L’alegria d’estar viva

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El novembre és el mes en què es parla dels maltractaments, com el març és el mes en què es parla de la igualtat. Per a les persones que hem estat maltractades és el mes d’abraçar-te més fort a la gent que t’estima bé, de reavaluar si tens al costat a qui vols tenir, de passar-te el dia en contacte amb les amigues que t’han acollit quan et calia.

Entre la pluja d’històries que hi ha als reportatges que han passat aquest novembre, trobo a faltar més llum sobre l’alegria de viure quan has escapat al maltractador. Mirar enrere, veure que la teva vida ara és ben diferent i posar-te a riure, feliç. Potser és perquè el moment en què moltes decidim parlar dels maltractaments públicament és quan hi ha una part que no se n’ha escapat del tot, quan encara ens condicionen la vida i tenim moltes coses per pair. Qui té ganes de remenar la merda quan ja no fa mal? Però llavors ens perdem una part de la història. La part que obre la porta a un altre món possible, precisament. Així que he decidit parlar-ne aquí, perquè si ara mateix ets en aquell moment terrible en què comences a veure l’horror en què has estat vivint i se t’estén al davant l’abisme de no saber com te’n sortiràs, potser t’anirà bé saber que sí, que moltes ens n’hem sortit. I que no, aquesta por, aquesta impotència, no duren per sempre.

Un dia explicava a una amiga l’enèsima mostra de força de la persona que em va maltractar com a parella primer i com a exparella després. Em va escoltar amb molta paciència, no era la primera vegada que anava a plorar-li. Quan vaig haver-me desfogat, em va dir: “Saps què? Quan et lleves, et mires al mirall i et tens a tu. Ens tens a nosaltres, tens ganes de viure. Aquesta persona, quan es lleva, què té? Ganes infinites d’ofegar-te, i la ràbia de no poder, perquè te n’has escapat”. 

Crec que va ser el primer dia que vaig sentir el poder real amb què comptava: aquella persona ja no controlava la meva felicitat. Podia molestar i ho ha fet sempre que ha pogut, però ja no controlava la majoria d’aspectes de la meva vida. No controlava la meva feina, ni les meves amigues, ni les meves parelles. No controlava les meves nits de festa ni les meves tardes de platja. Ni el que escrivia, ni el que llegia, ni amb qui compartia la vida.

Un dels problemes de les relacions abusives que no desapareix quan en surts és que has normalitzat nivells de violència molt alts. Durant mesos, potser anys, hi ha hagut algú que s’ha dedicat a boicotejar les teves percepcions del que és acceptable. Traspassant cada dia una mica més els límits i fent-te creure que és per culpa teva. Perquè no has pensat en com se sentien (quan no pensaves pràcticament en res més), perquè no es pot confiar en tu (quan la por de la seva reacció t’impedeix moure’t), perquè passen un mal moment (quan fa temps que el “mal moment” te’l fan passar a tu). No és constant, és clar. Intercalen el càstig amb el premi, sempre sense cap mena de lògica, de manera que no tens ni idea de per què un dia et tracten fatal i l’endemà molt bé. Qüestiones tot el que fas, analitzes cada moviment, mirant de trobar un sentit al seu comportament, perquè estàs segura que té a veure amb el que fas tu. L’alliberament és descobrir que no depèn del que facis: si avui han decidit que toca càstig (i quan te n’escapes, toca càstig cada dia), facis el que facis estarà malament. Si avises que tenies pensat anar a tal festa d’uns amics comuns per saber si hi coincidireu, molestarà que l’hi hagis preguntat. Si no avises, molestarà que no l’hi hagis preguntat. Entendre això és l’alliberament: si la seva conducta no depèn de la teva, ja ets lliure de fer el que et sembli.

La gran set dels maltractadors és el control, i aquesta set no s’apaga quan els deixes. Quan descobreixen que ja no actues en funció de com se sentin ells, sinó en funció de com et sents tu, no solen estar gaire contents. De fet, com més lliure i feliç et veuen, menys contents estan. Si no han gosat matar-te (i la majoria, per sort, no gosen), voldrien que, com a mínim, fossis molt infeliç. A quina mena de persona li sap greu que algú a qui ha estimat sigui feliç? Òbviament, algú que no estima. O algú que no estima . A estimar bé no me n’ha ensenyat cap parella, ni encara menys la família que em va criar. A estimar bé n’estic aprenent amb les amigues. I és a elles a qui pregunto quan no estic segura de si algú s’està passant. A poc a poc m’ajuden a tornar a afinar el radar.

Molt de tant en tant tinc malsons. Somio que encara estic amb aquella persona. Em desperto, miro al meu voltant, recordo que ja no controla la meva vida. Quina explosió d’alegria tan immensa m’arriba. I si pateix quan em veu feliç lluny seu, què voleu que us digui. Potser s’ho mereix una mica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.