10 d’octubre: el pecat original

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Som en temps d’efemèrides i de tot en fa un any. Hem passat el 20 de setembre i hem recordat l’arribada dels ridículs vaixells de la Warner Bros i la jornada de resistència davant la Conselleria d’Economia, al centre de Barcelona, entre la Rambla de Catalunya i la Gran Via. Hem deixat enrere també l’1 d’octubre i hem rememorat el gran i veritable dia històric, el dia que durarà anys -agafant els versos i les notes de l’Ovidi- en el qual una part majoritària de la societat catalana va actuar al marge dels dictàmens de l’estat per fer-ho d’acord amb la seva pròpia consciència i les seves conviccions. Ja ha passat el 3 d’octubre, remembrança d’una vaga general que va paralitzar un país indignat amb la repressió i, alhora, esperançat amb la gesta realitzada dos dies abans. 

Dimecres va ser 10 d’octubre i no es pot entendre la situació actual d’empantanegament de la política catalana si s’oblida què va passar aquell mateix dia de l’any passat. Recordem-ho. Amb la mobilització del 20 de setembre, el referèndum del dia 1 d’octubre i l’aturada del dia 3, l’independentisme duia l’embranzida de qui té la iniciativa. L’Estat espanyol havia actuat en tot moment de manera reactiva, amb la impotència de qui vol aturar una allau d’alta muntanya amb la força de les garrotades. Ja no eren només els independentistes els que sortien al carrer, sinó que s’hi havien afegit tots aquells que, sense ser-ne, no estaven disposats a tolerar més atemptats contra les llibertats i la democràcia

Els resultats del referèndum es van presentar al registre del Parlament el dia 6 d’octubre. Entremig, aquell diumenge una gran manifestació espanyolista recorria els carrers de Barcelona amb molts catalans, però també amb gent vinguda d’arreu de la península. Les televisions i la resta de mitjans de comunicació hi donaven una gran cobertura i la Policia Nacional sortia a aplaudir-los des del balcó de comissaria de Via Laietana, edifici d’història infame. Brotava la sensació que el càntic “els carrers seran sempre nostres” anava perdent raó i per primer cop la iniciativa es deixa escapar. 

I arriba el dimarts 10 d’octubre, el que ha de ser el de la proclamació de la independència segons els resultats del referèndum. Milers de ciutadans ens congreguem al Passeig de Lluís Companys, on s’hi han parat unes pantalles gegants per seguir que passa dins del Parlament. Un sobresalt d’última hora, d’aquests que s’han  convertit en el nostre pa de cada dia, ens fa esperar. Representa que hi ha hagut una trucada molt important que obre les portes a una negociació. Representa, dic. Cau el sol i compareix el president Puigdemont amb un discurs que va fent un crescendo: el compromís amb el resultat de l’1 d’octubre, les dificultats extremes que va haver de suportar la ciutadania de Catalunya per poder votar i el mandat que en sorgia per constituir “un estat independent en forma de república”. Crits de joia, alegria, llàgrimes d’esperança als ulls.

I de seguida una galleda d’aigua freda. La independència quedava suspesa per obrir les portes a una negociació sense terminis. No hi havia cap consigna. Tothom cap a casa entre renecs i, fins i tot, insults, mentre al centre de la ciutat s’anaven desplegant les furgonetes de la policia. El que quedava de mes d’octubre va transcórrer entre vaivens, rumors i incerteses i, quan es va arribar al dia 27, ja tot es va fer a peu coix, sense cap mena de credibilitat i havent perdut tota l’embranzida. El que ha vingut després ho sabem perfectament: empresonaments, usurpació de les institucions catalanes i unes eleccions imposades amb la finalitat d’adulterar la representació parlamentària. 

No sabem què hauria passat si el desenllaç del 10 d’octubre hagués estat un altre, però sí que hi podem situar el pecat original. No podem conèixer, tampoc, com hauríem reaccionat amb unes ordres clares, però el cas és que no hi van ser. El que està clar és que aquelles noces duen aquests bescuits i que moltes de les gesticulacions parlamentàries d’avui obvien deliberadament que aquell dia ja es va deixar entreveure que el Parlament no era sobirà.   

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).