Els secrets d'Alexandre VI

Epistolari català dels Borja: el gran llegat del pare Batllori

Mig segle de treball. Quatre mots que s’escriuen molt ràpid, però que provoquen vertigen. Aquell va ser el temps, amb intermitències, que el pare Miquel Batllori va dedicar a l’estudi de les gairebé dues-centes cartes conservades del pontificat d’Alexandre VI, l’anomenat ‘Epistolari català dels Borja’. Un corpus que l’estudiós considerava “l’epistolari més important de tot Europa al temps de l’humanisme, en llengua vulgar”. Una tasca culminada per Maria Toldrà i Joan Requesens i llançada en col·laboració per l’Institut Internacional d’Estudis Borgians i l’editorial Tres i Quatre.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un gran tresor històric, sociològic i filològic posat a l’abast del  públic i dels estudiosos. Això és l’Epistolari català dels Borja, dos centenars de cartes i informes escrits entre 1471 i 1504. Tot i que el gruix principal correspon a un any i mig, entre 1493 i 1494,  coincidint amb el pontificat de Roderic de Borja sota el nom d’Alexandre VI en un moment clau en el qual tracta de guanyar influència en la cort dels Reis Catòlics i tenen lloc també importants fets que afecten la família, com ara l’enviament des de Roma del seu fill Joan de Borja per prendre possessió del ducat de Gandia. Entre més assumptes que podríem qualificar com a “domèstics” amb totes les cometes del món, perquè estan esquitxats de qüestions econòmiques, aliances i moviments d’escacs per afavorir la família i la posició dels Borja.

Ambdues línies narratives, per dir-ho així, són fascinants. Dels desvetllaments d’Alexandre VI per ser tingut en compte en la influent cort dels Catòlics, queden com a testimoni els exhaustius informes secrets que enviava el nunci Francesc Desprats, un personatge ben interessant. I de bona ploma. Joan de Borja, mentrestant, serà objecte dels dards familiars per la seua vida dissoluta, pel malbaratament de la fortuna familiar i per no complir amb les seues obligacions maritals. Cartes a diverses bandes molt reveladores de la manera amb la qual el pontífex gestionava els assumptes familiars. I més coses: parlem de 193 documents —complementats amb una quarantena més en l’apèndix—, amb cartes i informes entre membres de la família dels Borja i diverses persones de l’entorn.

Una correspondència, altrament, que mostra la vitalitat del català en la cort d’Alexandre VI com a idioma de comunicació familiar però, alhora, com la llengua amb la qual s’escrivien els renglons de la història. Una catalanitat que sobrevivia a Roma malgrat la pressió italianitzant, solidificada pels nombrosos catalans i valencians que s’aplegaven a la cort i que feren de Roma, durant un curt però important període històric, una mena de ciutat catalana fora del nostre territori.

La llarga marxa del pare Batllori

Abans de submergir-nos en el contingut dels documents, cal fer justícia amb la persona que va encetar l’estudi d’aquests materials, el pare Miquel Batllori i Munné (Barcelona, 1909 – Sant Cugat del Vallès, 2003), el gran humanista, un gegant de l’estudi de la història cultural que no es pot deslligar del que sabem ara de la família valenciana més universal. El volum que es publica ara és resultat d’un estudi intermitent per part de l’insigne jesuïta que arrenca a la dècada de 1950 i es perllonga fins a poc abans de la seua mort.

El pare Miquel Batllori, el gran artífex de la recuperació de la correspondència borgiana.

El seu arxiu personal contenia papers manuscrits i mecanografiats i altres materials microfilmats i fotocopiats continguts al seu fons personal dipositat a l’Arxiu de la Companyia de Jesús a Catalunya (AHSIC). Els responsables de l’edició, Maria Toldrà i Joan Requesens, foren els encarregats de “revisar, completar i dur a bon port el projecte editorial”.

El pare Batllori, l’apel·latiu de proximitat per referir-se a la seua figura,  guardonat amb algunes de les distincions més importants a Catalunya i a l’Estat espanyol (Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o Premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials, entre molts més), va deixar al llarg de la seua prolífica i llarga trajectòria una obra ingent, valuosíssima, reunida en els vint volums de les Obres completes (Edicions Tres i Quatre), amb interessos tan diversos com les figures de Ramon Llull i Baltasar Gracián, la presència de la cultura catalana a Europa, la Il·lustració, l’humanisme o el Renaixement. 

No era estrany que la família Borja formara part en algun moment dels seus objectes d’estudi. “L’interès primer naixia més que no d’un possible parentesc finalment descartat, del fet que un dels membres destacats del llinatge, sant Francesc de Borja, havia estat general de la Companyia de Jesús, conseller de reis i papes, un personatge de perfil polític i cultural que traspassava les fronteres i devia agradar a un home que, com Batllori, sempre va considerar la història i la cultura catalanes des d’un context europeu, allò local des d’allò global”, apunten Requesens i i Toldrà en la introducció a l’Epistolari català dels Borja.

Batllori es posa a la feina surant per sobre de la llegenda negra borgiana però, alhora, esquivant les temptacions apologètiques. Tot, a còpia d’investigació metòdica i de contextualitzar la informació. “L’estereotip estava molt marcat. I més que anar-hi a favor o en contra havies de demostrar que tot era més complicat. Havies de tenir les fonts a favor i les fonts contràries i presentar-les d’una manera científica, no novel·lesca”, aclareix Eulàlia Duran, presidenta del comitè científic de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians (IIEB).

L’origen de tot plegat és el trasllat a Roma i el contacte, el 1947, amb l’Archivio Segreto Vaticano, fons en el qual es troba amb importants documents inèdits que anava descrivint en diversos treballs i que el jesuïta volia publicar íntegrament. L’any 1951, en un intercanvi epistolar amb el filòleg i editor Josep Maria de Casacuberta, responsable de Barcino, ja trobem una constància escrita d’aquesta intenció. Fins i tot sabem, pel discurs de Batllori d’ingrés a l’Academia de la Historia de Madrid, el 1958, que ja havia pensat en el títol Epistolari català dels Borja.  

A més a més, periòdicament, trobarem petjades de la tasca que Batllori feia amb la correspondència, a batzegades, de vegades per les dificultats que planteja l’obra. O per la mateixa disponibilitat de temps. L’any 1965, el jesuïta  confessa a Joan Fuster que ha hagut de reduir el ritme de treball per uns problemes de salut i que es concentrava en uns quants encàrrecs, entre els quals les cartes borgianes.

L’any 1993, en una conversa amb Ramon Barnils publicada per EL TEMPS, Batllori deia que “els tres primers volums de l’Epistolari borgià ja pràcticament es podrien publicar”. I afegia: “L’epistolari ja no em preocupa gaire, perquè hi ha qui s’interessa molt, i el dia que jo em mori tot això pot passar a les seves mans”. Sortosament, aquelles paraules resultaren profètiques.

El final d’un llarg camí

Fins a arribar al present volum, hi una estació de pas que seria el llibre De València a Roma, cartes triades dels Borja, aparegut en Quaderns Crema el 1998, un avanç amb pròleg de Modest Prats i  una modernització ortogràfica a càrrec de Narcís Iglesias. Una edició amb característiques ben diferents de la llançada ara. “Aquest llibre conté una tria de cartes borgianes, presentades amb finalitat literària i caràcter purament divulgatiu, extretes de l’epistolari català dels Borja en el qual vaig treballant des de fa molts anys i del qual he anat donant diferents tasts i estudis”, aclaria Batllori en l’edició de Quaderns Crema.

L'edició amb les cartes triades que publicà Batllori en Quaderns Crema.

El llibre generà un impacte considerable, per la novetat. Se sabia que es tractava d’un treball inconclús però, alhora, bastant avançat. A la mort del pare Batllori, el 2003, la seua documentació passà a l’arxiu dels jesuïtes i es pren consciència aleshores de la importància del treball fet fins aquell moment. L’any 2004, la filòloga Maria Toldrà, actualment coordinadora de la web i els projectes editorials de l’IIEB, agafa el relleu. “Estava tot una mica desordenat, es veia clar que no era qüestió de sis mesos o un any, perquè hi havia cartes corregides, cartes que no ho estaven... I calia reordenar els criteris d’edició, perquè el treball es va començar pensant que sortiria a l’editorial Barcino de Casacuberta”, argumenta.

Una feina “de formiga”, amb molts projectes que s’hi interposen i l’important acord amb les autoritats vaticanes, l’any 2002, per tenir accés a la documentació dels Borja continguda en l’Archivio Segreto Vaticano, fons dels quals aniran sorgint els diversos volums del Diplomatari que ha anat publicant l’IIEB (consulteu número 1.744 d’EL TEMPS). Fins que l’any 2016, Maria Toldrà incorpora al projecte el filòleg Joan Requesens. Un treball a quatre mans que aconsegueix accelerar i arrodonir l’edició de l’Epistolari català dels Borja, una obra amb l’ús del català com a element de cohesió amb una sèrie de cartes que ens han arribat procedents de dues fonts principals, gairebé al cinquanta per cent, i com a producte del que Toldrà considera “una gran casualitat”. 

D’una banda, hi ha la correspondència íntima que ha pervingut gràcies al trasllat d’Alexandre VI al Castel Sant’Angelo fugint de la pressió sobre Itàlia de les tropes franceses de Carles VII. Amb ell se’n dugué una documentació dipositada en la segona meitat del segle XV a l’Archivum Arcis instaurat per Sixt IV. I, finalment, es va incorporar als arxius secrets del Vaticà, ja en el segle XVII. De manera paral·lela, una altra part de la correspondència es guarda a l’Arxiu Capitular de la catedral de València a través d’un personatge clau, Genís Fira, persona de confiança del papa i canonge d’aquesta catedral. La resta de fons procedeixen de diversos arxius de Madrid, València, Mòdena, Londres o Girona.

Una edició crítica i completa

Com explica Eulàlia Duran, “la gràcia d’aquesta edició és que hem pogut arreplegar totes les cartes, una feina de molts anys enrere que s’ha dut a terme conservant la manera de fer de Batllori”. Un llibre “bàsicament erudit”. “Gairebé es tracta d’un altre Diplomatari”, afegeix. “Quan surt el llibre de Quaderns Crema Batllori potser és conscient que no té forces per fer una edició crítica i va fer una jugada intel·ligent, perquè fins ara la col·lecció més completa de les cartes era aquella”, rebla Toldrà. “El que hem fet és respectar el propòsit de fer una edició crítica però que pugui gaudir públic general. En aquest sentit, la introducció és divulgativa. I, evidentment, llegir el valencià-català d’aquella època requereix una mica d’esforç però segurament no tant com per a un alemany d’avui llegir textos en la llengua anterior a Luter”.

No obstant això, Duran revela que “per a més endavant” hi ha el projecte sobre la taula de fer una edició en rústica, més senzilla i manejable, per facilitar-ne l’accés als estudiants i al públic en general. “Seria molt interessant per difondre l’obra, perquè la feina està feta”, assegura, si bé no es contempla fer una adaptació ortogràfica al català modern. 

Precisament la llengua és un altre dels punts d’interès del volum. A la publicació de l’antologia de 1998, l’historiador i escriptor Vicent J. Escartí escrivia el següent en aquesta revista: “Envoltat per valencians i catalans, Roderic de Borja feu de Roma una urbs ‘catalana’, ni que fos per uns anys”. “En el tema del català hem d’anar amb cura”, assenyala Toldrà, “es tracta de la llengua del grup familiar i de l’entorn, però no serà mai la llengua oficial. Això sí: feien servir el català al nivell de les altres llengües de l’època”. En tot cas, l’editora assegura que “l’estudi lingüístic de la correspondència dona molt de joc”.

L’altre editor, Joan Requesens, confirma aquesta afirmació. “Jo diria, d’entrada, que la riquesa de la correspondència és doble, però la trobaran els entesos. Quan escriuen els secretaris, trobem un exemple de ‘catalana prosa’ molt acurada. Però quan escriuen els funcionaris responsables dels castells que envolten Roma és una mica més popular, amb contaminacions”, explica el filòleg. I cita com aquells funcionaris es refereixen al castell amb l’italianisme “roqua”.

“Dins de tot aquell món”, especifica, “hi ha una doble llengua. Trobem des de la frase llatina que dona categoria i solemnitat al text  a, una mica més avall, per fer l’escrit més entenedor, un refrany o una dita popular que es deia a València. Es tracta d’un vocabulari ben normal en aquell temps, molt interessant pel que fa a l’ús dels verbs i adjectius i també  pel que fa al lèxic”. 

Un dels originals de l'epistolari.

D’altra banda, Requesens destaca, juntament amb els escrits més formals, aquells textos que són “una rèplica que fan els secretaris del llenguatge d’Alexandre VI quan escriu als seus fills que és més d’estar per casa, familiar, del pare que diu fes això o allò”. I cita un passatge en el qual insta el seu fill Joan, duc de Gandia, a protegir les mans amb guants en un viatge per mar per no fer malbé la pell perquè a Barcelona “s’hi fixen molt”. En una altra de les cartes, Roderic de Borja insta el seu fill a deixar d’anar darrere de “gats i gossos”, en referència a la vida dissoluta a Barcelona.

“És un llenguatge realment viu. Si els lectors es fixen en la sonoritat  de la llengua, veuran que és el valencià encara viu, que s’ha mantingut, la llengua del poble”, insisteix Requesens, qui considera l’Epistolari català dels Borja una font ben interessant per als filòlegs en general. Com es diu a la introducció, “una sitja de considerable fondària d’on extraure’n estudis fonètics, dialectològics i d’interferència lingüística i fins d’estil gramatical”.

El contingut de l’Espistolari

En aquest punt, potser el lector s’ha encuriosit sobre el contingut de les cartes. El que els editors defineixen al pròleg com “l’abundor de petits i de no tan petits fets històrics presents en aquest Epistolari, centrals com el casament entre fills d’Alexandre VI i consorts de cases reials, i els acords diplomàtics, més els marginals com l’actuació d’un criat o un pagament a través de lletres bancàries, obren un finestral a l’historiador”. Fets històrics que es poden resseguir perquè el criteri d’edició, seguint la intenció de Batllori, és cronològic.

La política de casaments que afecta Joan de Borja i, en una altra mesura, Jofré de Borja, ocupa gran part de l’epistolari. A Joan, duc de Gandia, Alexandre VI el casa amb Maria Enríquez, filla d’un influent noble castellà, Enrique Enríquez, i cosina del rei Ferran. Aquest casament és estratègic i res no ha de posar-lo en perill, però l’estada del jove a Barcelona, València i Gandia encén totes les alarmes. I el papa Alexandre VI no deixa d’enviar instruccions i comminar el seu fill a endreçar la senda. En una de les instruccions del papa al seu fill, datada el 31 de juliol de 1493, a Roma, “te mamam e encarregam, per quant has cara la gràcia nostra, te guardes de qualsevol manera de joch, e expressament, si vols evitar la maledictió nostra, te manam te guardes de qualsevol manera de joch de daus”. 

Més avall, torna a manar que “no toques ni carregues un sol diner sobre les rendes de la casa tua sense expressa licència nostra”. I, com a corolari, “ítem, te manam que tu contínuament dorms e menges, quant poràs, ab la duquessa, e a aquella serva molta lealtat, et no t’empaches ab negunes altres dones. E sobretot, per quant has cara la gràcia nostra, te guardes anar de nit. Ítem, te manam, jatsia sia supèrfluo de recordar-t’o, que tu sies molt sòbrio e trampat en lo menjar e beure, car ja saps quant és gran en l’ome de bé”. 

El zel patern, sembla que justificat, abastava d’altres detalls. A l’agost d’aquell any, de cara a l’entrada de Joan a Barcelona, li indica quina ha de ser la seua indumentària, amb un nivell de detall realment cridaner: “En la entrada que faràs en Barcelona, iràs vestit ab lo gipó de cetí carmesí, e roba de brocat rizo forrada de domàs carmesí, e lo collar de balaxos, e la barreta de vellut carmesí al cap, ab lo joyell del smaragde. Lo segon dia portaràs lo collar de diamants e de rubins e de smaragdes e de perlers, ab lo pendent fent de nou de un robí, un diamant, esmaragde e tres perles. Los altres dies, los altres collars e cadenes, etc”. Fragment, per cert, que deixa veure la riquesa lèxica de què parlava Requesens.

La presència de Cèsar Borja en l'epistolari és tangencial. I la de la seua germana, la cèlebre Lucrècia, inexistent.

El papa no era l’únic preocupat amb el comportament de Joan. El seu germà Cèsar, aleshores arquebisbe de València, escriu l’octubre del 1493 una carta a Enríque Enríquez per verificar el rumor que diu que el casament amb la seua filla Maria no ha estat consumat “de la qual cosa stic tan tribulat e admirat que no m’o puch per res persuadir”. Al cap d’un mes, es dirigeix al seu germà en els termes següents: “Il·lustríssimo senyor e caríssim germà: Per altre us scriví quant enutjat stava la santedat del nostre senyor de la informació que de vostres mals portaments hagut havia, axí de anar de nit com de molts altres desórdens, y sobretot per no haver consumat matrimoni, que és la cosa que més pertubatió li dona”.

A l’abril, Alexandre VI ja es complau d’una certa millora en la relació marital, però el motiu de neguit papal és ara el tren de vida de Joan, a qui amonesta “perquè és çert que les persones, de qualsevulla stat o condiçió sien, no són més estimades de quant se conexen tenir virtut, e los béns temporals que Déu los dóna saben prudentment regir e conservar”. Un mes més tard, el to és molt més sever, amb acusacions greus: “(...) no·t studies en altre sinó en dissipar roba e despendre oradament los diners, stant-te en València en follejar, diminuint e destroint ta casa”. I afegeix: “Verdaderament no podem pensar quina despesa sia aquesta de vostra casa, si és real o imperial, que nós, qui som papa e tenim passades sis-çentes persones, en lo tinell nostre no despenem sinó mil ducats lo mes, e vosaltres aquí despengau tan follament e vana”. Una reprimenda sense pal·liatius. 

La història, en tot cas, no acabà bé. L’intent de situar bé Joan en la cort reial no tingué els efectes esperats. El 1496 tornà a Itàlia, després de llargues reclamacions (com mostra la correspondència, el duc envia missives a tota la família i fins i tot a Alfons II de Nàpols demanant la intercessió i poder ser cridat pel papa), i de ser nomenat capità general de l’església. La seua carrera militar, amb tot, no va ser massa brillant. I morí misteriosament assassinat el 1497, en un fet que alimentà la llegenda negra de la família i, especialment, la de Cèsar. Aquest personatge novel·lesc, per cert, té el paper en la correspondència d’executor de les ordres del papa, “sense res que faci intuir el gir sorprenent que suposarà per als coetanis la seva posterior laïcització”, aclareixen els editors. La seua presència en l’Epistolari és bastant tangencial.

Pel que fa a l’altra cèlebre filla del papa, Lucrècia Borja, la seua absència en la correspondència és molt cridanera. “La gran absent” de l’Epistolari català dels Borja, adverteixen els editors. “Fins ara no s’ha localitzat cap carta en català de la filla del papa, i prou que ens dol”, assegura Maria Toldrà. A l’epistolari sí que apareix una altra Lucrècia, però es tracta d’Isabel Lucrècia de Borja-Llançol, una neboda d’Alexandre VI, la qual també demana algun favor: “La devota e humil filla e, quant a la carn, neboda de vostra santedat, scriu a vostra santedat com lo noble mossèn Johan del Milà, marit meu, no ha volgut ni vol obehir lo que per vostra santedat li és manat en donar-me, per los aliments e sustentació de la mia trista vida, sis mília sous”.

Així les coses, l’altra línia important de les cartes és la que afecta un altre fill, el sovint oblidat Jofré, un peó que el papa fa servir en la política italiana amb el casament amb Sança d’Aragó, filla il·legítima del rei Alfons de Nàpols. Aquestes cartes, canalitzades per les demandes i queixes de l’administrador de la parella, Ferran d’Íxer, serveixen per veure els temes d’administració d’una casa noble i contenen referències a la joventut de Jofré, aleshores un adolescent. Missives que baixen al detall, fins i tot, d’explicar l’expulsió de la casa d’un criat, un tal Cherubino. Íxer, com apareix a les cartes, s’haurà de defensar en alguna ocasió dels atacs del papa per la seua manera de gestionar el patrimoni de Jofré. Tot, evidentment, seran malentesos: “Totes les malícyes y reports falços que vostra beatitut à oÿt y oyrà”, diu com a introducció d’una llarga disculpa. Poques coses se li escapaven a Alexandre VI.

Els informes secrets

Capítol a banda d’aquesta correspondència mereixen els informes secrets que el nunci Francesc Desprats va enviant al papa, des de Madrid, Barcelona, Segòvia o Medina del Campo, al voltant de les seues gestions en la cort dels Reis Catòlics, “uns documents sovint citats però que mai no havien estat editats en conjunt”, es diu a la introducció. Textos detallats, ben escrits i que revelen la intel·ligència emocional i la sapiència diplomàtica d’aquest personatge fascinant. Digna d’anàlisi és la delicadesa amb la qual conta a Alexandre VI, en una carta datada a l’octubre del 1493, alguns retrets de la reina Isabel. Després d’aclarir  la “molta voluntat e amor a vostra beatitut” i destacar les “bones obres rebudes”, deixa caure qüestions que han provocat malestar. “E spescificà’m les festes que.s feren en les sposalles de dona Lucrècia e la creaçió dels cardenals, ço és del cardenal de València e del cardenal Farnèsio e del cardenal de Luna”, diu en referència  als tractes de favor als seus fills, sobretot per la porpra cardenalícia concedida a Cèsar.

Les cartes del Nunci d'Alexandre VI i la relació amb els Reis Catòlics, és un dels grans temes de l'epistolari.

Lògicament, en aquesta part de la correspondència és on apareixen les qüestions referents a l’alta política, les relacions amb els mateixos reis, la lluita contra l’imperi turc, les tensions per les pretensions de França sobre Nàpols. Sovint, Desprats no perd ocasió de donar-se importància. “Yo he parlat largament ab los senyors rey e reyna sobre la matèria de França e Nàpols, et dit tot lo que vostra santedat escriu: en conclusió, que la potènçia de França era tan gran, així per terra com per mar, que era impossible que vostra santedat e lo rey de Nàpols poguesen resestir; e que ses majestats socorreguesen en fer desestir de la empresa al rey de França”, diu en una carta del juliol del 1494. Més endavant, al setembre, deixarà clar que els monarques no tenen la més mínima intenció de fer un front contra França. Una carta, per cert, que conté un curiosíssim incident diplomàtic amb Garcilaso de la Vega (pare de l’insigne poeta castellà), ambaixador dels Reis Catòlics davant el papa.

Desprats fins i tot fa gestions davant la cort per a Cèsar Borja. En una carta del setembre del 1494 explica haver aconseguit llicència per traure cavalls de Castella i Aragó “ab lo major treball e fatiga del món, car sa majestat no vol per res atorgar semblants licències”. I l’insta a no regalar els animals davant la possibilitat de no poder tornar a renovar el permís. Mostra del pes específic de Cèsar i de com Desprats continua ressaltant la seua importància com a mediador, la qual cosa, en algun moment, l’empeny a demanar obertament al papa una canongia a Barcelona. 

L’acaçament dels francesos

Hi ha així mateix una línia interessant des del punt de vista històric: un bon grapat de cartes són missives des dels diferents castells en el camí cap a Roma dels francesos. Parlen dels preparatius, de les necessitats de diners per finançar les tropes o per fer obres. Són cartes curtes la majoria, directes, funcionals, amb un registre que no es perd en circumloquis cortesans com les de Desprats. Que transmeten més desesperació en la mesura que avança el temps.

Entre els molts exemples, el castellà de la Tosa demana a Pere Rotllà, un alt càrrec del papa, que en vista de l’imminent atac dels francesos, si li pot enviar “huna terna de hòmens, quals la senyoria vostra sap é menester los m’envie, e seran ben tractats; e més, un bumbarder per a que.m cunse”. A banda d’això, “avís la senyoria vostra com tinch onze balestes e de nenguna de aquelles me puch servir perquè són totes rotes, y és la cosa que més esta rocha à menester”.

El fet que es dipositaren part de les cartes al Castel Sant’Angelo ens permet avui poder llegir-les i estudiar-les.

El mateix Rotllà, informa el papa, al novembre del 1994, de l’entrada de les tropes franceses a Viterbo. “De les coses deçà sabrà aquella com aquesta nit, per persona certa, aquest matí partí de Viterbo, sabem com aïr al tart entraren CCC cavalls francesos en dit Viterbo, e que chics e grans cridaven: ‘França!’, e que·s diu que tot lo patremoni farà lo que fa Viterbo”. Això és: l’està advertint que algunes poblacions també es lliuraran al rei de França. 

A partir d’ací, se succeeixen les cartes sobre els preparatius per defensar Roma dels francesos. Documents, tots ells, que acompanyaren el papa en el seu refugi de Castel Sant’Angelo, al gener de 1495. La fugida que, paradoxalment, salvà la documentació i ens permet ara llegir-la i estudiar-la.

Fer xarxa d’estudiosos

Tot l’esforç que ha suposat la recuperació de l’epistolari català dels Borja té sentit si és consultat pels estudiosos i serveix per aprofundir en el coneixement dels Borja i la seua època. El volum serà presentat el proper 10 de maig a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Per al futur, a més d’una possible edició d’ús d’aquest volum, l’IIEB s’ha marcat com a objectiu, segons explica Eulàlia Duran, “posar en contacte tots els estudiosos de l’època”, una funció que ha començat a complir la web, que es pot trobar en català, anglès i italià. Una manera de fer-ho és implicant les universitats italianes en l’estudi de la ingent documentació Borja: Roma, Mòdena i Nàpols ja ho estan fent, “però això s’ha d’ampliar encara més. És un procés lent, un objectiu que s’ha d’anar construint”, aclareix Duran.

Tot arriba: setanta anys després que un encara jove Miquel Batllori posara els seus ulls en aquella correspondència catalana, el conjunt de les cartes veu la llum. Una peça més, una de ben gran, de la reconstrucció d’una família fascinant. D’una època decisiva. 

La coberta de l'edició crítica de l'epistolari, la més completa editada fins ara.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.