CABALÍSTICA ELECTORAL

Contra el «problema valencià», eleccions «a la valenciana»

Hi haurà eleccions anticipades al País Valencià? El desblocatge al Congrés de la reforma estatutària endegada en 2011, que quedarà aprovada en els pròxims mesos, obliga a celebrar un referèndum que podria fer-se coincidir amb un avançament electoral. De factors que així ho recomanen, n'hi ha uns quants, però al PSPV i Compromís s'ho miren amb escepticisme.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Informació de la campanya —pautada en funció dels segons que li pertoquen a cada partit— a totes i cadascuna de les edicions del Telediario durant 15 dies. Espais electorals gratuïts en prime time. Pàgines de diaris acostant als lectors la ignota realitat valenciana. Aspectes tan sensibles com l’infrafinançament, el dèficit inversor o el corredor mediterrani ocupant un lloc, per fi, als mitjans de comunicació i la ment de molts ciutadans de l’Estat. I el dia de les eleccions, com no podia ser d’una altra manera, un especial informatiu a La Sexta amb l’infatigable Antonio García Ferreras i l’objectiva Ana Pastor connectant amb les diferents seus dels partits valencians, recuperant l’enyorat pactómetro i preguntant-se quin missatge han enviat els electors del País Valencià a Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i companyia.

No és una quimera. Les pròximes eleccions valencianes podrien tenir, per primera vegada, un calendari propi, plenament autònom de les altres 12 autonomies amb què els ciutadans valencians sempre han compartit visita a les urnes. El País Valencià s’uniria així a Catalunya, el País Basc, Andalusia i Galícia, que ja celebren els seus comicis separadament. La prerrogativa, hi és: gràcies a la reforma estatutària de 2006, que considera la valenciana una “nacionalitat històrica”, el president de la Generalitat pot cridar els ciutadans a les urnes quan ho considere oportú, sense la necessitat d’esgotar els quatre anys de legislatura. I l’excusa perfecta també hi podria ser: la reforma estatutària endegada per les Corts valencianes en 2011 i que fa més de sis anys que espera a ser aprovada al Congrés espanyol. Després de 47 ajornaments per part dels diputats del PP presents a la Mesa, Ciutadans s’ha avingut a desblocar-la i el text es tramitarà ben aviat. L’Estatut baixa dels llimbs i toca terra, on té per davant un recorregut més senzill que no sembla, malgrat els diversos tràmits que encara ha de superar.

En realitat, la modificació en marxa només incorpora una disposició addicional que vincula la inversió procedent dels Pressupostos Generals de l’Estat al factor poblacional, un brindis al sol que el Govern de Mariano Rajoy no respecta en el cas d’algunes autonomies que ja van incloure, una dècada enrere, aquest intent de blindatge. Siga com siga, l’Estatut de 2006 indica que les futures reformes hauran de ser sotmeses a referèndum, cosa que mai no ha succeït. Els valencians i valencianes –heus ací un altre dèficit històric— no han tingut l'oportunitat de pronunciar-se sobre la seua norma de capçalera.

El camí al referèndum

Després que l’Estatut passe per la comissió constitucional del Congrés, on ara entra, haurà de ser elevat al ple, on és factible que reba el suport de la pràctica totalitat dels grups. A continuació emigrarà al Senat, on també s’analitzarà en comissió i davant el plenari: per bé que a la Cambra Alta el PP hi ostenta la majoria absoluta, tampoc no hi hauria d’haver massa obstacles. Les Corts valencianes culminaran el procés parlamentari: hauran de ratificar el text que arribe de Madrid. I, per últim, tal com marca la llei, tocarà refrendar el nou text estatutari en un període de sis mesos.

Si la tramitació fora àgil —no es tracta d’un text reformat en profunditat, sinó d’un simple afegitó— les Corts podrien estar en condicions de validar definitivament l’Estatut la tardor vinent. Pim pam. Per tant, el semestre en qüestió quedaria exhaurit abans del 9 de juny de 2019, quan en principi estan previstes les pròximes eleccions a les Corts. És a dir: caldria convocar un referèndum a pocs mesos de la cita autonòmica, municipal... I europea, perquè en 2019 els comicis s’ajornen un parell de setmanes per tal de coincidir amb els de l’Europarlament.

Separar l'urna autonòmica de l'urna municipal podria ser una realitat al País Valencià. / EFE

Les Mesa de les Corts, és clar, podria jugar amb el tempo i alentir l’aprovació definitiva que precedeix el referèndum a fi que els sis mesos en qüestió inclogueren el 9 de juny, la data que tothom té subratllada en fosforescent. Perquè dereferèndum en solitari, sense més urnes al costat, no n’hi haurà. La sospita d’una participació ínfima enmig d’un context tan particular —totes les formacions defensen el «sí» a la reforma— fa desestimar de cap a cap aquesta possibilitat. Ara bé, sí que podria activar-se la prerrogativa presidencial i fer coincidir tot plegat: referèndum i eleccions a les Corts. És aquest un escenari plausible? EL TEMPS ha analitzat els pros i els contres i n’ha demanat opinió a alguns membres del nucli dur del Consell.

Sí a l’avançament

El primer element que anima el debat és la possibilitat d’exportar, per fi, l’agenda pròpia. O de marcar l’agenda, dit de forma pretensiosa. Una convocatòria electoral al marge de la resta d’autonomies atorgaria un plus de visibilitat innegable, situant molts focus sobre el País Valencià. El somni dels governants valencians es convertiria en realitat: el «problema valencià», tal com l’ha encunyat el president, Ximo Puig, s’obriria espai a noticiaris i tertúlies. Una campanya de publicitat impagable.

A diferència del gran desencís que va significar, el 5 d’octubre de 2016, l’acte de la Generalitat Valenciana al Cercle de Belles Arts de Madrid –l’abundosa presència de polítics, empresaris i periodistes valencians va contrastar amb l’absència de polítics, empresaris i periodistes madrilenys–, en aquest cas la situació política i econòmica valenciana sí que centraria les mirades de tots ells. Una decisió d’aquesta envergadura contribuiria a pal·liar un dels factors que agreugen el «problema valencià», el de la invisibilitat, i introduiria un decalatge que costaria de capgirar: les eleccions valencianes passarien a celebrar-se, de manera habitual, individualitzadament.  

A més, això evitaria de compartir urnes amb les europees i les municipals. En el primer cas, els partits estatals tenen un pes més elevat, encara que també és la contesa electoral en què el vot de càstig resulta més temptador. En el cas dels comicis locals, la no coindidència de data difuminaria alguns maldecaps, especialment als socialistes a la ciutat d’Alacant, on el socialista Gabriel Echávarri, investigat per la justícia i abandonat pels seus socis de govern, ja ha mostrat la seua intenció de repetir com a candidat a alcaldia. Si Mariano Rajoy, cada cop més afeblit, optara per convocar aquell dia eleccions estatals, els riscos s'incrementarien.

Les enquestes són un altre element que conviden a l’avançament. El primer baròmetre d’opinió de la Generalitat elaborat sota el Govern del Botànic indica que la ciutadania, en general, està satisfeta amb el canvi. No enamora tant com els actuals mandataris voldrien, però l’opció que el PPCV retorne al poder és ben poc estimulant. Els populars no acaben de remuntar posicions.

En part, aquest estancament és degut al bon moment que travessa la marca Ciutadans. Fet i fet, les topades entre els diputats d’aquesta formació i els de les bancades populars han experimentat un in crescendo. La tasca d’oposició al Consell s’alterna ara amb els atacs que es dediquen recíprocament. Com si el PPCV i Ciutadans estigueren immersos en una pugna pel lideratge de l’oposició a la legislatura 2019-2023 i descartaren la possibilitat de governar en parella.

Les acusacions continuades de “catalanista” que tots dos dediquen al Consell integrat per PSPV i Compromís també quedarien neutralitzades per la hipotètica doble cita amb les urnes: la unitat de criteri dels cinc grups parlamentaris respecte l’Estatut desvirtuaria un dels arguments preferits del centre-dreta autòcton. Socialistes i Compromís votarien exactament igual que populars i Ciutadans, una coincidència que faria grinyolar les teories pancatalanistes esbombades a l’hemicicle cada setmana.

De la seua banda, Podem i Esquerra Unida, que probablement hi concorreran de la mà, es troben en una situació antagònica a la de Ciutadans. Una notícia dolenta per a l’esquerra en general però satisfactòria per als interessos dels inquilins de la Generalitat, que en captarien milers de descontents. La formació encapçalada per Pablo Iglesias pateix una crisi d’imatge severa, penalitzada per la posició adoptada en relació al procés sobiranista català.

Antonio Estañ, secretari general de Podem, informa al consell ciutadà de les negociacions pels Pressupostos de 2017. / EFE

L’avançament de les eleccions al mes de novembre o desembre —a penes sis mesos abans de l’esgotament de la legislatura, un marge prudent, no excessiu— evitaria de negociar amb Podem els Pressupostos de 2019, el principal entrebanc a què s’enfronta el Botànic fins l’arribada dels comicis. La formació morada marcarà terreny i es mostrarà exigent com mai, dificultant al màxim l’aprovació dels comptes del darrer any de govern. Si aquests no veieren la llum, la sensació de provisionalitat i de divisió s’estendria pertot i enterboliria la imatge del Botànic en el moment més delicat, menys oportú. La possible pròrroga dels Pressupostos de 2018 enviaria un missatge confús a l’electorat.

Les dues grans bases que tindria el Consell, però, serien el finançament i la corrupció. Si a la tardor la reforma del sistema no haguera culmina encara, els governants valencians insistirien en el greuge que significa viure connectat al FLA alhora que es manté un model que va caducar en 2014 i que Mariano Rajoy, a la darrera Conferència de Presidents, va comprometre’s a aprovar abans de l’acabament de 2017. Si el nou sistema ja fora una realitat però s’hagueren imposat les tesis de les comunitats nordoccidentals en matèria de finançament i de no condonació del deute històric, Ximo Puig i Mónica Oltra podrien censurar, en calent, la injustícia comesa amb el País Valencià. Victimisme en vena.

Però, sens dubte, allò que més anima a avançar els comicis valencians és la tempesta perfecta que amenaça el PPCV. El calendari judicial que s’aproxima pot tenir uns efectes devastadors, tan sols comparables als de l’huracà Katrina.

Isabel Bonig, la presidenta del PPCV, acara un any judicial molt complicat per al seu partit. Hi haurà nous empresonaments i més vistes orals. / EFE

I és que, abans que acabe l’any, molt probablement veurem entrar en presó Milagrosa Martínez. Coneixerem la condemna a Ricardo Costa i, potser, fins i tot, el resultat del seu recurs al Tribunal Suprem. Tornarem a contemplar el presidiari Rafael Blasco al banc dels acusats i a Francisco Camps declarar com a investigat. Com ell, Juan Cotino sovintejarà els tribunals, mentre que a Alacant assistirem a la vista oral de dues branques del cas Brugal, una de les quals afecta de ple l’exalcaldessa Sonia Castedo i el seu predecessor, Luis Díaz Alperi. Com a cirereta del pastís, Isabel Bonig, la presidenta del PPCV i candidata in pectore, es veurà obligada a expulsar del grup municipal de l’Ajuntament de València els nou regidors encausats, que passaran a ostentar la condició de processats. Els populars es quedaran amb un únic edil al cap i casal; els altres nou emigraran al grup de no adscrits.

Els socialistes: agrada i desagrada

A la sala de màquines del PSPV-PSOE, de la hipòtesi de l’avançament electoral se n’ha parlat, i sedueix alguns. “Al president li agrada tot allò que li convinga, i aquest escenari pot resultar molt i molt estimulant”, n’assegura un dels cervells. “Una decisió com aquesta, inesperada, segurament li beneficiaria més a ell que no a la vicepresidenta, perquè s’entendria com una jugada presidencialista, cosa que el situaria al bell mig del debat”, afegeix. En qualsevol cas, remata, “una mesura de tanta transcendència seria prèviament consensuada amb Compromís, i es prendrà o no en funció de com evolucionen les enquestes”.

L’única cosa que rebutgen al PSPV és un referèndum en solitari. La por a una participació irrisòria i les crítiques que comportaria la despesa corresponent fa que descarten aquest supòsit. N’hi ha que pensen sol·licitar un informe als lletrats de les Corts per què es posicionen sobre la possibilitat d’evitar aquesta consulta vinculant.

“És una declaració política sense grans repercussions, no tindria sentit fer-lo”, assenyala un dels diputats del grup, que també barra el pas a l’avançament electoral. “No ens convé, en absolut”, explica, “la participació en unes eleccions autonòmiques en solitari seria baixíssima, no tenim la tradició que sí que tenen a Andalusia o Catalunya”. Aquest parlamentari observa, igualment, que “allà on l’esquerra és més forta, és a les eleccions municipals”, raó per la qual “no interessa gens segregar-les de les de les Corts”. L’argument econòmic torna a emergir amb força per boca d’aquest diputat: “Si el president disolguera anticipadament el Parlament, l’acusarien d’actuar en funció dels seus interessos personals i de multiplicar absurdament la despesa electoral”.

Compromís: un risc innecessari

A Compromís veuen l’avançament electoral, si fa no fa, com la pràctica del puenting. Un risc innecessari. “És clar que ho hem parlat de manera informal, però costaria de raonar”, avisa un diputat. “Només amb un nou sistema de finançament que fora pèssim per als valencians, seríem capaços de fonamentar una decisió d’aquesta mena”, assevera. A nivell intern, recorda, “els col·lectius de Compromís sobretot es mobilitzen a les eleccions locals, quan lluiten pels seus propis interessos; no sabem si ho farien de manera tan entusiasta en cas que es tractara d’unes eleccions valencianes en solitari”. Aquest diputat subratlla la part positiva de l’experiment —“traslladar al País Valencià, per uns dies, l’atenció política de l’Estat”— però assumeix que el Botànic jugaria amb foc. No té gaire clar quines serien les conseqüències de l’avançament.

“Quan vota, la gent actua de diferent manera en funció de l’urna”, expressa un altre membre de la coalició que no veu com un perill que en 2019 hi haja coincidència d’europees i valencianes. “A Ontinyent, una població mitjana, el PSPV arrasa a les eleccions locals, i aquell mateix dia, en canvi, Compromís queda per davant a les autonòmiques, com també passa a les generals”, exemplifica. Així doncs, no creu que la celebració dels comicis europeus signifique un plus per a les formacions de caire estatal.

“Obrir el debat d’un avançament electoral no respondria a la realitat política valenciana actual”, continua aquesta font. En quin sentit? “El Govern valencià sorgit de les eleccions de 2015, de coalició i en minoria, no ha generat tensions, sinó ben al contrari, es caracteritza per la normalitat i l’estabilitat”, rebla. Amb tot, deixa una porta entreoberta: “Ara com ara no hi ha raons polítiques que justifiquen un avançament, qui travessa per problemes greus és el Govern d’Espanya, però en política les coses poden variar en un tres i no res”. Totes les fonts de Compromís consultades per EL TEMPS consideren inimaginable que Ximo Puig —malgrat la prerrogativa que ostenta— signara el decret de dissolució de les Corts de manera unilateral, sense consensuar-ho prèviament amb els socis de govern.

La maledicció de Pepiño

L’estiu de 2008, ara fa una dècada, José Blanco, que exercia com a bruixot demoscòpic del PSOE, va recomanar al seu paisà Emilio Pérez Touriño que avançara cinc o sis mesos les eleccions gallegues, previstes per a març de 2009. La crisi econòmica començava a fer estralls i les enquestes reflectien una pèrdua incipient de vots en el camp socialista. Al Govern de coalició amb el BNG no imperava la calma i podia ser una bona ocasió de cridar els ciutadans a les urnes. A l’horitzó només apareixien núvols negres.

Touriño no li va fer cas i, sis mesos més tard, Alberto Núñez-Feijóo va ser escollit president de la Xunta de Galícia amb majoria absoluta. Per tan pocs vots de diferència que, probablement, un semestre abans no hauria pogut fer-se amb el Govern. En aquell cas, l’esgotament del mandat va provocar la derrota final. La maledicció de Pepiño Blanco encara ressona, com si la pronunciara un fantasma omnipresent, a les oïdes de l’expresident gallec. Aquell bipartit se’n va anar en orris i el PP va recuperar Galícia, llargament governada per Manuel Fraga i que ja acumula nou anys de Feijóo.

Tres anys més tard, Susana Díaz va preferir deslligar el calendari electoral andalús de l’espanyol, que en les ocasions anteriors s’havien solapat. Va esgotar el seu mandat i no va convocar els ciutadans a les urnes fins la data límit: març de 2012. Això li va salvar de la desfeta socialista esdevinguda quatre mesos abans, en novembre de 2011, quan Alfredo Pérez Rubalcaba va marcar el mínim històric del PSOE fins aquell moment. Quatre mesos més tard, per contra, Díaz va salvar pels pèls la Junta d’Andalusia. Enmig d’una situació econòmica complicadíssima, Rajoy ja s’havia vist obligat a aplicar un seguit de mesures impopulars que res no tenien a veure amb les promeses que havia efectuat en campanya. La maniobra estratègica de Díaz va fer que Javier Arenas s’acomiadara per sempre més de presidir Andalusia.

Són exemples paradigmàtics que expliquen la importància de convocar les eleccions en una data o en una altra. El Botànic, ara, n’ha d’escollir la seua.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.