El valencianisme centrista... de nou

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Enèsim assaig de creació d’un valencianisme centrista. Després d’anys d’intents infructuosos, Demòcrates Valencians torna a agafar la bandera del nacionalisme valencià moderat que, en temptatives anteriors, va morir engolit per la dreta espanyolista i ignorat pel nacionalisme d’arrel fusteriana amb allò que “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. La pregunta és clara: hi ha espai ara per a un valencianisme de centredreta?

La idea de crear una CiU a la valenciana per guanyar pes i influència a Madrid ha planat per la política de casa nostra amb tantes adhesions com escàs èxit. Sobre el paper, tothom parla de la necessitat d’una formació a l’estil de l’antiga Convergència, el PNB o Coalició Canària per condicionar el mapa electoral espanyol i superar greuges històrics com l’infrafinançament. Des de l’antic líder del Bloc, Pere Mayor, fins a empresaris com Juan Roig, passant per periodistes com l’exdirector d’El Mundo al País Valencià, Benigno Camañas, han verbalitzat la idea en articles, editorials, discursos o converses de barra de bar; també l’exconseller i actual presidiari, Rafael Blasco, l’exlíder d’Unió Valenciana, Hèctor Villalba, o el mateix Jordi Pujol.

Compromís n’ha volgut adoptar el paper, però el relatiu èxit electoral i la presència al Congrés dels Diputats no s’ha traduït en la influència que hom esperava a Madrid. El caràcter esquerrà de la coalició, amb una Mónica Oltra que ha arribat a coquetejar amb Podem, també ha frenat els qui somien d’ajuntar les idees de centredreta amb l’ideari valencianista.

El germen de Demòcrates Valencians resulta, com a mínim, curiós. El gruix està format per exmilitants de Compromís, com Roger Mira, tot i que també tenen adhesions d’antics membres d’Unió Valenciana, PSPV, Ciutadans o el PP. Entre els qui s’hi han afegit, figuren Andrés Goerlich, antic opositor a Toni Cantó en Cs; Natxo Temiño, exmembre del Consell Nacional d’UV, o Lluís Bertomeu, amb vint anys de militància al PP a l’esquena.

Bertomeu té una empresa de comunicació que, entre altres feines, assessora els diputats trànsfugues de Ciutadans a les Corts Valencianes. De fet, el grup d’ex-Ciutadans, encapçalat per Alexis Marí, qui ja va fugir cames ajudeu-me d’UPyD, ha arribat a registrar alguna pregunta parlamentària a les Corts de part de Demòcrates Valencians a través del diputat David de Miguel. Hi ha qui diu que, de cara a les eleccions de 2019, el pas de Marí i els seus a Demòcrates Valencians seria el gran colp d’efecte de la formació per assolir l’espai centrista de l’arc parlamentari. No és cap sorpresa que Marí gaudeix en la política activa, que s’ha acostat al valencianisme amb constants mostres de complicitat amb Compromís i que DV seria una forma d’intentar seguir en primera línia quan s’acabe la legislatura.

Aquest possible moviment està darrere també del canvi sobtat de Ciutadans respecte a la llei electoral valenciana. De ser ferms defensors de rebaixar la barrera del 5% autonòmic per tenir representació a les Corts, Ciutadans ha passat a negar-se a reformar el llistó i forçar que es mantinga, almenys, fins a 2019. La por d’una entrada de formacions com Vox o el desembarcament de Marí i els seus a DV o similars ha dut els deixebles d’Albert Rivera a primar l’interès del partit sobre la qualitat democràtica. Com sempre, doncs.

El fet que una formació puga captar simpatitzants de projectes tan allunyats com Ciutadans, Compromís o el mateix PP no ha de sobtar en absolut. L’espai de centre valencianista és tan complex que, en les darreres dècades, els moviments politicocircenses han estat habituals, com quan Unió Valenciana va expulsar Joventut Valencianista i l’antic planter del blaverisme es va repartir entre el PP (el mateix Lluís Bertomeu) o el Bloc (Vicent Flor, Natxo Bellido, Pere Palés...).

Demòcrates Valencians segueix l’estela de formacions com el Partit Demòcrata i Liberal o la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), en l’òrbita de la democràcia cristiana, engolits per la UCD en la ràtzia anticatalanista de la Batalla de València. Alguns militants se n’anaren al Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), socialdemòcrata, que acabà diluït en el Bloc Nacionalista Valencià, després BNV, després Bloc, després Compromís... Unió Valenciana, l’esguerro pseudoultra i blaver fagocitat pel PP, era una desgràcia i els intents d’Hèctor Villalba per fer-ne quelcom presentable tampoc van reeixir, així com l’experiment relativament recent d’Units per València, de Carles Choví.

Sempre s’ha dit que, si alguna cosa ha faltat en aquest país, ha estat un centredreta normal, civilitzat, europeu i valencianista. DV n’és un nou intent. Que hi haja país suficient per fer-ho, simplement, costa de creure.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio