La ‘síndrome Punset’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Va ocórrer fa gairebé cinc anys. Eduard Punset, divulgador científic, comunicador entranyable, autor de best-sellers i vedette publicitària de iogurts i altres productes saludables, va ser interpel·lat sobre si els catalans havien de votar o no sobre una hipotètica independència d’Espanya. Punset, que aleshores encara presentava el programa Redes a TVE, es va posar de perfil i, sense gaire convicció, va dir alguna cosa com ara que el poble tenia dret a expressar-se i que ell no sabria dir què votaria. Pusil·lànime, covard, independentista... Els mitjans madrilenys van jutjar, condemnar i executar Punset a l’endemà i Luis Ventoso, un dels capos de l’ABC, fins i tot, va encunyar un terme per a la malaltia d’alguns catalans a l’hora de no posicionar-se clarament en contra del procés incipient: la síndrome Punset.

La posició política de Punset —Eduard o Eduardo, segons el moment— ha estat sempre un misteri com els que ell analitzava al Redes. O, millor encara, un cas d’estudi a l’estil Cuarto milenio. En a penes deu anys, va ser ministre del Govern d’Adolfo Suárez amb la UCD, es va presentar a les eleccions generals com a independent per CiU, va tornar amb el polític avilès al CDS per optar al Parlament Europeu i, finalment, va deixar el partit en 1991, tot i que va mantenir l’escó d’eurodiputat fins a 1994. Pel que fa al procés, Punset ha anant modificant la postura des d’un espanyolisme tebi fins a arribar a participar en el referèndum de l’1-O. Rectificar és de savis, diuen, i qui més savi que el savi oficial de la tele.

La síndrome Punset, però, hauria de ser estudiada des d’un punt de vista científic perquè, vist el que ha passat en els darrers anys, sembla tenir un component genètic i, fins i tot, contagiós. Eduard/Eduardo no és l’únic Punset que s’ha vist temptat per la política. La seua filla Carolina, establida al País Valencià, va iniciar-se en la política municipal en una formació ecologista i va fer el salt al Parlament autonòmic de la mà de Ciutadans, quan el partit d’Albert Rivera es va posar de moda i va començar a rebre trapezistes de tota mena.

El pas de Punset per les Corts Valencianes ha estat irrellevant i només se la recorda per haver dit que l’estudi del valencià i la immersió lingüística són un retorn “a la aldea”, és a dir, que vostè i jo, i aquell, i el de més enllà, que parlem, llegim, escrivim, pensem, sentim i vivim en valencià som uns “aldeanos”. I ens ho va dir Carolina Punset, una cosmopolita, plurilingüe d’idiomes de primera, o sea, oh my God, tot just abans de fugir del parlament de “la aldea” i anar-se’n d’eurodiputada a Brussel·les, que és allò modern i cool, com si diguérem.

Punset, per cert, en el temps que va estar a València, va iniciar una relació sentimental amb Alexis Marí, aleshores portaveu de Ciutadans a les Corts, qui havia arribat al partit taronja deixant els seus ex-companys d’UPyD amb un pam de nas i molt de rancor. El problema és que Marí ja feia temps que s’havia contagiat de la síndrome Punset i, després d’una sonora ruptura amb Ciutadans, va decidir quedar-se l’escó i convertir-se en l’enemic públic número 1 d’Albert Rivera.

Durant un temps, Marí ha atacat la seua antiga formació i ha mostrat una clara sintonia amb el PSPV i, fins i tot, Compromís, el dimoni nacionalista, mentre la seua parella preparava un trencament sorollós amb Cs. Marí va arribar a dir que Rivera duia “una sobredosi de Cola-Cao”, frase gens innocent i no cal dir per què, i s’ha dedicat a buscar un pla B de cara a 2019.

Ho ha provat amb el PSPV, via amistat i rotllet simpàtic amb Manuel Mata, amb Demòcrates Valencians i, fins i tot, fent alguna picadeta d’ull a Compromís. De fet, el seu tuit fixat a la xarxa social és un conegut vers de Vicent Andrés Estellés: “Perquè arribarà el día (sic) que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Així, en aldeano i amb falta d’ortografia inclosa. El problema és que Marí i Punset són un pack —em consta que el diputat s’ha oferit a diverses formacions posant com a condició dur de la mà la Punset— i no tothom està disposat a empassar-se’ls en bloc.

Ara, a poc d’eleccions, Carolina Punset ha repetit la història de son pare amb 27 anys de diferència: abandona el partit però es queda l’acta d’eurodiputada. Ho ha fet després de reunir-se amb Carles Puigdemont a Bèlgica i d’acusar Cs d’ultradretans, de ser uns radicals incendiaris a Catalunya —oh, descobriment!— i d’espiar-li el correu electrònic.

I així van Marí i Punset, Punset i Marí, Pili i Mili, amb la mirada posada al futur des del trapezi del transfuguisme, assajant un nou salt politicocircense: un doble mortal cap a una direcció general o un escó, si encara enganyen algú. Tot siga per l’espectacle i la poltrona.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio