La lliga de futbol de l’Aràbia Saudita ha engegat la bitlletera com mai en la història del futbol. Del futbol masculí. Trinco-trinco ha atret estrelles en declivi i futbolistes de qualitat a meitat de carrera. Sobta que Kessié, de 26 anys, hagi fitxat per un club saudita. Abans de la Lliga amb el Barça, havia guanyat l’scudetto amb el Milan i sent-hi un jugador protagonista. O Ruben Neves, migcampista de 26 anys, internacional amb Portugal, que havia sonat per al Barça i ha triat marxar de la Premier League. O Gabri Veiga, un jove de 21 anys del Celta que apuntava a estrella rutilant i ha preferit cobrir-se d’or. Em salto els futbolistes granats (Benzema, Kanté i companyia) que hi van per —ja té nassos— arrodonir la jubilació. És que la novetat saudita ha atret futbolistes que podrien competir encara a Europa i desitjar títols continentals. Potser és que ja no en tenen ganes i que el futbol ja no consisteix en això. La màquina de fer diners fa dècades que rutlla, però ara sembla que escombra el relat d’un somni, de posar un nom i una història dins la tradició. Un relat tan adulterat com vulgueu, cert. S’estén la figura del futbolista sense context ni lligams. El desarrelament és el nou carnet de soci. I Neymar, el talent malaguanyat, n’és el millor segell, el símbol.
L’exfutbolista, comentarista televisiu i ídol de la meva infantesa, Gary Lineker, deia fa poc que fins que un Mbappé no anés a la lliga saudita, tothom tranquil. Però la dictadura del petrodòlar ja ha sacsejat el paradigma. I més que el regirarà. El futbol ja no és el que era? La pregunta és cíclica, tant per la pilota que roda com per tot allò que és quadrat. El turbocapitalisme desbridat del segle XXI, fons d’inversió, dictadures i superagents que remenen clubs i estrelles, fa pertinent demanar-s’ho. Tot s’extrema i es deslocalitza, individus i negocis, i per alguna raó la inflació sols afecta els ciutadans del carrer. I el futbol —masculí— defuig tot sentit polític, de mínim compromís.
Els futbolistes són déus inaccessibles. Més que mai. Però encara ens volen fer creure contes de fantasia. Durant mesos els mitjans van retratar amb deix naïf Dembelé com un vers sensible del futbol a qui cap entrenador havia entès i consentit com Xavi. Després va donar un cop de porta ridícul i vergonyós al Barça, sentint la crida del Qatar-París (i a França, per més hipocresia, encara en diran operació d’estat). Dembelé marxa d’aquell club que flirteja amb inversions saudites, mentre el màxim rival és patrocinat per una casa d’apostes i en el futbol sencer s’esparpalla el gest de ludòpata com qui posa caramels a la llengua dels infants.
Alguns diuen que no xalem tant amb el futbol, i per això surten invents kitsch com la Kings League de Piqué, una mena de Pressing Catch de la Telecinco dels noranta aplicat al futbol. Per completar el que s’esgota al camp, es fan twitch infinits sobre rumors de fitxatges i fumera general. I a veure qui la diu més grossa, en el futbol i arreu, sense context i desarrelats. El futbol ja no és el que era o som nosaltres els que ja no ho som? Però en el futbol encara s’escola l’imprevist i l’autenticitat, que són dos dels seus atractius més poderosos, allò per què tothom pagaria, i un bon dia treuen el cap, amb les seves filigranes, un Lamine Yamal, un Fermín López o un Marc Guiu, i penses: ah, era això, el futbol.
