Referèndum al Pacífic

Nova Caledònia o l’autodeterminació en condicions normals

Nova Caledònia ha votat, en un referèndum acordat amb l’Estat francès, continuar formar-ne part. Com ha reaccionat la premsa francesa davant d’aquest esdeveniment inimaginable a hores d’ara a l’Estat espanyol?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al sud-oest de l’oceà Pacífic hi ha Nova Caledònia. És a l’est d’Austràlia i al nord de Nova Zelanda on es troba, exactament, aquest petit arxipèlag d’un quart de milió d’habitants que aquest diumenge va celebrar un referèndum per decidir el seu futur com a país. Fins ara, la seua administració està més descentralitzada que la d’un departament a l’ús. Abans, des de 1853, Nova Caledònia va ser un territori colonial amb totes les conseqüències contra la població autòctona, que no és majoritària a l’arxipèlag.

Diumenge, el 56,4% dels habitants de l’arxipèlag van decidir que Nova Caledònia havia de continuar formant part de França. Va ser un resultat més ajustat del que s’havia previst. Tot en un referèndum pactat i vinculant que va comptar amb una participació del 79,4% de la població, xifra rècord al territori. Els electors van respondre o no a la següent pregunta: “volen que Nova Caledònia assolesca la sobirania plena i esdevinga independent?”. Aquest era el primer dels referèndums acordats, atès que el 2020 i el 2022 hi haurà repeticions d’aquesta consulta, tal com es va acordar fa 30 anys.

Tal com s’esperava, la dualitat cultural que conviu al país ha estat determinant en el resultat. Els canacs, nadius de l’arxipèlag, han apostat majoritàriament per la independència. Si més no, així ho reflecteixen els resultats per zones. Al nord del país, el 76% dels vots ha estat favorable a la desvinculació de l’Estat. Al sud, on hi ha més francesos d’origen europeu, una xifra similar ha preferit mantenir l’estatus vigent. Una diferència, la que hi ha entre europeus i autòctons, que no es pot deslligar de la pràctica colonial francesa durant la segona meitat del segle XIX i el segle XX, en què la població nadiua es va veure afectada. A hores d’ara, els canacs són majoria ètnica en l’arxipèlag, però no arriben al 40%. A banda, els canacs també formen el grup socialment i econòmica més desafavorit del territori. Malgrat tot, la salut econòmica de Nova Caledònia, si es compara el país amb els de l’entorn, procedeix en gran part de les transferències de l’Estat francès. Hi ha un temor entre bona part dels habitants de l’arxipèlag que una possible independència siga contrària als interessos econòmics del país, ubicat en una zona del mapa en què el domini xinès es cada vegada més fort.

 

 

Reaccions polítiques

Emmanuel Macron, tot i que s’havia mantingut neutral durant la campanya, ha celebrat el resultat. Macron, encara més, ha celebrat la “confiança en França” dels habitants de l’arxipèlag, i no s’ha adjudicat cap victòria. “L’única derrota és la de la por i la divisió”. Pel que fa a Manuel Valls, alcaldable de Barcelona, s’ha autoadjudicat bona part del mèrit d’aquest resultat i de les relacions actuals entre França i Nova Caledònia. No sense alertar que el cas d’aquest arxipèlag és incomparable, segons ell, al de Catalunya, i així evitar interpretacions incòmodes. Tot i que la comparació, com calia esperar, ha estat inevitable.

 

No només ha estat inevitable per la vocació negociadora de l’Estat i per l’actitud neutral del seu cap: també per la normalitat amb què tots els agents han tractat aquesta votació. De fet, Mickael Forrest, responsable de comunicació internacional del Front Socialista d’Alliberament Nacional Canac, ha dit en declaracions a l’Agència Catalana de Notícies que l’1 d’octubre els va donar “empenta” per lluitar per la independència de l’arxipèlag. El seu partit és el paraigua de les entitats independentistes que van perdre diumenge.

La premsa

Des de París no s’ha amagat la decepció pel fet que esperaven un resultat més favorable a mantenir l’estatus vigent. Le Parisien alerta en un titular: “Es pronosticava el triomf del ‘no’ a la independència, però no va ser tan massiu com s’esperava: 56,4% a favor del manteniment de la República. Un resultat que no afavoreix tothom i que ha provocat alegria, decepció, enuig i perplexitat”.

El rotatiu de la capital francesa dona veu a Bianca, “una jove activista i advocada que esperava un resultat millor”. També parlen de la costa est de l’illa, on “va sonar la campana”. Es refereixen a Hienghene, “la ciutat del líder independentista ja desaparegut Jean-Marie Tjibaou”. “Les banderes canaques ondegen malgrat la decepció. Amb el 93% del , els habitants del municipi es complauen per haver pogut mostrar el seu suport a la independència. La votació del diumenge és per a ells ‘l’inici d’un camí’”.

Le Parisien també es fa ressò de la valoració d’Emmanuel Macron, qui “va expressar el seu orgull immens per haver passat junts aquesta etapa històrica”. El resultat també va ser celebrat pels altres partits francesos majoritaris: el socialista, el centredreta dels Republicans i l’ultradretà del Front Nacional.

Le Figaro explica amb detall el repartiment del vot al llarg de l’illa i d’estaca com a la comuna d’Ouvéa van votar per la independència de manera massiva, amb un 84% del vot, vinculant el resultat al record per l’atac de la policia francesa, que el 1988 va causar vint morts a l’illa.

Per la seua part, el popular Le Monde destaca que el resultat “atorga legitimitat a França per la via de les urnes, però també obre una nova fase de diàleg amb els independentistes, que es reforcen amb els resultats”. “La victòria és clara, però certament no tan àmplia com esperaven els partidaris del no a la independència de Nova Caledònia”.

Per a aquest diari, el resultat “ressalta les profundes divisions polítiques i sociològiques que fracturen la societat de Nova Caledònia”. En un altre reportatge, Le Monde explica com els canacs tenen més dificultats per accedir a l’ocupació, a l’habitatge o a les universitats. Tot i reconèixer que des de 1988, amb els coneguts com a acords de Matignon, “s’ha assolit un important progrés econòmic i social a Nova Caledònia, encara hi ha grans disparitats”. Segons estudis citats, la taxa de pobresa no ha disminuït i afecta el 17% de la població, mentre que el 10% és vuit vegades més rica que el 10% més pobre. A les illes Lleialtat, de majoria nadiua, la taxa de pobresa és del 52%, mentre que al sud, de vot unionista, és del 9%.

Libération destaca les paraules de Louis Mapou, de l’esmentat Front Socialista d’Alliberament Nacional Canac, qui valora el resultat com a “un èxit per a nosaltres, i demostra que la gent és políticament madura. Ara cal fer propostes i aconseguir la victòria en el pròxim referèndum”, previst per al 2020.

També des de París, La Croix fa balanç “d’una lluita consolidada per a molts canacs nadius”. Explica que la nit electoral, “els líders independentistes, tot i ser els perdedors, semblen ser els que més somriuen”. Els independentistes, segons el diari, són optimistes de cara al proper referèndum. “La victòria del no no acaba amb la lluita dels canacs, que per a molts és existencial. ‘Independència es només una paraula, però la nostra lluita és molt més que això. És la d’un poble que vol ser plenament reconegut’”, diu a La Croix un independentista de l’arxipèlag. En paraules d’un estibador també independentista, la dels canacs és “una lluita per la dignitat”. Les paraules d’aquest testimoni són les d’un veí dels barris marginals que sobreviuen sense aigua ni electricitat. Tots recorden els calents anys vuitanta, el recorregut per signar els acords de 1988, les insurreccions i els morts. “Aquesta llarga història, possiblement, mai no serà passat per a la generació dels cinquanta, els avis, pares i oncles dels quals foren sotmesos al règim colonial amb limitacions de circulació, impostos, treballs forçats... això va desaparèixer fa 72 anys, quan els canacs deixaren de ser súbdits francesos. Però la colonització, per a ells, queda lluny de la prehistòria”. El diari continua explicant que “malgrat el reequilibri iniciat fa trenta anys, la societat de Nova Caledònia continua sent molt desigual”. Per al diari, un dels entrebancs per convèncer més gent dels beneficis de la independència és que el projecte queda lluny de seduir els no canacs, fins ara. Al país, a més de francesos i canacs, hi ha també fills d’indonesis i d’altres illes més pròximes que van acudir els anys setanta per treballar a la mina. I aquests no semblen sentir-se integrats en el projecte.

Fora de París, l’Ouest France, diari editat a Rennes, anuncia la victòria del no i es pregunta: “i ara?”. Explica que si durant els pròxims referèndums el no es reafirma, “s’iniciarà una nova fase de negociacions per canviar l’estatus de Nova Caledònia”, atès que “l’statu quo actual és impossible”. “Serà necessari trobar una fórmula legal que siga satisfactòria per a ambdues parts, unionistes i independentistes, que permeta garantir la pau”. El diari aposta per algunes solucions. Per exemple, la proposada per l’exministre de Justícia entre 2016 i 2017, el socialista Jean-Jacques Urvoas, que creu en la configuració d’un estat associat o un de federat per a Nova Caledònia. L’arxipèlag “podria beneficiar-se d’una transferència de competències encara no transferides, com ara l’educació superior o la comunicació audiovisual, fins i tot les relacions exteriors, més autonomia en l’àmbit de la justícia o de la moneda”.

Des de Lió, Le Progrés destaca les paraules dels guanyadors del referèndum, els unionistes, anomenats “lleials”, entre els quals hi ha “tres partits molt dividits que destaquen la protecció de França i els seus 1.300 milions d’euros d’ajuda anual, i esperen que aquest primer referèndum també siga l’últim, mentre que l’acord de Noumea preveu la possibilitat de dues consultes addicionals els propers quatre anys”. Aquesta notícia d’agència també es reflectida pel diari Le Dauphiné Libéré, de la Isèra; pel Sud Ouest, de Bordeus i per altres mitjans descentralitzats.

A la Catalunya Nord, L’indépendant de Perpinyà analitza més a fons l’esdeveniment. En una peça recull valoracions de votants a peu d’urna. Un votant d’origen europeu, recull el diari, reconeix que va ser partidari de la independència, tot i que després va canviar d’opinió “perquè, objectivament, no treballem suficientment i el projecte independentista no és creïble”. Un descendent d’un immigrant vietnamita dels anys 30 es pronuncia en la mateixa línia: “els separatistes no estan preparats”. Un altre immigrant de sèptima generació, d’origen europeu, es reconeix dels pocs que vota a favor de la independència dins del seu sector poblacional: “No em sent francès ni canac: només caledonià, i crec que el meu país està preparat per a la independència, per a la pau civil i per a la dignitat dels canac”. L’alcalde de Nouméa, independentista, vota a favor de marxar perquè “és la lluita dels nostres pares i hem d’honrar la seua memòria”.

Per últim, La Montagne, diari del nord d’Occitània, interpreta que “no hi pot haver perdedors d’un bàndol i guanyadors de l’altre: ha de prevaldre la reconciliació”. En aquest sentit, valora positivament les paraules d’Emmanuel Macron, qui “des de l’Elisi, el president d’aquesta França oberta a tots els oceans, no ha fet cap crit de victòria. Sí que hi ha una mà estesa als separatistes per mirar en la mateixa direcció”.

Al remat, l’exemple de Nova Caledònia és el d’una experiència normal en l’exercici del dret a l’autodeterminació que altres països troben a faltar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.