Ser, semblar i fer de mare

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha qui prefereix desmarcar-se de la categoria mare com a identitat, perquè tendeix a menjar-s’ho tot i invisibilitzar-nos com a persones que fem altres coses. Potser és això, el que vol dir la gent quan em diu “no sembles una mare”: és visible que tinc molts altres interessos, a banda de criar el meus fills. Totes les mares tenen altres interessos, creieu-me. El que passa és que aprenem a dissimular-ho, per por de semblar “males mares”.

Aquesta categoria, que estimo i gaudeixo i pateixo i em fa créixer i em construeix, sembla que hagi de ser absoluta. Sembla que quan caus dins la casella “mare” hagis d’autoexpulsar-te de la resta de caselles. Hi ha molts espais dels quals són expulsades les persones que cuiden criatures: gran part de la vida cultural està pensada exclusivament al voltant dels interessos adults, com si no els poguéssim compartir amb els nens. La vida professional és totalment inflexible, i t’hi vol en exclusiva, a totes hores, cada dia. De la mateixa manera que no s’entén la “baixa per enamorament” (o per trencament), quan no hi ha res més difícil que concentrar-se en determinats moments vitals, tampoc no s’entén que les persones tenim vida privada, que aquesta vida privada pot incloure altres persones a càrrec, i que el fet d’haver de desaparèixer de tant en tant perquè la nena té febre o cal acompanyar l’avi al metge no vol dir que sigui impossible ser una bona professional.

Ara que està tan de moda qüestionar la monogàmia, em demano si en el fons no és això: sigues una cosa, una de sola, i dedica-hi tota l’energia. Si tens la mala sort de no poder-te permetre quedar-te tot el dia a casa amb els nens, intenta que no es noti. Sigues la professional perfecta, no faltis mai, per cap motiu. Sigues la mare perfecta, vés a totes les reunions, porta els nens a la plaça, tingues la casa impecable, cuina menjar saludable.

“Que no es noti” és una exigència habitual. Molt bé que no siguis heterosexual, però que no es noti. Molt bé que siguis estranger, però que no es noti. La idea que les mares tenen desig sexual, per exemple, molesta més i tot que el fet en tinguin les dones que no tenen fills. Quan m’identifico com a no heterosexual faig evident que tinc vida sexual, que desitjo, i que a més aquest desig no és normatiu. No dissimulo. Quan escric articles o llibres, es fa evident que una part del temps no el dedico a cuidar els meus fills, sinó que el dedico a pensar, a crear. A ser altres coses. A més, rarament escric sobre el fet de ser mare. Si ho fes, seria comprensible.

Els meus fills van néixer quan feia poc que havia encetat l’edat adulta. La meva vida seria totalment diferent si no hi fossin. La relació que tenim ha canviat la meva manera de veure la vida tan intensament com els debats filosòfics més interessants, tan radicalment com qualsevol altra relació. Per això sento que sóc mare, com sóc escriptora, amiga, agitadora. Em nego a acceptar que mare sigui l’única identitat que em defineix, i potser és per això que hi ha qui diu que no ho semblo.

D’altra banda, una part important de la meva manera d’exercir la maternitat és precisament posant el pensament crític, la cultura i l’alegria molt a l’abast dels fills. Des que eren molt petits hem anat plegats a lectures de poesia, a concerts, a museus, al teatre. Tot i que eren espais que no estaven pensats per compartir en família, van aprendre’n els codis de seguida. Ara, en la seva adolescència, decideixen lliurement on volen anar i on no. Un s’inclina més per l’activisme polític, l’altre per la cultura. El meu “ser una mare que no ho sembla” ha estat també una manera d’educar-los.

A banda de ser o no ser mares, de semblar o no semblar mares, hi ha també la qüestió de fer o no fer de mares. Molts homes deuen estar llegint això i pensant en la seva paternitat, i com l’exerceixen de manera responsable. Ara mateix el repartiment de la feina fa que quan parlem de “maternitat” pensem en cuidar, acompanyar, criar, i quan parlem de “paternitat” pensem en càrrega genètica, absència. En el pitjor dels casos, violència.

Potser, per entendre’ns, hauríem de deixar de parlar de ser o semblar mares i parlar simplement de maternitats: de les persones (homes o dones, amb relació socialment acceptada o no amb les criatures) que fan de mares, és a dir, que cuiden. Així, un pare responsable exerceix, més aviat, la maternitat que no pas la paternitat. Són només paraules, ho sé. Però potser està bé que pensem.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.