100 anys de la Revolució d'Octubre

Un balanç intel·lectual del llegat de la Revolució Russa

L'Ateneu Barcelonès ha estat la seu d'un cicle de conferències acadèmiques sobre el llegat de la Revolució Russa de 1917. 100 anys després d'aquesta fita històrica, tan celebrada com condemnada, un grup d'intel·lectuals estudien el balanç del triomf del proletariat més destacat de la història.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què queda, de la Revolució Russa? El web d'EL TEMPS està oferint un seguit d'entrevistes amb distintes personalitats que, de manera professional o ideològica, estigueren vinculades a l'antiga Unió Soviètica, extingida definitivament el 1991. Alhora, l'editorial 3i4 ha traduït, per primera vegada al català, les obres de Lenin. Estaran recopilades en cinc volums que compten amb pròlegs de personalitats destacades com ara els historiadors Anna Sallés, Pelai Pagès i Josep Fontana o l'exdiputat de la CUP David Fernàndez. L'historiador Pelai Pagès també va elaborar per a aquesta revista un extens dossier de la Revolució Soviètica, que va sortir tot just el 17 d'octubre, 100 anys exactes després de la revolució de 1917. I en la mateixa revista s'han ressenyat obres com la de John ReedDeu dies que trasbalsaren el món; o Viatge a la Rússia soviètica, una ressenya de Ramon Pla i Arxè.

Ara, l'Ateneu Barcelonès ha acollit un cicle de conferències organitzades per la Fundació Francesc Eiximenis i per l'editorial 3i4. El cicle "Centenari de la Revolució Russa" ha servit per reunir intel·lectuals acadèmics que han fet un balanç del llegat de la Unió Soviètica i, sobretot, com van influir els esdeveniments polítics de 1917 sobre els Països Catalans.

Josep Puigsech, Alejandro Acosta, Enric Ucelay-Da Cal, Josep Sánchez Cervelló, Francisco Veiga i Pelai Pagès han estat els protagonistes d'aquestes conferències que han tractat aspectes tan interessants com l'impacte de la revolució russa a Catalunya, la revolució de Lenin a Gorbatxov o la Revolució Russa i la cultura, entre més.

Per exemple, Enric Ucelay-Da, catedràtic d'història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, va parlar dels revolucionaris de 1917 "com a manera de tractar la problemàtica de dirigents i ideologia". L'acadèmic va partir de l'estructura social especial del tsarisme, controlada per l'autocràcia, i va explicar com entre els rangs oficials, al segle XIX va sorgir un sector nou: la intelligentsiya o els "intel·lectuals", un terme originari del nacionalisme progressista polonès.

La tesi d'Ucelay-Da defensa que tots els revolucionaris van sorgir d'aquesta intelligentsiya: els populistes, els nihilistes i els socialistes. També estaven dins d'aquests sectors la divisió socialdemòcrata russa protagonitzada per bolxevics i menxevics el 1903, tot i que els primers, "donada la facilitat didàctica de la versió leninista del marxisme, van sorgir com a una 'intelligentsiya de substitució', fills d'obrers manuals, d'artesans, de pagesos i petita burgesia econòmicament pobra però amb formació ideològica, que mirà la intel·lectualitat històrica, amb els seus debats sobre occidentalització o eslavisme purificat, amb menyspreu".

El catedràtic identifica un exbolxevic de la revolució de 1905, Piotr Arxinof, convertit a anarquista, que "va saber aplicar l'anàlisi marxista al mateix bolxevisme". Segons aquest activista, els bolxevics, amb la seva "idea social", amagaven "l'esperit del privilegi de casta" que havien heretat de la tradició revolucionària. És per això que des del poder bolxevic, el novembre de 1917, els òrgans de seguretat van veure la intelligentsiya com a contrarevolucionaris. Stalin "va saber suprimir tant els intel·lectuals de les altres tradicions polítiques o revolucionàries com els d'arrel bolxevic per establir un estil ideològic propi", sentencia.

L'esmentat Pelai Pagès, docent a la Universitat de Barcelona, va protagonitzar una altra de les conferències per parlar de la biografia de Lenin. El 1887, amb només 17 anys, "inicià la seva consciència política després de l'execució del seu germà gran. Llavors començà també a estudiar dret a la Universitat de Kazan". Acabaria la carrera el 1892 a Sant Petersburg.

Segons Pagès, una de les característiques del llavors futur dirigent soviètic durant aquell temps "era la seva afició intel·lectual". Entrà en contacte amb Karl Marx llegint El Capital. Lenin s'arribà a relacionar amb Paul Lafargue, gendre del fundador de l'ideòleg marxista, quan va passar per Suïssa i París l'any 1905. Després de passar un temps empresonat, Lenin estava convençut que la seva vocació política havia d'estar adreçada a oposar-se a la burgesia liberal i a lluitar per l'hegemonia del proletariat. Per defensar les seves posicions va publicar el periòdic Iskra.

El 1903, explica Pagès, va encapçalar la fracció bolxevic, "partidària d'un partit centralitzat constituït per revolucionaris professionals", i durant la Gran Guerra de 1914 "es manifestà partidari d'aprofitar les crisis polítiques que havien provocat l'esclat de la guerra per potenciar moviments revolucionaris".

Evidentment, el seu paper polític s'incrementaria a partir de 1917, quan va donar a conèixer les conegudes com a tesis d'abril, encapçalant el procés cap a la revolució. Quan l'objectiu s'imposà, Lenin va presidir el Govern revolucionari que es constituí com a Consell dels Comissaris del Poble. "Durant el seu mandat va procurar prendre les decisions de manera democràtica i flexible al si del partit i els darrers temps abans de morir, el gener de 1924, va advertir sobre Stalin i els seus hàbits autoritaris", assenyala Pagès.

A més de fer un recorregut biogràfic del principal impulsor de la revolució Russa, Pelai Pagès també va fer referència a la perspectiva de Lenin sobre el dret a l'autodeterminació de les nacions, una reflexió escrita el 1914, poc abans que esclatés la Primera Guerra Mundial. "De fet", diu Pagès, "no era la primera vegada que s'ocupava del tema. Ja l'any 1903 havia fet incloure al programa del POSR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus) el "dret d'autodeterminació de totes les nacions que entren en la composició de l'estat".

Pagès recorda que la situació del 1914 era més complexa. "Existien a Europa tres grans imperis -presons de pobles-, els moviments nacionalistes eren molt actius i existien autors com ara Rosa Luxemburg o Otto Bauer, que havien elaborat les seves pròpies concepcions. Justament Lenin elaborà la seva teoria debatent amb tots dos, i basant-se en el caràcter multinacional de Rússia".

Lenin, a diferència d'altres intel·lectuals del moment, "elaborà la teoria de l'autodeterminació de les nacions com a condició necessària per l'aliança entre la classe obrera i els moviments nacionals, un dret que de manera clara interpreta com 'el dret a la secessió i a la formació d'un estat independent'. És contundent en aquest punt, fins a l'extrem que el considera com un dels principis i reivindicacions específics del proletariat".

Aquest principi, explica l'historiador, "representava posar pau entre el proletariat dels diferents grups nacionals, garantia aliats a la classe obrera, i era també un mitjà per abatre el nacionalisme i per educar el proletariat en l'internacionalisme".

El desembre de 1922, amb el triomf de la revolució, es va optar per incloure en la constitució de l'URSS "una unió lliure de pobles lliures", entenent que si qualsevol nació volia separar-se podria fer-ho. El final de l'URSS pel que fa al respecte d'aquest principi, però, va ser distint de les primeres intencions. Cal dir que el dret d'autodeterminació es va acabar convertint en dret universal, tot i que ni de bon tros respectat, tal com s'està comprovant avui.

Aquestes han estat només algunes de les múltiples reflexions que s'han fet durant el cicle esmentat al llarg d'aquesta setmana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.