Una altra mirada a la Gran Guerra

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El passat 11 de novembre els dirigents dels Estats que van provocar i patir la Gran Guerra, començant per França i Alemanya, van commemorar el centenari del Dia de l’Armistici. Els discursos de Merkel i Macron van apuntar contra el “nacionalisme” perquè tenien l’ull posat d’una banda en Trump (“America, first”), i de l’altra en els seus competidors d’extrema dreta, Alternativa per Alemanya i el Front Nacional.

Tenir uns adversaris tan grollerament ultres va permetre a aquests líders europeus de passar per sobre del seu propi nacionalisme d’Estat, i de pas ometre també totes les contradiccions d’aquell armistici de 1918. La primera i més evident, que es va fer sobre unes bases que portarien a una segona guerra al cap de vint anys. La segona, que el nacionalisme d’Estat (encara que l’anomenin “patriotisme”, com va fer Macron) va arrossegar i anul·lar l’única força que plantejava la pau i la fraternitat com a prioritats: l’internacionalisme obrer, que es va dividir i va provocar que els partits socialdemòcrates de cadascun dels Estats permetessin que milions de treballadors es massacressin entre ells. La tercera, que aquesta apoteosi dels Estats nació capitalistes va portar-los a una situació de crisi de la qual van sorgir lluites que prefiguraven un món nou basat en l’autodeterminació dels pobles i en l’internacionalisme: principalment, les dues revolucions russes, però també l’alemanya i la guerra per la independència irlandesa.

La Revolució russa de febrer de 1917 va tenir l’origen en les vagues i protestes a Petrograd, organitzades per una societat que ja estava farta de suportar els esforços de guerra. La classe treballadora s’organitzaria en assemblees, els soviets, com ja havia passat el 1905 en un mateix context revolucionari lligat al malestar per la guerra russojaponesa. Els soviets suposaven una manera nova de participació democràtica directa, i a partir de la revolució de febrer van ser un espai de poder polític com ho era el Govern Provisional.

Si va produir-se una segona revolució russa aquell 1917, la d’octubre, va ser precisament per la incapacitat del Govern Provisional de donar resposta a les demandes populars, que els bolxevics havien sintetitzat en “pau, terra i pa”. El poder que sorgiria de la Revolució d’Octubre tindria aquestes prioritats, i per aquesta raó pocs mesos després es va signar la pau amb Alemanya a Brest-Litovsk. El govern revolucionari també va portar a la pràctica les idees de Lenin sobre l’autodeterminació dels pobles, i igualment va tenir un paper precursor en la descolonització, organitzant el Primer Congrés dels Pobles de l’Est, a Bakú el 1920. Pel que fa al feminisme, la Rússia soviètica també va ser pionera en conquesta de drets per a les dones. No podem allargar-nos en aquest article explicant totes les repercussions de l’Octubre Roig i com el comunisme va ser una de les forces de canvi més potents i esperançadores a partir d’aquell moment. Apuntem només que aquest llarg camí va començar fruit dels desastres de la Gran Guerra.

Allà on no va poder triomfar la revolució va ser a Alemanya. A principi de 1918, Berlín va viure la vaga i les manifestacions dels treballadors que demanaven la pau, i que van començar a formar consells obrers a imatge dels soviets. Al novembre, la revolta dels mariners de Kiel iniciava una revolució en la qual també es formarien consells de soldats, fastiguejats per la guerra. La revolució alemanya va ser ofegada pels líders mateixos de la socialdemocràcia que, com a l’inici de la Gran Guerra, van actuar de puntal fonamental del sistema. Qui sap com hauria girat Europa si hagués triomfat aquella revolució.

Aquestes dues revolucions són directament associades al desastre de la guerra. Però és menys coneguda la relació que hi guarda la lluita per la independència d’Irlanda. El republicanisme irlandès va veure l’oportunitat de tòrcer l’Imperi britànic precisament perquè es trobava atrapat en la guerra. Això, afegit a les importants mobilitzacions dels treballadors irlandesos contra el reclutament, va ser el context que va portar a l’aixecament de Pasqua l’abril de 1916. Sis anys després, la lluita va aconseguir parcialment els seus objectius: la República no, però sí un Estat lliure, si bé sense les transformacions socials com les que hauria impulsat James Connolly, el dirigent socialista i independentista per qui Lenin sentia gran admiració, executat el 1916.

La millor commemoració del final de la Gran Guerra seria l’homenatge als que van convertir el seu patiment en energia per fer néixer un món nou. Homenatge a les revolucions d’ara fa cent anys, que volien un món basat en la pau, l’autodeterminació dels pobles, la solidaritat internacional i les polítiques econòmiques al servei de la gent i no de les oligarquies.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).