Irlanda del Nord

Suspensions d’autonomia a la irlandesa

Aquests dies s’ha escrit molt sobre suspensions d’autonomia, una situació inèdita a l’Estat espanyol i amb pocs referents a l’Europa occidental. El més conegut, el d’Irlanda del Nord, sobre el Parlament de la qual ara plana, de nou, un 155 a la britànica.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És difícil trobar referents i antecedents a l’Europa occidental pel que fa a suspensions d’autonomia durant l’últim mig segle. Costa molt. Potser és per això que, indagant, l’únic exemple possible és el dels anys del direct rule, l’administració directa des del Parlament de Westminster, aplicat el 1972 a Irlanda del Nord. Tot després que un destacament de paracaigudistes de l’exèrcit del Regne Unit assassinés 14 persones que participaven en una manifestació pacifista a Derry, la segona ciutat més poblada de l’autonomia. Tres anys abans, l’agost de 1969, el Govern laborista de Harold Wilson havia pres la decisió de desplegar tropes en aquest territori en disputa arran dels tres dies de violència que es van viure a l’àrea catòlica de la capital de l’enclavament britànic a l’illa d’Irlanda. El febrer de 1971 cauria el primer militar enviat a les mans de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA per les seves sigles en anglès). El seu nom s’afegia a la llista dels centenars de víctimes del conflicte amb l’IRA, renascut de les cendres del paraigua que va acollir els combatents de la guerra d’Irlanda i que no acceptaven la partició del país, abans que les dècades més difícils comencessin. Durant els anys dels Troubles, entre els últims 60 i fins a l’acord de pau de 1998, el balanç de damnificats s’eleva a més de 3.500 morts i més de 47.500 ferits.

El nord-irlandès és un conflicte d’arrels fondes. Avui, després del desarmament, l’ombra del direct rule torna a sobrevolar Stormont. Es tracta de l’ens d’autogovern que sorgí a Irlanda del Nord —que els republicans anomenen Six Counties— l’any 1921. Ha estat sempre en mans dels unionistes protestants des de la seva fundació, i fins a la imposició del “poder compartit” amb els nacionalistes irlandesos com a condició per a la pau l’any 1998. Avui, sense episodis de violència destacables sobre la taula, l’amenaça de suspensió de l’autonomia ha anat a compte de l’Irish Language Act, que pretén posar al mateix nivell el gaèlic irlandès i l’anglès. El Partit Demòcrata Unionista (DUP), amb més sufragis a Stormont, exigeix que s’atorgui aquest estatus també al lowland scots, la variant d’aquesta llengua germànica parlada a Irlanda del Nord, així com garanties per a la protecció de la cultura de l’orde d’Orange: una congregació religiosa fundada a finals del segle XVIII per commemorar els privilegis que Guillem d’Orange va atorgar als protestants del Regne Unit en detriment dels drets civils dels catòlics. Amb els anys, els trets distintius del seu orde s’identificarien amb la dominació britànica en aquest racó illenc.

La societat del Nord d’Irlanda està profundament dividida, políticament i físicament. En aquest cas, més que no pas la llengua, és la separació religiosa entre protestants i catòlics el que la provoca. En les eleccions d’enguany al Parlament autonòmic nord-irlandès, els dos pols oposats de la política, el DUP i el que fou el braç polític de l’IRA, el Sinn Féin, van recollir el 56% dels sufragis amb una participació de gairebé el 65% dels electors. Els nacionalistes irlandesos van créixer pràcticament quatre punts. Aquestes xifres representen el 36,4% del total de persones cridades a votar a les conteses electorals de l’autonomia. Si li agreguem altres forces unionistes com el Partit Unionista de l’Ulster (UUP), la ultradretana Veu Tradicional Unionista (TUV) o el nacionalista moderat Partit Laborista Social Democràtic (SDLP), hom pot copsar que la meitat de l’electorat es decanta per opcions a un dels dos extrems d’un conflicte que malda per rebaixar la tensió.

La investigadora i periodista del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, Nora Miralles explica que els acords de pau pels quals l’IRA provisional es va desarmar estan condicionats al poder compartit amb les forces que ocupen els dos extrems de l’espectre polític irlandès. En els últims anys, el DUP ha pagat a les eleccions el fet de governar amb els seus antics enemics del Sinn Féin amb escissions per la dreta com el TUV. I és en el descontentament de la seva base on pot raure la veritable raó de la impossibilitat de formar govern amb els nacionalistes.

Cal recordar que la violència mai no ha acabat de desaparèixer del tot al territori. Les múltiples escissions que ha patit l’IRA des que el 1997 s’organitzà l’IRA Autèntic (Real IRA), a les portes dels acords de pau de l’any següent, el grup Óglaigh na hÉireann i la coalició de grupuscles congregada al voltant de l’anomenat Nou IRA, han provat de mantenir viu el conflicte armat. Sense massa èxit, val a dir. En un context com el basc en l’actualitat, els atacs d’aquestes organitzacions haurien posat en perill la convivència fins a provocar la fractura social. Però a Irlanda del Nord no ha estat impediment per sostenir anys de govern compartit entre unionistes i els proreunificació d’Irlanda. En el dia a dia, això es tradueix en qüestions com que alguns comandaments de la policia siguin excombatents dels grups armats de cada bàndol.

"Alguns nacionalistes irlandesos no acabaven de veure malament la suspensió perquè reconeixia el conflicte"

Precisament, són els lleialistes violents els qui no es resignen a l’entesa, els qui mantenen una capacitat operativa més important, assegura Nora Miralles. Grups com la Força Voluntària de l’Ulster (UVF), l’Associació de Defensa de l’Ulster (UDA) o l’Escamot de la Mà Vermella (RHC) i els seus hereus continuen provocant estralls en la societat del Nord d'Irlanda. Segons Miralles, però, la seva manera d’actuar s’assembla més a la del crim organitzat que no a una altra cosa. “A l’est de Belfast, centres culturals han de pagar-los un impost”, sosté l’analista. Hi ha un sentiment estès entre la base de l’unionisme que considera que el DUP es mostra massa complaent amb el Sinn Féin, planteja Miralles com a possible motiu de l’erosió dels seus suports. “Cada cop hi ha més gent que se sent nord-irlandesa únicament. Les posicions més moderades s’estenen i la corrupció que va esquitxar la primera ministra i membre del partit, Arlene Foster, els ha generat desgast”, afegeix ella. I també considera que els càlculs electorals serien el motiu que hi hauria rere la dificultat d’assolir un acord a compte de la llengua.

És important copsar la grandíssima distància existent entre les realitats irlandesa i catalana. Cal subratllar-ne allò evident. L’historiador Joan Esculies recorda que l’autonomia de Stormont resulta dels tres anys de la guerra de la independència d’Irlanda, una contesa que es va cobrar més de 2.000 vides. L’any 1921, amb la fi del conflicte, es crearen dos parlaments: l’un, que l’any 1922 esdevindria el de la llavors acabada de nàixer República d’Irlanda; i el de Stormont. Per qüestions demogràfiques, els unionistes van poder agafar el control del Govern còmodament, fet que va contribuir a aprofundir les divisions sectàries. De fet, assegura Esculies, “alguns catòlics i partidaris de la unió de tot Irlanda no acabaven de veure amb mals ulls la suspensió de l’autonomia perquè, d’alguna manera, implica un reconeixement implícit del conflicte i obliga a cercar-hi una solució”. A més, diu ell, “en vista d’una administració partidista, un govern directe des de Westminster podria contribuir a apaivagar l’opressió estatal, consideraven els nacionalistes”. Els catòlics estaven exclosos dels afers públics i se’n duien la pitjor part de la distribució dels recursos. “Però la connivència de l’exèrcit britànic amb els grups unionistes sota el direct rule ràpidament esvairia qualsevol il·lusió en aquest sentit”, matisa Nora Miralles.

Una nena passeja als carrers d'una ciutat nordirlandesa amb un mur amb les sigles de l'Exèrcit Republicà Irlandès pintades darrera.

Després dels acords de pau del Divendres Sant de 1998, pels quals s’estableixen les bases del desarmament de l’IRA i altres actors del conflicte, l’Executiu britànic va afluixar la corda i va engegar iniciatives amb què poder restablir l’autogovern. Però amb suspensions de pocs mesos a partir de l’any 2001, l’octubre de 2002 se’n va imposar una que s’allargaria fins a 2007. L’entesa entre les dues forces que tradicionalment han dominat la política nord-irlandesa no sempre ha estat fàcil, i l’amenaça del direct rule ha estat com una espasa de Dàmocles sobre Stormont amb la compartició del poder com a condició per mantenir l’autonomia. A la llum del Brexit —el Nord d’Irlanda va votar majoritàriament a favor de quedar-se a la Unió Europea (UE), en sintonia amb el nacionalisme irlandès— i l’espectacular creixement que ha experimentat el Sinn Féin, hi ha moltes probabilitats que la normalització i el descens de la tensió acabi erosionant l’unionisme. Una dinàmica semblant, salvant les distàncies, al que passa amb el Partit Popular (PP) respecte al Principat, on els càlculs electorals han precipitat el moment polític que vivim avui.

Pensant en el futur de Catalunya, Joan Esculies rememora les eleccions del desembre de 1918 al Parlament de Westminster. El Sinn Féin històric hi va concórrer i aconseguir 73 dels 105 escons i va optar per no prendre’n possessió. Fou l’origen del Dáil Éireann, un Estat dins de l’Estat del Regne Unit que va provar de disputar als britànics el control del territori. Tot plegat va desencadenar la guerra que tots coneixem i d’on sorgiria l’Estat Lliure d’Irlanda. En vista de la convocatòria d’eleccions per part del president Puigdemont en el moment d’escriure aquestes línies, amb retirada de la suspensió de l’autonomia catalana o sense, és una opció que convé no descartar si el resultat és favorable a l’independentisme amb més de la meitat dels sufragis. Per ara, tot són especulacions i comparacions complexes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.