Recentment la urbanista brasilera Raquel Rolnik va visitar València per presentar el seu llibre La guerra de los lugares. La colonización de la tierra y la vivienda en la era de las finanzas. En ell, qui fóra relatora de les Nacions Unides sobre habitatge fins a l’any 2014 denuncia que els poders públics han renunciat a fer política d’habitatges i han acabat ‘financiaritzant’ cases i pisos. La crisi econòmica i la consegüent devaluació del mercat immobiliari ha atret als fons de capital, ara interessats en el mercat de lloguer i el mercat de l’habitatge turístic. De nou, l’habitatge desposseït del seu caràcter social i convertit en un bé especulatiu.
La proliferació d’habitatges turístics ha esdevingut un problema com més va més greu a casa nostra. Els ajuntaments fan mans i mànegues per afrontar un fenomen amb greus impactes locals però que és resultat d’un model econòmic d’ampli abast que té en el turisme una de les seues potes. Les protestes dels ciutadans perjudicats per aquesta dinàmica expulsiva són cada volta més notables. Si la terra és per qui la treballa, la ciutat ha de ser per qui l’habita i no per qui la visita, clamen. Venècia –el cas més extrem de turistització a Europa- fa temps que s’ha convertit en un parc temàtic pensat per als turistes. L’intent de l’ajuntament italià d’evitar la massificació mitjançant la col·locació de torns s’ha topat amb la incomprensió –quan no ira- d’alguns visitants.
Al País Valencià la llei de turisme, oci i hospitalitat, aprovada aquesta setmana a les Corts Valencianes, tracta de posar ordre en el sector i marcar algunes pautes generals, també en allò referit als pisos turístics. Regular aquest sector disfressat d’economia cooperativa és important per al sector hoteler, per la competència deslleial que significa, però ho és sobretot per calmar els ànims en ciutats com ara València, on el preu del lloguer s’ha disparat i els problemes de convivència entre visitants i veïns són més visibles. Els valencians, com els catalans o els balears, no detesten els turistes, sinó un model de turisme que, per la seua massificació, s’apropia les infraestructures, ocupa els espais públics i banalitza les ciutats. Quan et pugen el preu del lloguer, et substitueixen les tendes de queviures per tendes de souvenirs i les riuades de turistes t’impedeixen caminar amb normalitat, instar els ciutadans a ser hospitalaris sembla una burla.
L’alcalde de València ho sap i per això es mostra reticent a la idea de donar llum verda al trasllat de la terminal de creuers al Port de València. L’experiència ha demostrat a bastament que el dels creuers és un tipus de turisme que no deixa en la ciutat grans beneficis econòmics i que, per contra, resulta molt contaminant. Els visitants baixen ràpidament del creuer, pugen a un autobús, fan una passejada pel centre, amb visita a la catedral inclosa, mengen alguna cosa de menú en un bar prèviament pactat i de tornada cap al vaixell. Joan Ribó no veu clar obrir de bat a bat el Port de València a aquesta mena de fast food del turisme per a aquest negoci. Ho fa per convicció, però també per la pressió social –cada volta més notable- d’un sector de població que abomina d’aquest model turístic.
Tampoc no li ho està posant gaire fàcil, a Joan Ribó, la Generalitat. El Consell del Botànic ha renunciat a aplicar durant aquesta legislatura alguna mena de taxa turística. Consideren que hi ha altres mecanismes de regulació del sector més determinants que no aquest. Amb la boca petita, en canvi, Ribó ha demanat en més d’una ocasió que la Generalitat done cobertura legal a l’aplicació d’algun tipus de taxa. Al Botànic, però, ningú no ha arreplegat el guant. Els socialistes han claudicat davant el lobby hoteler i Compromís, que n’era favorable, ha prioritzat l’estabilitat del govern.
La taxa turística no és la solució a una problemàtica tan complexa com la que avui representen els impactes negatius del turisme. És només una ferramenta més. Però la renúncia, per part de la Generalitat, a aplicar alguna mesura fiscal en l’actual context de massificació turística és un error que envia un missatge equívoc i que en res no contribueix a mitigar l’hostilitat d’alguns residents. Apel·lar a l’hospitalitat quan el turisme està fent menys habitable l’espai on vivim és, simplement, una incoherència.
