Ciutadans de segona

El País Valencià és una pedra a la sabata de Ciutadans. Una trentena de regidorsi dos dels cinc diputats provincials ja han deixat la formació. A les Corts impera la divisió, i tan sols el risc d’una escissió ha aturat —de moment— la destitució d’Alexis Marí com a síndic. La seua obstinació a secundar l'acte de protesta que diputats i senadors valencians protagonitzaran el 25 d'Abril contra els Pressupostos de l'Estat ha situat el partit en una conjuntura límit. Els càrrecs més allunyats del PP són ciutadans de segona.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En un dels moments àlgids del banquet va sonar “La nostra sort”, un tema de La Gossa Sorda i, en obrir-se el ball, des del centre de la pista, el conseller Vicent Marzà, Fran Ferri i Mireia Mollà —tres referents de Compromís— van cantar embogits “Como una ola”, de Rocío Jurado. Costa de trobar un exemple més eloqüent de mestissatge que la boda de Carolina Punset i Alexis Marí, celebrada el 4 de febrer d’enguany a l’edifici Veles e Vents de València. Oficiada per l’alcalde de la ciutat, Joan Ribó, també van assistir-hi Ximo Puig i Mónica Oltra, president i vice-presidenta de la Generalitat, així com el síndic parlamentari de Podem, Antonio Montiel.

A Madrid, a aquella mateixa hora, Ciutadans clausurava la seua assemblea estatal, que reforçava encara més el lideratge d’Albert Rivera i esborrava el mestissatge socialdemòcrata dels estatuts. Un viratge durament criticat per l’eurodiputada Punset, que, dues setmanes abans, en una roda de premsa en què va aparèixer escortada per quatre diputats a les Corts valencianes, havia acusat els dirigents del partit taronja de “frau ideològic” per haver-lo convertit, segons ella, en “una marca blanca dolenta del PP”.

L’esperit lliure de Punset s’havia mudat a Brussel·les un any abans, el febrer del 2016. Cap de llista de Ciutadans a les eleccions valencianes del 24 de maig del 2015, va felicitar-se per la renúncia de Juan Carlos Girauta al seu escó al Parlament europeu, cosa que li permetia de rellevar-lo i de posar fi a una breu —tot i que intensa— estada política a València. Hi deixava la seua petjada iconoclasta i moltes simpaties a la banda esquerra de l’hemicicle.

Hi deixava, també, un grup migpartit i desorientat, perquè Punset se sentia molt més propera als diputats del PSPV-PSOE, Compromís i Podem que no als del PPCV, i tractava d’evidenciar-ho sempre que podia. De fet, quan va córrer la llista i va tenir l’oportunitat de marxar a Europa, van començar a assaltar-la els dubtes.

—Què faig, Albert?

—Jo em quedaria a les Corts...

La resposta l’hauria convençuda de continuar com a síndica si haguera estat una mica més entusiasta. Però va ser lacònica, sense gaire convicció, i Punset va concloure llavors que no desitjaven consolidar-la com a referent al País Valencià, encara que a les enquestes apareguera més ben valorada —i coneguda— que no la portaveu del PPCV, Isabel Bonig. A ulls de Rivera, era una outsider.

L'esquerra, el centre i la dreta.Entre el perfil més socialdemòcrata de Carolina Punset i el més conservador de Fernando Giner, el teòricament centrista Albert Rivera no va dubtar a escollir el segon. Ell és l’actual líder autonòmic de la formació al País Valencià, per bé que haurà de ser ratificat properament. La manca de sintonia absoluta amb Giner va propiciar que Punset marxara a Brussel·les. Cada dia més alliberada, però, no dubta a criticar tot allò del partit que no li agrada//EFE.

No debades, ell i el seu cercle de confiança —Fran Hervías, José Manuel Villegas, José María Espejo— ja l’havien relegada com a màxima responsable autonòmica de la formació en benefici de Fernando Giner, una decisió de què Punset va tenir notícia a través de la ràdio. Ningú no li havia dit res.

El perfil conservador de Giner estava allunyadíssim del de Punset. Si algú podia exorcitzar el Ciutadans valencià era aquest economista de bona família, creient practicant, amant de totes i cadascuna de les tradicions autòctones i votant declarat de Rita Barberà. Giner i Punset eren l’oli i l’aigua.

Fonts consultades per EL TEMPS indiquen que, abans d’enrolar-se en Ciutadans, Giner va demanar l’alta a UPyD, però li fou denegada pel seu tarannà excessivament escorat a la dreta. Ell no ho nega, sinó que es limita a afirmar que mai no ha militat en cap altre partit. “Pel meu àmbit laboral, sempre m’han preocupat les conseqüències de la gestió política i entenia que, per comptes de queixar-se, calia actuar. En llegir l’ideari de Ciutadans, vaig tenir-ho clar”, diu.

Punset tenia clara una altra cosa: que mai no hi podrien conviure. Per aquest motiu va tocar el dos. Com si fóra una rosada, la gota que va fer vessar la seua paciència va caure la matinada abans que les Corts derogaren la llei de senyes d’identitat aprovada la darrera etapa del PPCV, una mesura del Govern del Botànic a què ella donava suport.

Les pressions de Giner a la cúpula estatal de la formació —“si votem amb el tripartit això, serà la nostra debacle”— van aconseguir suavitzar la posició del grup. A instàncies de la direcció estatal, la meitat dels diputats va votar a favor de la derogació, i l’altra meitat es va abstenir. A més, els set vots afirmatius i les sis abstencions havien de ser consecutius, de manera que, a la pantalla de l’hemicicle, als escons de Ciutadans no semblaren un plànol de guerra, amb una mescla de puntets de colors diversos. Durant el debat parlamentari, això sí, Alexis Marí no va poder evitar aplaudir els discursos del socialista Manuel Mata i de l’orador de Compromís, Josep Nadal, cantant de La Gossa Sorda i obertament independentista.

Alguns mesos més tard, ja com a eurodiputada, Carolina Punset també va optar per la revenja. Era el Nou d’Octubre del 2016 i Giner era l’abanderat de la Senyera a la tradicional processó cívica. Ella va agafar el seu telèfon, va prémer la icona de Twitter, i va escriure: “Hoy, 9 de octubre, cuando muchos se pasean orgullosos con un trozo de tela, ahí va una buena definición de patria y bandera”, amb l’enllaç a un article del filòsof Fernando Savater.

La desqualificació li va costar cara. Punset va quedar definitivament proscrita, però era la reacció visceral davant una escalada del discurs regionalista —anticatalanista— que repudiava per complet i que va arribar al clímax el 29 d’abril del 2016, quan Ciutadans va fer una crida a concentrar-se a la plaça de Manises de València, a la porta del Palau de la Generalitat, per tal de condemnar els actes del 25 d’Abril —convocats per Acció Cultural del País Valencià— que havien tingut lloc uns dies abans i que havien omplert la plaça de bous de la ciutat.

Font: Javier López, regidor no-adscrit de l'Ajuntament d'Ames (La Corunya).

Com a rèplica, Giner va convocar aquest aplec en defensa de l’Estatut i la Constitució que amb prou feines va reunir 200 persones, entre les quals Susana Gaspar, Xavier Pericay i Inés Arrimadas, els líders de Ciutadans a Aragó, les illes Balears i Catalunya. L’acte va ser menystingut, sotto voce, pels afins a Punset, que hi veien un transvestiment innecessari. No volien ser la Unió Valenciana que potser enyorava Giner, sinó un partit més modern i menys essencialista.

Dos Ciutadans en un

La seua actuació a les Corts, precisament, anava per aquesta via. Primer amb Punset i després amb Alexis Marí —Rivera va comprometre’s a nomenar-lo síndic, si ella emigrava a Brussel·les—, Ciutadans sovint ha votat amb els tres partits que donen suport al Govern, i també ha vist com s’aprovaven 19 de les 21 iniciatives que han defensat al plenari en la legislatura en curs.

“Som dues faccions irreconciliables”, apunta un diputat que demana mantenir l’anonimat, “al grup tot sovint hem de sentir comentaris més propis d’una facció extrema del PP que no d’un partit com el nostre”. “El desengany és total”, afegeix un altre díscol amb la direcció del partit: “Set dels 13 diputats perfectament podrien formar part del PP més ranci”.

Ell, que va entrar a Ciutadans amb la idea que era un “PP light”, no se’n sap avenir. “En temes com la memòria històrica, les centrals nuclears o els drets LGTBI he sentit comentaris impropis d’una formació de centre”, es plany, “i ben aviat, quan calga debatre la iniciativa per una mort digna que presentarà el Consell, tornarà a passar igual”.

La llei de creació d’una nova radiotelevisió pública va generar un debat semblant. La majoria del grup no n’era partidari i, en algun cas, van alertar l’executiva estatal de Ciutadans de la pretensió de Marí i els seus cinc afins d’aprovar la creació d’un ens que, “en mans de Compromís”, només serviria per “catalanitzar els valencians”. Aquella no era la primera pressió que rebien.

En el procés de gestació de la llei, un alt càrrec de la direcció estatal del PP va contactar amb el seu homòleg de Ciutadans per aturar-la com fóra, sota l’argument de l’estabilitat econòmica. Les converses van accelerar-se a partir d’aquell moment.

[gallery columns="2" size="large" ids="9171,9172"]

El síndic del grup, Alexis Marí, va haver de remetre un informe detallat a José María Espejo —pes pesant de l’executiva de Ciutadans— en què justificava la necessitat de la radiotelevisió per la funció de servei públic, vertebració territorial i impuls a la indústria audiovisual autòctona —d’ençà del tancament de RTVV, la taxa de desocupats en el sector és del 90%— que representaria.

—D’acord. No és una prioritat nostra, però és necessària. Si l’esquerra accepta un sostre de despesa raonable, que estiga despolititzada i que els càrrecs es designen a través d’un concurs obert, hem de dir que sí.

Alexis Marí va fer-se un fart de persuadir la direcció estatal del partit sobre la conveniència de disposar d’una nova televisió i, en efecte, Ciutadans hi va acabar votant a favor i deixant en solitari el PPCV, que va decantar-se per l’abstenció.

En realitat, el trident que conformen Emilio Argüeso, Juan Córdoba i Emigdio Tormo constitueix el nucli dur del grup parlamentari. Tots tres provenen del PPCV —el primer fins i tot va militar a les Joventuts Socialistes— i estan enfrontats al tàndem Punset-Marí des del minut zero. No hi ha hagut treva, i Madrid, almenys fins ara, hi confia cegament.

Pocs mesos després que s’encetara la legislatura, Punset va enviar un informe de 80 pàgines a Fran Hervías en què advertia de la poca implicació de Tormo, ex-zaplanista que oficia com a síndic adjunt del grup sense dedicació exclusiva. Pilot de línies comercials, les seues absències als plens són continuades, i amb aquell document, la portaveu demanava la mediació de la direcció del partit a fi que s’involucrara més en les tasques parlamentàries. No va servir de res.

Tormo va fer-li la torna. Va capturar una crítica de Punset al director del diari Información —escrita al xat de WhastApp dels diputats— per la manera com tractava Ciutadans i va enviar-la a l’afectat, cosa que va incrementar encara més la tensió al si del grup.

Hi regnava la desconfiança. Tormo també va intentar que els partits d’esquerres no aprovaren una iniciativa sobre agricultura ecològica signada per Punset, i la direcció del partit va mostrar-li el seu descontentament per la cimera de diputats i regidors valencians de la formació que ella havia convocat unilateralment. Van prohibir-li de celebrar-ne més.

“En Ciutadans fan molta por les reunions d’aquesta mena. No volen que n’hi haja perquè sospiten que poden servir per malparlar dels líders nacionals o per fer emergir barons territorials, cosa que detesten”, explica una persona de dins del partit. Dels 222 regidors escollits el maig del 2015, una trentena ja no forma part del partit, vuit dels quals han demanat la baixa en passar l’assemblea estatal, en disconformitat pel gir centre-dretà.

El diputat al Congrés espanyol Toni Cantó —al costat d’aquestes ratlles— podria ser el cap de llista a les eleccions valencianes del 2019 o rellevar Giner com a líder autonòmic//EFE.

Uns altres van deixar de formar-ne part molt abans. L’endemà de la constitució dels consistoris, de fet, va haver-hi una onada d’expulsions. “Qui no respectava les instruccions del comitè de pactes no podia continuar amb nosaltres”, es justifica Jesús Gimeno, secretari d’acció institucional al País Valencià, assessor a les Corts —designat per la direcció estatal— i antic regidor del PP a Montcada (Horta), etapa de la qual arrossega una investigació per un presumpte delicte d’estafa. Una línia roja separava Compromís i Podem de la resta. Aquestes dues forces eren l’eix del mal, però alguns edils preferien un acord amb elles que no mantenir alcaldes com Vicente Betoret, mà dreta d’Alfonso Rus a la direcció provincial del PP. Gràcies a Ciutadans, Betoret va perdre l’alcaldia de Vilamarxant (Camp de Túria), però l’executiva no va perdonar que això implicara l’entrada de Compromís.

L’equilibrista Marí

Si Marí no ha corregut la mateixa sort és perquè la seua defenestració suposaria que Ciutadans nomenara el tercer síndic de la legislatura. Cap dels altres quatre grups no han canviat el seu portaveu, una circumstància que es considera extraordinària. La imatge de crisi interna seria palpable i es veuria agreujada, a més, per la possible marxa de l’espòs de Punset al grup mixt, amb tres o quatre diputats més. És sobre aquest argument —i sobre l’absència d’una alternativa millor— que es manté dret Marí, un ex-guàrdia civil fanàtic del Barça reconvertit a equilibrista, capaç de combinar les crítiques desaforades al PP amb el lideratge d’un grup que, en molts casos, s’hi sent afí.

—Es passa el dia als despatxos de Compromís i de Podem!

Les crítiques a la seua manera de fer política abunden entre els companys de grup que anhelen més separació del Botànic. Però Marí s’ha amarat de l’esperit rebel, progressista i pragmàtic de Punset i, sempre que pot, busca arribar-hi a acords. S’intitula “punsetista” i insisteix que els diputats valencians de Ciutadans han de defensar els interessos dels valencians, ni que això signifique rebutjar els Pressupostos pactats entre el seu partit i PP a l’Estat. La seua obstinació a secundar l'acte de protesta que diputats i senadors valencians protagonitzaran el 25 d'Abril contra els Pressupostos de l'Estat ha situat el partit en una conjuntura límit. Marí podria ser destituït per no acatar el dictat de la direcció estatal de Ciutadans, que no vol veure els companys valencians en un front conjunt amb l'esquerra contra els comptes pactats a Madrid.

El trident Argüeso-Tormo-Córdoba compta amb el suport de les quatre diputades del grup, i tots set podrien remoure Marí com a síndic. Aquest tindria l’ajuda d’Alberto García, David de Miguel i Domingo Rojo, mentre Toni Woodward i Toni Subiela —tot i que pròxims a Marí— mantenen una posició neutral.

Fernando Giner, com a portaveu autonòmic, assegura que el relleu de Marí “no es troba ara mateix damunt la taula, ningú no s’ha adreçat a mi per plantejar-m’ho”. Una provisionalitat que evoca la dels entrenadors de futbol, encara que Giner s’afanya a destacar la “bona feina” del grup a les Corts.

Secretari d’organització valencià —i secretari primer de la Mesa de les Corts—, l’il·licità Emilio Argüeso respon amb ironia que el futur de Marí és “la pregunta del milió”. “Ni nosaltres sabem què passarà”, al·lega, “Ciutadans és un partit presidencialista, i tant el portaveu autonòmic [Giner] com el síndic [Marí] hauran de ser ratificats per Madrid”.

Quan se li demana si, efectivament, Ciutadans és tan presidencialista, Giner es limita a contestar que és “un partit de centre amb diverses veus, que treballa pel sentit comú, diu les mateixes coses al conjunt d’Espanya i, a més, compta amb el gran lideratge d’Albert Rivera i amb un equip de persones prou preparades per dur endavant el projecte de regeneració que necessita aquest país”.

El País Valencià s'ha convertit en un autèntic maldecap per a Albert Rivera//EFE.

Juan Córdoba, a qui els seus companys situen més a la dreta del Ciutadans valencià, assenyala que “en el 95% dels casos, tot el grup compartim la posició, no hi ha grans debats”. En qualsevol cas, Córdoba, que desenvolupa la funció de coordinador del grup parlamentari, tampoc gosa descartar la substitució de Marí i, davant una hipotètica escissió al grup mixt, llança el missatge següent: “Som un partit democràtic, tothom ho han de tenir ben clar. Vam escollir Carolina i Alexis a través d’una votació, i si el grup, en algun moment, decidira escollir una altra persona, ningú no hauria de sentir-se ofès. Ací ningú no té el càrrec de manera vitalícia. Ningú”. “Qui es crega que això és per sempre, va ben errat”, remarca Argüeso, qui no sap “què pensa el nostre cap, Albert Rivera, ni quin és el seu full de ruta imminent”. “Si em demana que cesse com a secretari d’organització, ho assumiré”, rebla com a mostra de lleialtat.

Un dels diputats de l’entorn de Marí té la sensació que no el rellevaran. “Ningú no reuneix el perfil escaient”, murmura. Amb tot, els “tics autoritaris” que imperen a Ciutadans recomanen de no fer pronòstics. “N’hem vist de tots colors, aquest partit no funciona com un partit democràtic de debò, no hi ha diàleg i cadascú va per lliure. Hi ha gent que es troba als meus antípodes ideològics”.

La decepció d’aquest diputat va in crescendo, fins al punt que hi detecta “al·lèrgia a la crítica”. “Som en mans de gent molt dretana que fins i tot imposa els assessors de grup a distància; tot plegat ha estat una desil·lusió enorme que ja arriba a les bases”, subratlla, i avança que es revoltarà si el partit “no defensa clarament un finançament just per als valencians i unes inversions dignes als Pressupostos”. El vot favorable a la investidura de Mariano Rajoy encara cou entre alguns diputats, sobretot en setmanes com la passada, amb l’allau de notícies lligades a la corrupció i el PP. Precisament, el pacte amb els populars va ser el detonant definitiu de la marxa de Punset de l’executiva de Ciutadans, l’òrgan de 24 persones que regia el rumb de la formació.

La incomunicació amb els cinc diputats valencians de Ciutadans al Congrés és total. Toni Cantó, que podria ser destinat a València com a candidat a l’alcaldia, presidenciable a la Generalitat o recanvi de Giner com a portaveu autonòmic, “mai no exigeix allò que ens pertoca als valencians, fa un discurs homologable al de qualsevol diputat de Madrid”, es plany un altre crític amb la direcció. Marí va guanyar unes primàries d’UPyD contra la llista en què figurava Cantó, i la relació entre ells és freda. La que mantenien Punset i Cantó era directament nul·la, més enllà d’algun retret mutu.

“Aquest estiu passaran coses, direm què volem ser de grans”, somriu un diputat esperançat. “A Madrid s’han adonat que el PP és una màquina de matar, i hem d’espavilar-nos si no volem que ens liquiden; ha quedat clar que la corrupció no els afecta electoralment, i nosaltres no podem tolerar-la amb segons quins pactes”, afegeix.

“A Andalusia som la marca blanca del PSOE i, ací, volen que siguem la del PP”, s’enerva un altre crític amb la línia del partit, que va conèixer els seus companys de grup l’11 de juny del 2015, el dia que van constituir-se les Corts. Ningú no els havia presentat abans, fora de l’hemicicle. Aquest diputat —“escolta’m, que açò no és Vox!”, va haver de dir un dia a un company— reconeix que ha accentuat el seu perfil social des que està en política i riu quan escolta dir que Ciutadans, al País Valencià, pacta amb els independentistes. En aquest sentit, rescata una frase que Marí va dir a un membre de la direcció estatal reticent a arribar a acords amb Compromís.

—Compromís no és la CUP, aquests no trencaran Espanya!

Els diputats no afins a la direcció no són convidats als actes de partit. Alguns d’ells ja s’han acostumat a assabentar-se que Rivera és a València mitjançant la premsa, el dia de la seua arribada. “Si alguns no hem marxat encara és perquè fem més mal a dins que a fora, però costa de comprovar que no es premia el mèrit, sinó únicament la fidelitat”. Un modus operandi que s’intensificarà, perquè a partir d’ara —amb la nova reglamentació aprovada en assemblea— les primàries només serviran per escollir el número u de la llista, que, al seu torn, tindrà la capacitat de designar-ne la resta d’integrants. “El partit expulsa el talent, només es premia l’autoexaltació”, postil·la un dels diputats valencians.

[gallery columns="2" size="large" ids="9175,9176"]

Que Marí continue en el càrrec també és degut a les patinades dels rivals interns. Dos episodis han evidenciat la diferent manera d’actuar. En primer lloc, en la proposta de Ciutadans de vocal per al Consell Jurídic Consultiu, Marí va plantejar el nom de l’advocat José María Tomás y Tió, amb un perfil solidari que d’alguna manera recordava el de Giner —ex-vice-president de Casa Caritat—, mentre que el sector alacantí apostava per Vicente Magro, ex-president de l’Audiència d’Alacant que ara és a l’Audiència madrilenya. Acaba d’acceptar a tràmit la denúncia contra el showman El Gran Wyoming i l’humorista Dani Mateo per fer una broma sobre El Valle de los Caídos. A la fi va imposar-se el nom proposat per Marí, més moderat.

L’altre cas que ha restat credibilitat al sector dur de Ciutadans és la gravació per part de Juan Córdoba —en seu parlamentària, amb un telèfon mòbil— d’una reunió amb el diputat i president del PP a la província d’Alacant, José Ciscar, en què acordaven la presentació de diverses mocions de censura en ciutats com Gandia i Torrevella per tal de situar alcaldes populars. La filtració dels enregistraments —amb requalificacions de terreny pel mig— va sacsejar la política valenciana i va transmetre de nou la imatge d’un Ciutadans satèl·lit dels populars.

Alacant en flames

L’acostament desinhibit al PPCV no agrada a molts càrrecs municipals i provincials que ja s’han donat de baixa. Fernando Giner, com a portaveu autonòmic, exigeix que “abandonen l’acta, perquè s’hi van comprometre en presentar-se per Ciutadans”. “Els interessos personals no poden anteposar-se al compromís adquirit amb un partit polític, el seu projecte i, per descomptat, amb els seus votants”, proclama.

El cas és que alguns no l’abandonen precisament per això. Argumenten que hi van concórrer per un partit que tenia un caire social de què ara ha abdicat. Un dels pocs que sí que ha plegat és José Luis Cifuentes, alcaldable per Alacant, que hi percep una “organització de cacics”. “Des del primer dia vaig tenir problemes, ens van ordenar que votàrem com a alcalde [el socialista] Gabriel Echávarri, tot i que ja tenia la majoria assegurada amb els partits d’esquerra”, recorda. Entre les experiències que va viure els pocs mesos que va estar al consistori, una de ben cridanera: “No volien que creàrem una agrupació a Alacant, tenien por de perdre’n el control”. Cifuentes, que només cobrava per assistència als plenaris perquè no va deixar la seua feina de catedràtic de lingüística, va dimitir el càrrec el dia que van obrir-li un expedient per falta greu per no haver assistit a un plenari. Tenia un viatge de feina.

Amb ell va presentar-se a les eleccions Fernando Sepulcre, que manté l’acta de no adscrit al consistori i a la Diputació d’Alacant, on té la clau de la governabilitat. És ell qui permet que hi mane el PP, en lloc d’un tripartit format per socialistes, Compromís i Esquerra Unida.

Sepulcre també va patir imposicions, com ara que no exigira una comissió d’investigació sobre els anys de govern de José Joaquín Ripoll a la corporació provincial, i que es conformara amb una auditoria interna. Com que, seguint les instruccions del partit, no podia fer servir cap cotxe oficial, facturava la benzina del seu vehicle particular i, entre totes les factures, Ciutadans va filtrar-ne una a la premsa, de la revisió tècnica del cotxe en qüestió. Van obrir-li un expedient i el juny del 2016 va decidir marxar. Abans, havia concedit una entrevista en què afirmava: “A la Diputació, mane jo”, i va demostrar-ho mantenint l’acta en el moment més dolorós: en plena campanya electoral dels comicis estatals.

Alliberat de qualsevol compromís amb Ciutadans, va validar, ara sí, una comissió d’investigació de l’etapa anterior, i van surar unes factures oneroses de l’ex-popular Francisco Sánchez —a qui acusava de filtrar la factura de la revisió a la premsa— durant el seu pas per l’Institut Juan Gil Albert, que ha traslladat a la fiscalia. Sánchez i Emigdio Tormo eren les persones de Ciutadans encarregades de tractar amb el PP els temes de la Diputació.

—Gràcies! Us heu endut allò que no volíem al PP. Ens heu fet un gran favor!

L’agraïment a Sepulcre —reiterat als passadissos de la Diputació— provenia dels diputats del PP farts de conviure amb gent com Sánchez i Tormo. Abans de marxar, Sepulcre també va tractar de reunir-se amb els regidors de la província, però va rebre un advertiment sever:

—Si tornes a convocar una reunió així, t’obrirem un expedient.

José Enrique Aguar, ex-regidor de Benetússer (Horta). Com Sepulcre, Aguar són diputats provincials i han retingut l’acta com a no adscrits. En total, Ciutadans ja ha perdut dos dels cinc diputats provincials al País Valencià//EFE.

L’expedient arribaria més tard per una causa diferent, però arribaria igualment. Amb perspectiva, Sepulcre titlla Ciutadans de “farsa” i troba que “s’han volgut aprofitar de gent que va entrar en política amb molt bones intencions”. “Els actuals dirigents estan cavant la fossa del partit”, assegura, “només actuen en clau de supervivència personal, recelen de tot”.

València en Falles

La foguera alacantina s’ha reproduït a València, on José Enrique Aguar ja no és diputat provincial de Ciutadans. El passat 8 de febrer presentava una carta pel registre d’entrada en què demanava el seu pas al grup mixt, descontent amb la direcció estatal de la formació, a què acusa d’obrar de manera “dictatorial” i de “retrocedir a posicions de dreta”. Com l’alacantí Cifuentes, Aguar provenia del PSPV-PSOE.

“Giner és l’home de palla de Rivera ací, una persona extremadament conservadora que acata tot allò que li diuen perquè no té cap més opció. Ell, al seu torn, no accepta que el contradiguen”, comenta Aguar, que se sent “enganyat”. Nega ser un trànsfuga, perquè defensa “allò per què vaig presentar-me a les eleccions, el mateix ideari que tenia llavors Ciutadans”, i lamenta que es tracte d’un partit “tan centralitzat”, en què “tot el poder es concentra a les mans de Rivera i el seu cercle més pròxim”.

Aguar, conjuntament amb uns altres ex de Ciutadans, està a punt de crear una nova formació, Amb Tu (Contigo), que tindrà abast estatal i tractarà de recollir els descontents del partit taronja i els que puga haver-hi en passar el procés congressual del PSOE. “Hem botat del transatlàntic que era Ciutadans i oferim una barca als valents que es vulguen salvar”, expressa amb aquest símil. “Molta gent que mai no havia fet política ha tingut l’oportunitat de cursar un màster d’un any i mig sobre la manera com no ha de funcionar un partit”, explica, “i ara volen un partit normal, que accepte els corrents interns i en què es vote presencialment i no digitalment, per exemple”. Aguar opina que, així que s’acosten els comicis autonòmics i municipals del 2019, l’arribada de militants serà més fluida. “N’hi haurà que veuran que no compten amb ells i que decidiran sumar-se al nostre projecte”. Dels 800 militants a nivell estatal que assegura que té Amb Tu, 200 procedeixen de Ciutadans.

A l’Ajuntament de València podria esdevenir-se el següent sisme. Dos regidors —dels sis que formen el grup— pengen d’un fil, desencisats com estan de la manera de fer de Fernando Giner, que és el portaveu al consistori. Un d’ells, Santiago Benlliure, medita renunciar a l’acta al·legant motius personals, que en realitat són estrictament polítics. L’actitud “egocèntrica” de Giner és al darrere, segons una font del grup: “Volen gent submisa, com Rivera a Madrid, i a les llistes ja se sap que només figuraran els més dòcils”. “No es fa cap nota de premsa o compareixença pública sense el nihil obstat de Giner, vol copar-ho tot i, malauradament, estem perdent l’oportunitat de liderar oposició, malgrat tenir al davant un PP imputat”, recalca aquesta font. Fins i tot un cosí de Giner, Carlos Giner, ha tramitat la baixa del partit.

Fernando GinerFernando Giner, portaveu de Ciutadans al País Valencià i a l'Ajuntament de València, anb el president de Lo Rat Penat, Enric Esteve. Un membre de la directiva de l'entitat, José Vicente Navarro, va estar a l'òrbita del partit durant el procés de primàries per escollir el cap de llista a les eleccions espanyoles per la demarcació de València. 

L’al·ludit explica que “pot haver-hi opinions distintes, però, un cop discutides al si del partit, són assumides per tots els regidors”. A parer seu, “a l’Ajuntament de València no coincideixen els elements que han motivat les baixes en uns altres municipis”. Les baixes al consistori, però, podrien materialitzar-se aviat.

El terratrèmol de debò es produiria cas que una part del grup parlamentari de les Corts emigrara al mixt. Un dels que assegura que ho faria si Marí fóra rellevat tampoc amaga que s’estima més quatre anys de Botànic que no un Govern del PP a partir del 2019, i no perd l’ocasió de dir-ho als diputats i consellers de l’esquerra:

—Feu les coses bé, per favor. Que no tornen!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.