El jutge Pablo Llarena esdevé només la punta de l’iceberg de l’entramat politicojudicial destinat a torpedinar els Països Catalans. L’acció judicial contra el procés català, covada amb interlocutòries farcides de relats imaginaris d’una violència que mai no ha existit, referències a delictes que recorden els anys 50, fake news i una parcialitat indigna de la toga negra, suposa la part més visible i epidèrmica d’un atac molt més ampli i que no es deté entre el Sénia i la Jonquera, sinó que vessa cap al País Valencià i les Balears i palesa que la nació completa es veu més clara des de Madrid estant.
El Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de la Comunitat Valenciana (sic) s’ha convertit en l’ariet contra els intents tímids del Govern del Botànic de canviar la situació de discriminació que el valencià ha patit —i pateix— tradicionalment a l’escola. El decret del plurilingüisme impulsat pel conseller Vicent Marzà, una mena de recepta aigualida per als qui creuen en el model d’immersió com a l’únic capaç de situar el català en el lloc que li pertoca al País Valencià, ha estat objecte de la ira de les togues autonòmiques per partida doble. I és que, a qui no li agrada el cafè, no el prendrà per molt que el rebaixes amb aigua, l’edulcores amb sucre o el suavitzes llevant-li la cafeïna.
El decret ja està derogat però això no ha evitat que el TSJ el torne a tombar i que, a més, avise Marzà, Compromís i el Govern del Botànic que els pegats posteriors per superar l’entrebanc judicial tampoc són vàlids. L’alt tribunal, de mira baixa i interessos dubtosos, considera que tant el decret com la legislació posterior “discriminen” el castellà i vulneren el dret dels pares i mares a triar la llengua de l’educació dels seus fills i filles.
Parlar de discriminació del castellà al País Valencià seria per riure, si no fora perquè allò que hi ha en joc és l’existència d’un model d’escola en valencià. De nou, com en el cas del procés català, la literatura jurídica que emet el TSJ està farcida de ficcions i subjectivitats que fan pensar en una intenció amagada. Qui realment pense que el nostre valencià, el català de tots, està discriminat al País Valencià, que vinga i faça un tomb pels carrers de València, d’Alacant o d’Elx i ho comprove per si mateix. La mentida, però, cal repetir-la moltes vegades perquè esdevinga veritat.
Els postulats judicials sobre aquesta qüestió no es diferencien gaire dels plantejaments de partits com Ciutadans o el PP que denuncien el sistema plurilingüe que es vol implantar al País Valencià, tot i ser molt semblant al model que aquests mateixos col·lectius defensen per a Catalunya. La clau està en el fet que implantar el model plurilingüe a València implica apujar les hores de català, mentre que fer-ho a Catalunya suposaria rebaixar-les. L’objectiu, per tant, és evident: perjudicar la llengua i posar pals a la roda de l’escola a casa nostra.
Tot plegat s’emmarca en la mateixa estratègia que ha dut a col·locar els professors com una mena d’enemics públics, adoctrinadors i culpables de la revolta popular a Catalunya. La gossada mediàtica espanyola situa l’escola catalana com a responsable de no se sap què, fins i tot posant en la diana professionals de l’ensenyament amb nom i cognoms.
A les illes Balears, en canvi, els darrer atacs s’han centrat en l’exigència més que justificada perquè els professionals sanitaris coneguen la llengua del país i puguen atendre els catalanoparlants insulars. L’intent de barrejar-ho tot plegat també envaeix el País Valencià, on la diputada Beatriz Gascó (PP) va arribar a dir que el projecte plurilingüe era “l’inici del procés valencià”.
Diferents estadis d’una mateixa estratègia que, al País Valencià, està en fase de posar entrebancs als jutjats a allò que el Botànic va guanyar a les urnes. El TSJ, directament, pretén tornar al decret de 2012 —previ al nou Govern valencià— per dictar en quina llengua s’ha d’estudiar en la nostra escola i la resposta dels governants valencians continua sent massa tèbia, tal com passa amb les infraestructures o el finançament.
I és que la moderació poruga del Botànic de cara a Madrid no sembla servir per a res. L’Estat espanyol continua posant pals a les rodes del País Valencià com ha fet tota la vida i amb l’aplicació d’un article 155 de facto està convertint l’autonomia valenciana en un miratge. El Govern central i els jutges ja han posat les urpes sobre el plurilingüisme com abans ho van fer amb els horaris comercials, les lleis de pobresa i habitatge o les mesures contra el copagament farmacèutic. Els valencians estem, simplement, amb les mans nugades per la bena de la justícia. L’efecte Llarena, podríem dir-ne.
