses, perquè “no s’havien llegit la Constitució”.

Fins quan prolongaran aquesta actitud? Per més que es mostren autosatisfets, la realitat és que a l’Estat espanyol cada cop hi ha un discurs anticonstitucional més en augment. I no emès, precisament, des de Catalunya, sinó des de les mateixes veus que s’autodefineixen com constitucionalistes i alhora volen dinamitar un dels pilars bàsics d’aquell text: l’Estat de les autonomies. Hi ha qui ha fet pensar a bona part de la població que la democràcia serà de més qualitat si es tomben les estructures d’autogovern. I més concretament, si es torna a intervenir, aquesta vegada sine die, la Generalitat de Catalunya.

Tota autosatisfacció és una mostra més del fracàs d’uns polítics que no han volgut ni han sabut fer política per resoldre uns problemes que queden lluny de solucionar. La Constitució va generar un consens inèdit entre la població de l’Estat, sí, però també es va redactar en un context d’excepcionalitat que va impedir el desenvolupament d’una democràcia sense matisos. Prova d’això, entre més coses, és la interpretació que actualment se’n fa des d’un franquisme sociològic in crescendo que no s’ha sabut reconduir. Un franquisme que un dels principals espais polítics promotors d’aquella Constitució mai no s’ha decidit a abandonar del tot i que ara emergeix, amb força, sota l’argument “d’extrema necessitat”.

Què volen celebrar? Qualsevol democràcia que es trobe en aquest context està obligada a repensar-se. I Espanya no sembla estar-hi disposada. El preu, l’estem pagant tots i totes. I encara queda molt més per pagar si no hi ha una actuació decidida.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps