Pedro Sánchez ‘versus’ Francisco Franco

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La política pot arribar a ser una ciència massa pendent dels avanços de la cosmètica. És a dir, un exercici acurat a mig camí entre l’estètica, el camuflatge i la mentida. Cal agrair que Pedro Sánchez haja creat una direcció general de Memòria Històrica per desenvolupar la llei que va impulsar l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero. Però hi ha el risc que, com aquella, esdevinga un mer ungüent normatiu amb més publicitat que eficàcia. Poques regles estatals han patit una tal suma d’incompliments sense conseqüències punitives.

De fet, pertot arreu continuen els monuments, els noms dels carrers i un llarg ventall d’escenografia franquista. No són residus d’un temps superat, sinó l’evidència d’una ideologia robusta. La prova que 40 anys de dictadura, terror i corrupció no van ser en va. Espanya continua respirant sota el vernís de pudors antigues. La família del sanguinari dictador pot continuar beneficiant-se de propietats furtades com ara el Pazo de Meirás sense que passe res. O sí. El 31 de maig, el mateix dia de la moció de censura que va permetre l’endemà a Pedro Sánchez ser president del Govern, es va renovar el ducat de Francisco Franco, que va passar de la finada esposa Carmen Polo a la neta Carmen Martínez-Bordiú. Tot amb la firma pertinent i molt alegre de l’exministre de Justícia, Rafael Català, i del monarca Felip de Borbó. I poc abans que el també exministre d’Interior, Juan Ignacio Zoido, es negara a retirar les medalles al mèrit policial a Antonio González Pacheco, conegut com a Billy el Niño, el torturador més eficaç a les clavegueres de la Brigada Político-Social de la dictadura. Una humiliació a les desenes de militants d’esquerra que suportaren el seu sadisme malaltís. Eren altres temps, és clar. Uns temps que són a l’origen d’aquests temps i que han permès que polítics com Català o Zoido ens governen. Ells també tenen la seua memòria històrica i són ben eficients en l’aplicació.

És per això que Juan José Imbroda, el president de la comunitat autònoma de Melilla, pàtria del cos de legionaris que fundaren Franco i Millán Astray, no va tindre cap problema a participar el 23 de març de 2017 en el sepeli en secret de José Sanjurjo, un altre dels generals traïdors i colpistes d’aquell juliol de 1936, al pavelló d’Herois Regulars del cementiri de la localitat colonial. Sanjurjo va ser exhumat del monument als caiguts de Pamplona a instàncies del mateix consistori municipal, tot i que ara un jutjat ha sentenciat en contra de la decisió. Un militar que va guanyar prestigi després de comandar el desembarcament d’Alhucemas, el 1925, per esclafar la revolta del Rif, al nord del Marroc, país que França i Espanya s’havien repartit el 1912.

En aquell acte heroic i patriòtic de Sanjurjo es va utilitzar per primera vegada gas mostassa contra la població civil. El subjugat poble del Rif, que sempre ha reclamat Melilla com a pròpia, encara està esperant que algú li demane perdó. “Sense accions com les seues [de Sanjurjo] ara no onejaria la bandera d’Espanya a Melilla i jo no estaria ací”, va reblar Imbroda en referència als esdeveniments d’Alhucemas, encara que perfectament extrapolables als del 18 juliol de 1936. No debades la revolta feixista va començar allà un dia abans i després es va estendre per la resta del protectorat africà fins a aplegar a la península.

Uns fets que van deixar milers de morts, empresonats i exiliats. El mateix Ministeri de Justícia reconeix l’existència de vora 2.500 fosses comunes de víctimes del franquisme, tot i que les entitats de memòria apunten que n’hi podria haver el doble. Unes quantitats només superades per la Cambodja de Pol Pot. Les xifres d’exhumació han estat per ara ben escasses, a penes 332 fosses entre 2000 i 2012. No debades una aposta que necessita dotacions pressupostàries adequades i que hauria de ser la veritable política de memòria del Govern de Sánchez, més que la molt simbòlica, quan no publicitària, exhumació de les restes de Franco de la Vall dels Caiguts. Una acció que pot convertir-se en un mer trasllat del problema, però no en la solució; un càlcul polític típicament socialista des de la Transició: fer passes per no perdre vots, però sense abordar plenament la lectura pública d’una de les pàgines més fosques de la història europea.

Cal tot això i moltes més coses com ara l’anul·lació dels ignominiosos judicis sumaríssims i el rescabalament econòmic i polític de les famílies víctimes amb la judicialització de les fosses per delicte de lesa humanitat, que mai no prescriu. I, per últim, afrontar el gran deute de la democràcia amb el poble espanyol: el referèndum per saber si volem recuperar la legitimitat republicana arravatada o continuar amb la monarquia inviolable dels paradisos fiscals i el robatori.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.