La publicació de llibres com Origen dels Borja, preparat per Joan Baptista Roig, o Història aragonesa del papa Alexandre VI, un dels testimonis menys coneguts sobre la recepció de la llegenda negra dels Borja, a càrrec de l’estudiosa Maria Toldrà. L’edició de les obres del teatre postshakespearià anglès del segle XVII que tenen els Borja com a protagonistes, editada pel traductor Àlex Ibarz. La traducció de la molt completa web dels Borja a l’anglès i l’italià, per millorar el potencial de difusió dels continguts del portal. La preparació per a 2019, any del cinquè centenari de la mort de Lucrècia Borja, d’un calendari potent d’activitats. O la tasca de continuar publicant continguts del Diplomatari, la documentació que es va posar a l’abast dels estudiosos gràcies a un acord entre l’IIEB i els responsables de l’Archivio Segreto Vaticano.
Totes aquestes iniciatives, més algunes altres que contribuirien a explotar i donar a conèixer el llegat d’una de les famílies valencianes més rellevants de la història, planificades per a 2018 i 2019, estan paralitzades ara mateix per la manca de recursos econòmics. Unes mancances que tenen a veure amb la falta de resposta de les principals administracions valencianes, la Generalitat Valenciana, la Diputació de València o l’Ajuntament de la capital, totes regides per governs de progrés, que han desatès les peticions de l’IIEB i les universitats valencianes. De moment, tan sols la Conselleria de Cultura i Educació de Vicent Marzà ha respost parcialment, amb una ajuda de 6.000 euros.
Malauradament, la indiferència que van sofrir els projectes Borja durant l’etapa de govern del Partit Popular es torna a reproduir amb unes institucions en mans progressistes. Tota aquesta qüestió, tanmateix, s’entén millor fent una mica de perspectiva i mirada al passat.
2007, el gran moment de l’IIEB
L’Institut d’Estudis Borgians la va fundar l’any 2002 —formant part de la Fundació Francesc Eiximenis— una personalitat intel·lectual de primer ordre, el pare Miquel Batllori, un historiador jesuïta guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquell mateix any, s’arribava a un acord amb les autoritats vaticanes per tenir accés a la documentació dels Borja. Cinc anys després, arribaria el gran moment de l’IIEB: el 21 de novembre es presentava a València una còpia digitalitzada de la documentació borgiana. Això és: dos milions i mig de documents generats durant els papats de Calixt III i Alexandre VI continguts en l’Archivio Segreto Vaticano.
Un fet històric que tingué el corresponent acte solemne, presidit per l’alcalde aleshores de Gandia, José Manuel Orengo, el director de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, el secretari general de l’Archivio, Luca Carboni o el secretari de l’IIEB, Eliseu Climent. En la presidència, a més, hi havia Jaime de Marichalar, espòs en aquell moment de la infanta Elena i que era present en l’acte en representació de la institució privada que havia fet possible l’acord, la Fundació Axa-Winterthur. A l’acte se sumaren com a públic nombrosos investigadors i personalitats de la política, la cultura i l’economia. S’obria tot un món de possibilitats.
Quan s’apagaren els focus, però, la realitat resultà més fosca. Les còpies, dipositades al Centre Octubre de Cultura Contemporània, requerien manteniment i personal molt especialitzat per extraure’n la documentació i alimentar el treball d’historiadors de la política, la cultura, l’economia i la societat de l’època borgiana. Informació que el medievalista Antoni Furió equiparava als documents secrets de l’administració nord-americana difosos pel portal Wikileks. L’IIEB, però, no va obtenir la complicitat de les administracions regides pel Partit Popular. Amb l’Ajuntament de València, la ciutat que acollia els documents, hi hagué un principi d’acord: sota els auspicis de la Universitat de València, el primer tinent d’alcalde, Alfonso Grau, es comprometé a donar suport a la iniciativa. L’aleshores alcaldessa, Rita Barberà, paralitzà l’operació.
Mentrestant, els altres ajuntaments hipotèticament concernits, Gandia i Xàtiva, en mans de polítics populistes com José Luis Torró o Alfonso Rus, no hi mostraren interès. A Xàtiva, tota l’empenta borgiana es limità a una recreació històrica aparent però de dubtosa fidelitat al que havia estatt la ciutat borgiana. Altrament, la situació de crisi d’entitats com CAM o Bancaixa, dedicades a “unes altres prioritats”, no feren possible aconseguir finançament per aquesta via.
El canvi polític no arriba als Borja
Així les coses, el 9 de juny del 2014, Eliseu Climent anunciava públicament que els arxius s’havien traslladat a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), entitat que sí que va mostrar interès en la documentació, en el seu manteniment i buidatge. Una tasca en la qual van començar a treballar l’historiador italià Ivan Parisi i la paleògrafa catalana Maria Toldrà. La decisió va provocar la reacció de la Generalitat Valenciana presidida per Alberto Fabra, la mateixa institució que s’havia negat a finançar els treballs de classificació i inventari.
Fins i tot, la Generalitat, a través de la Conselleria de Cultura, va anunciar la intenció de sol·licitar al Vaticà una còpia dels documents, valorada per l’Archivio en uns 60.000 euros. Aquella intenció va quedar en no-res.
D’aleshores ençà, l’equip vinculat a l’Arxiu Nacional de Catalunya ha anat fent tasca de formigueta. S’ha posat en marxa l’esmentada web, s’han anat fent publicacions i s’ha continuat treballant en noves novetats bibliogràfiques i a posar a punt la documentació. En tot cas, per dur endavant un programa mínimament ambiciós, calia obtenir la complicitat de les administracions públiques.
El canvi polític a les principals administracions valencianes implicades, el juny del 2015, feia pensar que es podria desbloquejar el suport públic a l’IIEB. El ben cert, però, és que la resposta ha estat decebedora. Malgrat que la petició de finançament per poder continuar estudiant el llegat borgià haja estat una reivindicació també de les universitats valencianes.
Fet i fet, a finals de l’any 2016 els rectors de la Universitat de València, Esteban Morcillo, de la Universitat d’Alacant, Manuel Palomar, i de la Universitat Jaume I de Castelló, Vicent Climent, enviaren una sèrie de cartes dirigides al president de la Generalitat, Ximo Puig, al president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, i a l’alcalde de València, Joan Ribó, exposant-los la importància per al món acadèmic de dotar amb recursos el treball de l’IIEB per continuar amb la tasca del Diplomatari per posar “a l’abast dels investigadors” una documentació fonamental sobre el període borgià. En les missives es posava l’accent en l’alentiment dels treballs a causa de la situació econòmica. Aquestes cartes no obtingueren resposta més enllà del compromís abans esmentat de la Conselleria de Cultura i Educació.
Activitat paralitzada
En vista del silenci administratiu, el mes de febrer d’aquest any, el president de la Fundació Francesc Eiximenis, Vicent Pons, tornava a dirigir-se per carta a Puig, Rodríguez i Ribó. En la missiva s’insistia en el prejudici “per a l’estudi de la nostra història” de no disposar dels fons necessaris. I recordava el suport obtingut a aquesta reivindicació per part dels rectors de les universitats. Juntament amb la carta, s’enviava una memòria amb les activitats realitzades o en procés, amb el corresponent pressupost, uns 75.000 euros en dues anualitats.
El treball més important continua sent el de la base de dades. Maria Toldrà assegura que l’actualització de registres sobre Calixt III està bastant avançada, “però la idea és incorporar especialistes en Alexandre VI”. També hi ha interès a donar una empenta als anomenats “Registres de súpliques”. “Es tracta de documents difícils d’estudiar però que donen molta informació sobre el dia a dia de les parròquies de la Corona d’Aragó”.
Sortosament, alguns dels projectes veuran la llum gràcies al suport de l’Arxiu Nacional de Catalunya, com ara l’epistolari català dels Borja, però resten pendents obres inèdites o molt desconegudes sobre la família, “materials molt interessants, cròniques que van de la crítica més desfermada a l’elogi més desmesurat i que els investigadors italians estan esperant”. Obres com la citada Història aragonesa del papa Alexandre VI, editada per la mateixa Toldrà. A banda, també estan pendents els Diplomataris de Siena i Mallorca, “obres que depenen del suport institucional”.
Tampoc seria possible dur endavant el programa previst per al 500 aniversari de la mort de Lucrècia Borja. En aquell sentit, Toldrà destaca que seria molt interessant “fer una antologia o una recuperació dels textos generats sobre aquest personatge, començant per les poesies que se’n feien a la cort de Ferrara”. Sobre aquest inesgotable personatge també hi ha en ment traduir l’epistolari en italià al seu confessor, treballat per Gabriella Zarri i que mostra “la part més devota de Lucrècia Borja”. Un vessant, no cal dir-ho, molt desconegut.
“S’ha fet un gran buidatge de material, però per poder continuar es necessita suport. En cas contrari, els investigadors es dediquen a uns altres projectes”, alerta Toldrà, que cita el cas de l’investigador Francesco Senatore, que ha deixat inconclús el Diplomatari de Siena per afrontar uns altres projectes que sí que tenen un finançament adequat.
Toldrà aclareix que es fa un esforç per continuar publicant materials, com ara la revista bianual sobre temàtiques borgianes, “que té una periodicitat que ens permet respirar una mica”. Transcorre el temps, tanmateix, i alguns projectes que serien bàsics per eixamplar la difusió borgiana, com ara la traducció a l’anglès i l’italià de la web, tampoc no es poden afrontar per falta de finançament.
Paràlisi sobre una tasca investigadora difícil d’explicar políticament.