PPCV

La política lingüística zombi de Beatriz Gascó

Fueteja qualsevol mesura en favor de la normalització lingüística. Alerta que el Govern valencià segueix el “full de ruta català”. Es mostra insolent contra el conseller Marzà, a qui retreu que haja posat fi a la “llibertat d’elecció” dels pares i que els sotmeta a un “xantatge lingüístic”. És Beatriz Gascó, directora general d’innovació, ordenació i política lingüística amb el PPCV. Aquest és el seu passat zombi.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ningú no s’imagina un torero com a director general de Benestar Animal o un membre de la Fundació Francisco Franco al capdavant de la direcció general de Memòria Democràtica. En canvi, Alberto Fabra sí que va considerar oportú que Beatriz Gascó Enríquez fora designada directora general de Política Lingüística.

Allà es va estrenar el 17 de desembre de 2012 i va ocupar el càrrec fins al 17 d’abril de 2015, a les portes d’unes eleccions en què figurava en lloc d’eixida a la llista autonòmica del PPCV per Castelló. 851 dies en què la “llengua pròpia” dels valencians —tal com la denomina l’Estatut— va demostrar una enorme capacitat de resistència. Si ha pogut superar els embats de l’etapa de Gascó, serà capaç de superar qualsevol adversitat.

No sols no va implementar cap mesura en favor de la promoció de la llengua, sinó que Beatriz Gascó ni tan sols va fer-ne ús. Perquè és castellanoparlant i mai no s’expressa en cap altre idioma. Ni com a regidora de Castelló de la Plana, ni en la direcció general de la Generalitat ni ara, com a diputada a les Corts.

—No hablo valenciano por tu culpa, papá. Nunca me hablaste en valenciano.

La frase és seua i col·lideix amb el discurs pronunciat a les Corts el 7 de juny de 2017, quan es debatia una proposició no de llei de protecció dels drets lingüístics. Aquell dia, Gascó va adreçar-se als diputats en els següents termes:

—Yo soy de familia valencianohablante. Mi padre y mis abuelos siempre me han hablado en valenciano, me han enseñado a quererlo, a defenderlo y a respetarlo, pero nunca me lo han impuesto. Y les puedo asegurar que nadie de Compromís ni de Podemos, y muchísimo menos alguien de Cuenca, va a ser quien me imponga a mi en qué lengua tengo que hablar.

Sandra Mínguez, diputada de Podem originària del municipi manxec de Landete, acabava de defensar la iniciativa en una llengua que Gascó mai no ha parlat. Efectivament, és la de son pare, però ella fou educada en castellà, l’idioma matern. El seu pas per la direcció general de Política Língüística no va animar-la a aconseguir-ne l’aptitud.

Matar el pare

Antonio José Gascó Sidro, Tonico, és molt respectat a Castelló de la Plana. Catedràtic d’història al popular l’institut Ribalta, és el cronista oficial de la ciutat des de 2006. Afeccionat a l’òpera, esporàdicament ha actuat com a baríton. Per exemple, quan va cantar —per comptes de recitar— el pregó de les festes de la Magdalena. La compositora Matilde Salvador, molt bona amiga seua, fou espectadora de luxe.

Orgullós de la seua formació, Gascó va pagar-se una entrada de “doctor” a les Pàgines Grogues, i a tothom que li trucava per concertar una cita, sempre li responia igual: “Jo sóc un altre tipus de doctor, els metges ha de buscar-los per la lletra ema”. Un home culte i conservador que no gosa qüestionar la unitat del català. L’any 2016, en redactar el dossier que sustentava l’agermanament amb Lleida, va argumentar raons lingüístiques i històriques, com ara que Jaume I va signar en aquella ciutat catalana el privilegi del trasllatde Castelló de la muntanya a la plana. Darrerament també s’ha mostrat partidari que aquest esdevinga l’únic topònim oficial, en contra del criteri del PP.

Res a veure amb la seua filla, que el proppassat 7 de març, en un article d'opinió al diari Mediterráneo titulat“Castellón está muy bien dicho”, exclamava “¡que cada uno la llame como le de la gana!” i criticava la intromissió de l'esquerra en “la esfera privada de las personas”. Entre els motius que argumentava, se'n destacava aquest: Después de tres siglos de uso, con motivo del Decreto de Nueva Planta o el hecho de que la reina María Cristina le otorgara la capitalidad de la provincia, con el término de Castellón de la plana [sic], el nombre está más que legitimado”. “Castellón está muy bien dicho, le pese a quien a quien le pese", rematava a la columna.

El menyspreu cap a l'idioma patern i la negació de qualsevol vincle amb Catalunya l'ha convertida en el principal fuet contra el conseller Marzà

Beatriz Gascó va iniciar els estudis de psicologia, però va durar poc. Va canviar de carrera i va aconseguir llicenciar-se en humanitats. Una companya de curs encara recorda el dia que, en llegir els seus apunts, hi va trobar escrit “Froid” en lloc de “Freud”. Quan li va demanar per què ho posava d’aquesta manera, Gascó va contestar-li que “per fer-ho més curt”. Siga com siga, la trajectòria política que ha seguit sí que té un punt freudià: la seua tasca a la Generalitat i l’oposició s’emmarca en el metafòric “matar el pare” que va encunyar l’inventor de la psicoanàlisi. El menyspreu cap a l’idioma patern i la negació de qualsevol vincle amb Catalunya l’han convertida en el principal fuet contra el conseller Vicent Marzà, castellonenc com ella i fill d’un altre veí il·lustre. Les dues úniques coses que els uneixen.

Tonico Gascó col·laborava assíduament a l’edició local del diari Levante i va plantejar que la filla hi accedira com a becària. Corria 2003 i s’hi va estar quatre mesos. Dos anys més tard va tenir una nova experiència fugaç com a periodista, en aquest cas a El Heraldo de Castellón. L’estabilitat laboral li arribaria el 2006 de la mà d’un altre bon amic de son pare: el vila-realenc Alejandro Font de Mora, conseller d’Educació de 2004 a 2011. Un forense que va col·locar-la com a zombi.

‘The writing dead’

El currículum que Beatriz Gascó va aportar en accedir a les Corts indica que, entre setembre de 2006 i maig de 2007, va exercir de “coordinadora de l’àrea d’educació en el gabinet de premsa de la Conselleria d’Educació”. En canvi, va ser contractada per CIEGSA (Construccions i Infraestructures Educatives de la Generalitat Valenciana) a través d’una empresa de treball temporal (ETT). Va ser una de les 16 persones a sou de CIEGSA però que no trepitjaven aquesta empresa creada pel PPCV a fi d’executar els centres públics i que en una dècada va acumular uns sobrecostos superiors als 1.000 milions d’euros. L’esclat del cas Taula l’ha situada com una altra presumpta font de finançament il·legal dels populars.

Les funcions a desenvolupar a CIEGSA tenien a veure amb "tasques d'administració, arxiu, atenció telefònica, elaboració d'informes, correu, etc.", però no hi va passar mai

EL TEMPS ha tingut accés al contracte que CIEGSA i l’ETT Corvan RH van subscriure el 25 de juliol de 2006 per tal d’incorporar Gascó. En representació de l’empresa pública actua qui n’era el gerent, Máximo Caturla, actualment investigat en la causa. Les funcions a desenvolupar tenien a veure amb “tasques d’administració, arxiu, atenció telefònica, elaboració d’informes, correu, etc.”, amb aquests riscos laborals associats: “Caigudes al mateix nivell, vista cansada, dolors musculars, colps i entropessades”. Dos dies abans, el propi Caturla havia resolt “autoritzar la tramitació i contractació de Beatriz Gascó Enríquez com a administrativa de la divisió de relacions institucionals, des de 26 de juliol de 2006, de forma indefinida i amb un salari brut anual de 18.751,56 euros”. Segons ha publicat el diari El Mundo, al llarg dels 11 mesos que va estar lligada a CIEGSA, Gascó va percebre un total de 42.917 euros per conceptes diversos.

I sense patir seqüeles. Ni vista cansada ni caigudes de cap mena. Mai no va engegar un ordinador ni va despenjar un telèfon a l’edifici de CIEGSA, perquè en realitat —tal com afirma al seu currículum— integrava l’equip de comunicació de la Conselleria, a les dependències de la qual treballava. En un altre document que obra en poder d’EL TEMPS, del 27 de juliol de 2007, el cap de premsa de Font de Mora afirma que “Gascó ha prestat els seus serveis a la Conselleria fins al 15 de juliol. Va avisar amb 15 dies d’antelació que pensava demanar la baixa voluntària i, en el transcurs d’enguany, no ha gaudit de dies de vacances”.

Els responsables de CIEGSA que han desfilat per la comissió d’investigació oberta a les Corts tampoc no l’havien vista. Ana Lajo, qui fou cap de recursos humans de l’empresa, ha assegurat que Gascó mai no va treballar per a CIEGSA. N’ha confirmat la condició de zombi. Ara bé, tot i que es tractaria d’una cessió il·legal de treballadors, el delicte ha prescrit: han transcorregut més de 10 anys.

Un màster amb diners públics

A diferència de les pràctiques periodístiques sense continuïtat, el seu primer contacte amb les institucions seria l’inici d’una relació intensa. Alberto Fabra, que s’estrenava com a candidat local en els comicis del 27 de maig de 2007, va incorporar-la a una llista heterodoxa, on també s’estrenava l’exregina de les festes Carmen Albert, l’exlíder local d’Unió Valenciana —Gonzalo Romero— i el professor Vicent Sales, que hauria encaixat perfectament al Bloc Nacionalista Valencià.

El mapa comarcal dels Països Catalans que va brandar no era nou, penjava de feia molt a l'institut Violant de Casalduch de Benicàssim

El mapa comarcal dels Països Catalans que Gascó va brandar indignada el febrer passat a les Corts no era nou, com assegurava, sinó que penjava de feia molt —segons alguns, des de 1999— a l’institut Violant de Casalduch de Benicàssim, del qual Sales fou director entre 2001 i 2004. A banda d’Albert, Romero, Sales i Gascó, a la candidatura de 2007 també figuraven l’il·lustre Carlos Fabra i qui anys a venir el rellevaria a la presidència de la Diputació, Javier Moliner. El yin i el yang del PP provincial.

Els quatre anys i un mes —de 2007 a 2011— que va estar a l’Ajuntament de Castelló, Gascó va gestionar la regidoria d’Igualtat d’Oportunitats, Turisme i Educació. Va poder assistir a la inauguració dels col·legis El Pinar i Bernat Artola, que van significar una inversió respectiva de 4,7 i 3,4 milions, però ja apuntava maneres. Va subratllar la “gran demanda existent als centres concertats” i la necessitat d’“atendre totes les opcions”. “Sembla mentida que aquells que volen abanderar la llibertat neguen a les famílies l’opció d’escolaritzar els seus fills en determinats col·legis perquè no es corresponen amb els seus interessos polítics”, va dir en 2009.

En matèria d’igualtat, no va avaluar el pla d’igualtat redactat en el mandat anterior per Marta Gallén en col·laboració amb la resta de grups. Enric Nomdedéu, regidor del Bloc-Compromís, va avaluar-lo pel seu compte com a treball final de carrera i va cedir-lo al consistori.

I és que Gascó anava una mica perduda. Per això va inscriure’s en el màster en igualtat i gènere en l’àmbit públic i privat que oferia la Fundació Isonomia, adscrita a la Universitat Jaume I. Va carregar el cost de la matrícula a les arques de l’Ajuntament, i així que els grups de l’oposició li ho van recriminar, va reintegrar els diners i se’l va pagar de la seua butxaca.

Com a regidora de perfil baix, no va destacar per la seua bel·ligerància contra la llengua. Li era indiferent. Ni la parlava ni l’agredia. A Castelló ningú no hi veia l’anticatalanista furibunda, obsessa, en què s’ha convertit ara. L’equip de govern local organitzava aplecs amb uns altres Castelló del País Valencià i de Catalunya, homenatjava les Normes de Castelló, acollia —en un edifici públic— l’única delegació de l’Institut d’Estudis Catalans de fora de Catalunya i presidia la Fundació Huguet, que igualment vetllava per la promoció de la llengua i la cultura autòctones. Un bany de realitat que no va amarar-la gens. Ella estava folrada de tefló contra les ces trencades.

La ‘publicodestructora’

Després dels comicis de 2011, José Ciscar va substituir Font de Mora a la Conselleria d’Educació. Seguint les recomanacions del seu antecessor, el nou titular de la cartera va situar Beatriz Gascó a la direcció general d’Educació i Qualitat Educativa. Retornava al mateix edifici on havia treballat quatre anys abans, però amb un rang clarament superior.

En els dos cursos que va dissenyar, l'ensenyament públic va perdre 178 unitats mentre el concertat n'obria 58 de noves

L’accés d’Alberto Fabra a la presidència a causa de la dimissió de Francisco Camps va comportar una remodelació governamental que acabaria afectant-la. María José Català, la nova consellera d’Educació, Cultura i Esport, va ampliar-li les competències. Així, el desembre de 2012, Gascó era elevada a la direcció general d’Innovació, Ordenació i Política Lingüística. Entre les seues ocupacions hi havia l’arranjament escolar i la planificació d’unitats amb vista a l’exercici següent. En els dos cursos que va dissenyar —2013-2014 i 2014-2015— l’ensenyament públic va perdre 178 unitats mentre el concertat n’obria 58 de noves, una tendència publicodestructiva provinent del curs anterior, el 2012-2013, quan ja s’havien clausurat 428 unitats públiques i se n’havien creades 20 de concertades. En total, als tres cursos complets que va ser a la Conselleria, Gascó va veure morir 606 unitats públiques i va assistir al naixement de 78 unitats concertades.

En els dos primers cursos iniciats sota el Govern del Botànic es va capgirar la truita. El 2015-2016, amb 378 unitats públiques i 17 de concertades més que en el curs anterior. En el 2016-2017, l’increment de les públiques va arribar a 445 unitats, mentre l’educació concertada en perdia 3.

Tant el decret de plurilingüisme —retirat pel Consell després que alguns articles foren suspesos cautelarment pel TSJCV— com la llei recentment aprovada li semblen una amenaça per al castellà. Defensa la “llibertat d’elecció” de les famílies i planta cara davant el “xantatge lingüístic” que significa “haver de tenir més hores de valencià per rebre’n més en anglès”.

¿Valenciano? What is this?

Gascó devia entendre que el significat de “política lingüística” era allò que fa a l’oposició: utilitzar la llengua com a arma política contra qui en promou la normalització. Per això es mostrava tan passiva abans —quan governava el PPCV— i es mostra tan activa ara contra el PSPV i, molt especialment, contra Compromís. Insisteix a acusar d‘“adoctrinament” el conseller Marzà i pensa que en trama una de ben grossa: “No s’està dedicant a construir col·legis perquè la seua missió és construir un país”. De fet, té clar que segueix, fil per randa, “el full de ruta català”.

Va pagar 5.000 euros pel lema i el logotip d'una campanya de promoció de la llengua que no va existir

La promoció de la llengua per part de Gascó va limitar-se al disseny del logotip i del lema d’una campanya que mai no va veure la llum. En 2013, gràcies a un contracte menor, Cuestión Publicidad va ingressar 5.000 euros més IVA per idear la frase “M’agrada en valencià” i posar-la al costat d’un dit polze cap amunt plagiat de Facebook. La campanya com a tal no va existir, no se’n va invertir ni un euro, però els responsables de l’empresa encara destaquen al seu web l’èxit de la imatge corporativa: “Un mensaje institucional con gran arraigo social en nuestra Comunitat, que logra llegar a toda la sociedad con una imagen que no necesita más explicación”.

5.000 euros llançats al fem en el camí cap a la irrellevància de les campanyes de foment de la llengua pròpia. Entre 2008 i 2009, la Generalitat havia destinat 213.997 euros a la campanya “En valencià, naturalment”. En 2010, tan sols 10.000 euros a la campanya “De festa en valencià, naturalment!”, que en promovia l’ús a pubs i discoteques. I en 2011, 13.328 euros a la campanya “El valencià en un CLIC”. Gascó va fer miques tots els rècords.

De subvencions per a la promoció de l’ús social de la llengua, no n’hi va haver fins que RTVV va abaixar la persiana. Sense Canal 9 ni Ràdio Nou, la Generalitat va obrir una línia d’ajudes destinades a assegurar una presència mínima de l’idioma als mitjans. La convocatòria de 2014 i 2015, però, només s’adreçava a televisions i ràdios. En el primer exercici, COPE, SER i Onda Cero van rebre 149.308 euros dels 201.069 destinats a la ràdio, i Popular Mediterráneo, del grup COPE, 450.445 dels 470.355 euros dedicats a la televisió. En la segona edició, les tres grans cadenes de ràdio estatals generalistes van quedar-se 347.145 euros dels 383.384 que es repartien, mentre que Popular Mediterráneo —ara rebatejada com La 8— monopolitzava 887.831 dels 985.000 euros televisius.

El Govern del Botànic ha multiplicat aquestes subvencions, fins els 2,85 milions d’euros, i les ha obertes a diaris i mitjans digitals. D’uns pocs beneficiaris se n’ha passat a més d’un centenar. A banda d’això, el nou director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, Rubén Trenzano, ha creat una línia d’ajudes d’1,9 milions per a universitats, associacions, sindicats, col·legis i centres de l’exterior; 400.000 euros per a cinemes, sales de teatre, llibreries i empreses de publicitat; 200.000 euros per a l’àmbit musical; 200.000 més per a la promoció de la llengua en l’àmbit de les festes i 50.000 per al foment de la traducció literària multilingüe. Un total de 6,7 milions.

Beatriz Gascó és la protegida d'Isabel Bonig, que va designar-la portaveu d'educació del grup parlamentari popular, una de les àrees d'oposició més sensibles. / EFE
El pressupost en política lingüística i multilingüisme ha passat de menys de 5.000 euros, amb Gascó, a més de 14,4 milions, ara

Globalment, el pressupost en política lingüística i multilingüisme ha passat dels 4.665 i 4.778 euros dels dos primers exercicis de Gascó als 14,46 milions d’enguany. Els cursos presencials per a funcionaris de la Generalitat han passat de tenir 2.411 alumnes en els tres anys de Gascó a tenir-ne 9.447 en els tres primers anys sense ella. La seua vaga indefinida com a responsable de política lingüística també va afectar la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià, que no va adaptar els models de certificació al Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües —A1, A2, B1, etc.— sinó que mantenia els graus Elemental, Mitjà i Superior. Era l’única junta de l’Estat que no havia fet la mutació. Una junta vintage.

L’herència enverinada de Gascó no s’acaba ací. La subvenció d’1,24 milions d’euros que va rebre del Ministeri d’Educació per a potenciar els idiomes estrangers fou retornada sense haver estat utilitzada i ha comportat una multa de 175.257 euros en interessos de no execució que ha sufragat la Generalitat actual. Una altra subvenció no materialitzada de 138.674 euros —per a llibres i material didàctic— ha generat 11.305 euros d’interessos.

Tal com fan els castellonencs quan acomiaden cada any les festes de la Magdalena, molts van celebrar l’adéu de Beatriz Gascó de l’àrea de Política Lingüística amb un crit ensordidor: “Vítol!”.

 


 DINERS DE LA CAIXA FIXA PER A UNA FIRA ELITISTA

Una iniciativa privada, pionera en Espanya, pensada per a ajudar les famílies en la complicada tasca d’escollir el centre on els seus fills cursaran bona part de la seua formació”. Així es definia la fira Educare, que entre els dies 6 i 8 de febrer de 2015 va celebrar la seua segona edició a l’immaculat Àgora de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Amb la col·laboració d’El Corte Inglés, el Banc Sabadell, la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports i la Conselleria d’Economia, Indústria i Turisme, s’hi van donar cita diversos centres d’educació infantil, col·legis privats i concertats, empreses d’activitats extraescolars, centres d’estudis a l’estranger i clíniques d’ortodòncia i salut dental. Un entorn elitista a la recerca d’un client benestant en què la Conselleria dirigida per María José Català va ocupar un estand.

Les despeses generades per la presència de la Conselleria en aquella fira van anar a càrrec de la caixa fixa del departament. Segons la informació d’aquest setmanari, el cost total va ascendir a 15.148 euros. Les partides més significatives van tenir a veure amb el muntatge de l’estand (2.208 euros), els suports de vinil (1.685 euros), el disseny gràfic (1.203 euros), la col·locació de la moqueta (1.193 euros), el lloguer del mobiliari (992 euros) i el seu transport fins a l’Àgora (724 euros).

La consellera Català durant la seua visita a la inauguració de la fira Educare 2015.

Com a convidat estrella hi va acudir el mediàtic psicòleg forense Javier Urra, adscrit a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia i Jutjats de Menors de Madrid, que va facturar la quantitat de 1.330 euros a través de la seua empresa Urrainfancia, SA, Això sí, el títol de la seua ponència era realment alliberador: “Respuestas prácticas para padres agobiados”.

L’altra conferència contractada per la Generalitat Valenciana va ser la de “Cómo entrenamos la inteligencia de nuestros hijos”, pronunciada per Carmen Pellicer, de la Fundació Trilema SL. A aquesta fundació, que inclou entre els seus eixos aspectes com el “despertar religiós”, la “competència espiritual” i fins i tot un “màster religiós”, se li van pagar 500 euros.

Les dietes del personal de l’estand van suposar una despesa de 2.445 euros, es van pagar 484 euros pel transport d’una falla i 477 euros per la construcció d’un tòtem. De la seua banda, el marxandatge creat per a l’ocasió va ascendir a 915 euros.

Sense els populars a la Generalitat Valenciana, la fira ha deixat de celebrar-se.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.