Els valencians afronten la propera migdiada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb la precisió i afinació marca de la casa, el meu company Víctor Maceda publicava l’any 2016 el llibre El despertar valencià (Pòrtic), subtitulat amb l’orientatiu epígraf «La caiguda d’un règim i la irrupció del canvi». D’aquell llibre, Francesc Viadel escrivia el següent en Diari La Veu: «Maceda és un tipus optimista i parla en termes d’un despertar que només pot ser, per al cas, d’un malson o d’una amnèsia col·lectiva, segons ell. Optimista ma non troppo perquè, com a bon cirurgià de la realitat que és, no ignora que els malalts sovint fan molt bona cara. Ja veurem. Caldrà llegir el llibre que d’ací vint anys li tornarà tocar a escriure. No me’l perdria per res del món». 

Jo tampoc me’l perdré. Per als efectes més immediats, tanmateix, les cites vénen a tomb. Amb errades de coordinació i baralles internes, de tot punt inevitables, el Pacte del Botànic havia donat fins ara sensació de relativa estabilitat. Podies estar en desacord amb els temps o amb la dosi dels canvis, sobretot en matèries sensibles com justícia, cultura, educació o medi ambient, però la praxi global (mireu la darrera fita de la reversió del model sanitari heretat de Zaplana) ha estat raonable. Malauradament, hi ha hipoteques del passat que van a jugar a la contra de manera molt rotunda i seriosa.

La primera d’aquelles hipoteques és interna. I té a veure amb el finançament de la campanya electoral de PSPV-PSOE i Bloc durant l’any 2007, quan aquests partits estaven regits per Joan Ignasi Pla i pel president de les Corts, Enric Morera. Una denúncia del PP ha obtingut resposta als tribunals. 

Es tracta de casos amb un recorregut judicial més aviat incert, perquè alguns possibles delictes han prescrit, però la repercussió política és ben tangible. Per al cas és irrellevant que es tracte de pràctiques de fa una dècada, perquè impliquen a les estructures d’aquests partits i a actors encara en actiu. El missatge de transparència i honestedat del Botànic ha quedat tocat, seriosament. I serà molt difícil que puga aïllar-se dels problemes interns que genera aquest cas. Fins i tot si acabara la legislatura amb un comptador raonable pel que fa a casos de corrupteles i corrupció. El beneficiat aparent és el PP, sobtadament blanquejat per igualació, de manera grollera perquè, qualitativament i quantitativa no hi ha comparativa possible. Però tot apunta a què el beneficiari final serà Ciutadans, amb el que això comporta per a l’aritmètica electoral i el futur de la Generalitat. Creixeran els taronges a costa encara del PP o pouant entre l’electorat més impressionable del PSPV-PSOE? És una molt bona pregunta. 

L’altra hipoteca seriosa és externa. I té a veure amb el terratrèmol que està generant a tot l’Estat el conflicte de Catalunya. Al País Valencià les conseqüències del revifament rampant de l’espanyolisme anticatalanista van més enllà del rearmament ideològic de la dreta i de l’ascens esmentat de Ciutadans. Es tracta d’una situació que produeix escletxes en l’esquerra, modifica o anul·la certs discursos i fa invisible un relat valencià alternatiu, especialment el maltractament continu i sostingut que fa l’Estat del País Valencià, en finançament, inversió i infraestructures. L’últim episodi el trobareu en els pressupostos generals. I a qui li importa més enllà de Contreras?

Al País Valencià les conseqüències del revifament rampant de l’espanyolisme anticatalanista van més enllà del rearmament ideològic de la dreta i de l’ascens de Ciutadans

La combinació d’ambdues hipoteques té un darrer efecte: el president Ximo Puig es resisteix a avançar les eleccions tot i tenir la potestat i poder situar en el mapa els problemes específics valencians. La versió oficial és que encara hi ha moltes coses a fer després de dues dècades de devastació popular. El ben cert és que, novament, del que es tracta és de passar el més desapercebuts possibles.

Res no està escrit. Panoràmiques com aquesta es fan des de percepcions contaminades per l’excés d’informació i per intuïcions sobre el batec del carrer. Però no són ciència. A hores d’ara, tanmateix, la sensació és que s’acosta una nova migdiada. Tal vegada més anestèsica i profunda. Més tòxica i de més llarg abast.

PD. A les Corts Valencianes, un diputat de Ciutadans, un ex del Partit Popular, ha fet un encès elogi de la Legió i els seus nuvis de la mort. Que els futurs comicis ens agafen confessats a tothom. Mai millor dit.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.