El virgo del Botànic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El País Valencià sempre ha estat terra de sainets. Escalante i Bernat i Baldoví van traure tot el suc possible a un segle XIX delirant però no s’haurien quedat sense feina si hagueren viscut la centúria posterior o els vint anys curts que portem de segle XXI. El sainet continua viu, palpable, enriquit amb aportacions kafkianes, surrealistes i berlanguianes, inesgotable, tragicòmic, decebedor, fent riure per no plorar. Els militars, els clergues, els polítics pusil·lànimes, els desclassats lingüístics i el poble, entre atònit, emmordassat, menfotista i ignorant, fent de comparsa i atrezzo de tot plegat.

Fa unes setmanes assistírem a la celebració del 600 aniversari de no se sap exactament què, amb Ximo Puig, Enric Morera i Mónica Oltra sota un quadre de Felip VI, homònim i hereu de l’esperit a por ellos del rebesavi del rebesavi Felip V, entre militars i l’alt clergat, envoltats de simbologia imperial espanyola i crits de viva Espanya, reivindicant l’autogovern sota l’ombra d’un 155 de facto sobre el País Valencià i els tribunals com a ariet del Govern central contra qualsevol iniciativa valenciana mínimament presentable. Sainetístic, absurd, tan fora de lloc que els mateixos Escalante o Baldoví, so n’hagueren escrit el guió, l’haurien estripat per inversemblant i ridícul.

La versió oficial diu que un 22 de març de 1418, sota el regnat del castellà Alfons el Magnànim, va nàixer la Generalitat Valenciana. Una efemèride simpàtica si no fóra pel fet que aquesta data és del tot qüestionable històricament o perquè l’actual Generalitat més que un autogovern triat pels valencians és una almoina de l’Estat espanyol després de la reconversió amable del règim franquista.

Posats a furgar en la Història, seria més adient reivindicar la creació del Costum el 1239, primer codi legal i carta fundacional del nou Regne de València, o la fixació dels Furs valencians el 1271. Ara bé, si allò que es pretenia era saludar la creació de la Generalitat, no s’entén l’oblit històric del seu sorgiment a finals del segle XIV, abans de l’entrada dels reis castellans, la consolidació de la qual va succeir, efectivament, el 1418. La data, per tant, es va triar perquè quadrava, perquè calia celebrar qualsevol cosa que faça olor d’autogovern, tant si té sentit com si no.

Una manca de sentit de tot plegat que hom podria fer extensiva a l’escenari. Emprar el vell Convent dels Dominics de València per celebrar el presumpte aniversari seria una bona idea si aquest espai tornara a ser símbol de l’autogovern valencià i no la capitania general de l’exèrcit espanyol a València. És a dir, el lloc des del qual Milans del Bosch, com a capità general de la III Regió Militar, va ordenar als tancs desfilar amenaçants durant aquell altre sainet anomenat 23-F amb el Borbó de torn com a heroi.

És per això que, abans que el president de les Corts, Enric Morera, s’arrancara amb un panegíric buit sobre les meravelles de l’autogovern valencià, el tinent general Francisco José Gan, amfitrió de la cosa, va exaltar la nació espanyola en un acte que —recordem-ho— era per commemorar no sé què de l’autogovern dels valencians. El viva España sonor i rotund amb què Gan va cloure el discurs combinava a la perfecció amb el retrat de Felip VI que presidia l’acte, la bandera espanyola que l’emmarcava i la munió d’uniformes llestos per al combat que salpebraven les cadires de les autoritats des d’on Puig, Oltra i Morera lluïen molt xicotets.

El president de les Corts, tot cal dir-ho, va fer un discurs encès sobre l’amenaça a l’autogovern valencià que suposa l’infrafinançament amb què el Govern espanyol fa dècades que castiga el País Valencià. També va parlar de la indiscutible “pulsió centralista preconstitucional” que plana en l’ambient des de fa mesos i que “amenaça la realitat plurinacional de l’Estat que contradiu el nostre estatut d’autonomia”. Un discurs de paraules belles escrites sobre paper mullat, la tinta de les quals es desfeia a mesura que es perdia entre els uniformes, les sotanes, la rojigualda i la representació d’un règim anacrònic que mai no deixarà als valencians tenir ni un bri d’allò que van perdre del tot a Almansa.

La dura realitat és que el Govern espanyol infrafinança el País Valencià, barra el pas del català a l’escola, a l’administració i, per extensió, a la resta de la societat, controla els comptes autonòmics com l’amo blanc controlava l’economia de la colònia i fa servir tots els mecanismes judicials i polítics al seu abast per governar-nos des de Madrid.

I, mentre, el Botànic, de canapès i copes amb els militars. Fent el paperot de qui vol ser l’hereu de Jaume I i no passa de personatge tòtil d’El virgo de Visanteta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio