La diferència entre teoria i pràctica és la gran qüestió no només de l’ètica i de la moral sinó de qualsevol problema humà. Un dels nostres principals teòrics polítics, el rei En Jaume, encapçala la seva Crònica des d’aquesta perspectiva, tot recordant la Bíblia: “la fe [és a dir, la teoria, o l’ètica] sens obres [sense realitats, sense moral] morta és”. L’ètica col·lectiva no pretén la felicitat o la recta humanitat d’un individu sinó l’harmonia de la societat en el seu conjunt, en el millor dels casos. En el pitjor, almenys manteniment de l’ordre, la pau social. Això vol dir xocs de gran brutalitat entre la consciència moral individual i la política. Sempre hi haurà gent que s’escudarà en frases del tipus “això ho marca la llei”. O “jo em vaig limitar a obeir ordres” per intentar justificar comportaments d’efecte nociu. Durant el segle XX, en els camps d’extermini nazis o soviètics s’han conegut els resultats que pot arribar a tenir la limitació o la substitució de la responsabilitat moral per la pura obligació legal i codificada. Hi ha un afany normativista que pretén identificar totalment el que és ètic amb el que és legal en una determinada societat que es creu perfecta. Això és el que Nietzsche li retreu al famós imperatiu categòric de Kant, titllant-lo amb tota la raó de “perfecta moral de funcionari prussià”. O d’utopisme benintencionat, moralista, que aspira a sotmetre tota la reglamentació social a l’autonomia ètica individual. No podem oblidar que l’himne del feixisme italià de Giovanni Gentile parla de l’ideal d’un “Estat ètic”. Compte.
L’àmbit de l’Estat sembla desproveït de pràctiques ètiques quan sembla que només existeixi una sola obligació: la conservació del poder. I una única responsabilitat: la simple lleialtat a la raó d’Estat. La política es contraposa a l’ètica quan l’ètica renuncia a la sanció i a la violència i, en canvi, la política real és el territori privilegiat de la sanció, de la persuasió, de la dissuasió o de la imposició per la força d’acord amb un determinat ideal. En l’àmbit de la política l’altre, sigui qui sigui aquest altre, pot fer nosa i una política eficaç serà la que s’encarregarà de treure’l del mig. En el territori de l’ètica, l’altre, sigui qui sigui aquest altre, és insubstituïble perquè l’ésser humà només es pot reconèixer a través del reconeixement de l’altre. L’ètica es preocupa per obtenir bones persones i la política per tenir bones institucions. I les institucions poden funcionar bé encara que les persones que les encarnen no siguin moralment bones. Des d’aquest punt de vista l’ètica no és el remei de la política per la senzilla raó que la institucionalització de cap projecte polític mai no podrà alliberar l’ésser humà de les seves perplexitats i confrontacions morals, dels seus errors. Una persona pot aspirar a una vida moral coherent i unitària però mai no pot quedar institucionalitzada. De fet, la persona individual pot ser dissident èticament, o simplement lliure d’exercir la seva llibertat de manera subjectiva i independent gràcies al fet que hi ha institucions, al fet que la política institucionalitza i dona estabilitat a la societat. No hi ha discrepància sense estabilitat.
Una ètica política maximalista, utòpica serveix per omplir discursos, per mostrar que els polítics tenen bones intencions però, en realitat, és una fantasmagoria irreal que té un interès ètic nul. La utopia política sempre ajorna per a més endavant la millora de la societat mentre que l’ètica exigeix que els projectes es realitzin ara i aquí perquè l’ajornament sistemàtic és, en realitat, una forma d’engany, de mentida. Per a Michel Foucault, l’ètica és una habilitat per aconseguir una existència més digna d’un subjecte racional i lliure, però també apassionat, sensual, àvid d’alegria. Així l’ètica estaria molt lligada a l’estètica: la vida com a obra d’art. “La idea de bios (vida en grec, la vida social i humana que es diferencia de zoos, vida biològica i animal) com a matèria d’una obra d’art.” Es planteja la reconciliació estètica de l’home amb el seu desig que la moral no aconsegueix mai totalment. I és també una idea provocadora. Proposar una ètica basada en la satisfacció responsable del desig és útil en contra dels predicadors de l’ètica com a renúncia i sacrifici fosc. La responsabilitat moral és invariable i fidel a uns ideals que s’adopten perquè són bons i perquè són bells.
