Els 110 metres tanques de l’atleta botànic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les legislatures polítiques tenen un cert paral·lelisme amb el cicle olímpic d’un atleta. La qualitat de la preparació durant els quatre anys anteriors a l’esdeveniment és molt important. Però també mantenir la serenitat i no cometre errades en els moments culminants de les classificatòries i la gran final. Estirant el símil, el govern de progrés valencià es troba en la posició de l’atleta dels 110 metres tanques que vol revalidar el títol. Ja hauran deduït que esmentar aquesta prova de velocitat en la qual has de superar un bon grapat d’obstacles no és casual.

La preparació dels partits del govern del Botànic i els seus socis potencials no ha estat òptima, tot i que podria ser suficient. Ha hagut pel camí algunes lesions més o menys lleus que han trencat el ritme competitiu. El balanç preparatori, en tot cas, és raonable. Més encara si, finalment, s’aclareix el panorama d’aliances. Que es presente Compromís en solitari i que Podem culmine la seua confluència amb Esquerra Unida és la millor notícia des del punt de vista de les sumes. Tradicionalment, la intel·lectualitat esquerrana ha remat en favor de les confluències i fronts populars, però aquesta visió s’ha demostrat errònia: els electorats a l’esquerra del PSPV-PSOE es toquen però no són bescanviables exactament. L’electorat podrà escollir i, a més, els vots d’Esquerra Unida, que encara conserva una borsa apreciable, no es perdran. Tampoc és que els votants de Podem i EUPV siguen exactament els mateixos, però en aquest cas, amb la barrera del 5% encara vigent, no hi havia una altra.

En el camí a la final, a més, han passat coses. A l’Estat torna a governar el PSOE, però Pedro Sánchez ha posat cassalla en la beguda isotònica esborrant el finançament de les prioritats del seu govern. Un problema en el control antidòping. A canvi, hi ha un ministre valencià en Foment, José Luis Ábalos (cap garantia de res, en tot cas) i, sorprenentment, la persona que més sap sobre el corredor mediterrani, Josep Vicent Boira, serà el comissionat de la cosa. Tal grau d’encert en un nomenament no és habitual. Però en la mirada incerta de Boira s’esbrina aquests dies el vertigen dels obstacles i paranys que sap que no podrà controlar, perquè és una persona intel·ligent. També s’ha posat en marxa la radiotelevisió pública. Amb uns continguts raonables. I passant la prova del cotó de la no manipulació informativa de les notícies perjudicials per al govern.

A l’estadi es fa l’emocionant silenci que precedeix al tret d’eixida. L’atleta botànic, desequilibrat per la tensió, ha fet una eixida en fals en forma d’aparatosa detenció del president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, i part del seu equip. Potser no passarà res, no hi haurà segona vegada i no existirà desqualificació, però la pressió de no tornar a caure en la mateixa errada li farà perdre unes dècimes que podrien ser decisives. Traduït al llenguatge polític, s’ha perdut l’avantatge de la bandera de la regeneració. Tot i que qualsevol comparació de l’operació «Alqueria» -encara per substanciar i sota secret del sumari- amb les dues dècades de saqueig i extracció de diner públic per part del PP és un insult a la intel·ligència, part del mal ja està fet. Al carrer torna a sonar, insistent, el lema «tots són iguals» que tant beneficia la dreta.

Potser els rivals també faran (més) eixides en fals. Però quan es produesca l’eixida bona, l’atleta botànic encara tindrà que superar nombrosos obstacles en forma de mobilitzacions d’última hora, discursos ja molt suats però encara productius per a la dreta i una administració central de pronòstic encara reservat pel que fa a tenir en compte els valencians. A l’atleta botànic ja no li estarà permès fregar amb la sabatilla la tanca perquè perdrà més dècimes de segon. O acabarà per terra. El nivell d’exigència, a partir d’ara, serà màxim. Les errades greus estan prohibides.

Perquè determinar el guanyador serà tasca de la foto finish. De no ser que hi haja factors en l’equació que ara mateix se’ns escapen. Sense menystenir a més que, en política, uns mesos són l’equivalent a un viatge interestel·lar. I per avui ja ho tenim bé: pel bé de tothom, donem per finiquitat l’arsenal de símils.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.