No sabem mai res del cert. Som una enciclopèdia infinita de la ignorància. De les mil situacions que experimentem cada dia a penes desxifrem una minúscula part de l’epidermis. Què pensen realment els nostres interlocutors, mentre dialoguem? Qui ha passat rabent amb el cotxe i ha premut el clàxon, com si saludara? Per què plora la veïna mentre, caminant de pressa, parla per telèfon? Quina imatge s’ha fet la fornera, al cap de tants anys, de nosaltres? No sabem res, i no saber ens fa imaginar respostes, hipòtesis falses o inexactes. Anem fent en un oceà d’incertesa, sense tocar paret. També és cert que molts s’aferren a seguretats postisses, de cartó pedra, manllevades o inventades per a evitar la incomoditat del dubte. Dubtar pica, inquieta, pertorba.
Per què, el que no exigim a la vida, ho demanem a la ficció? Per què volem conèixer amb exactitud el motiu de cada gest i cada acte del personatge d’una novel·la o d’una pel·lícula? Per què tant interès a saber com acaba la història? No seria més versemblant, més realista, una història amb el final obert? O, si més no, amb buits de coneixement, misteris, interrogants no resolts?
Una nit d’insomni em vaig alçar del llit, em vaig fer una infusió i, mentre l’assaboria i em cremava la llengua, vaig guaitar per la finestra del saló. Eren les quatre de la matinada, el silenci era total, però el carrer no estava buit: hi havia un individu que passejava lent, com qui espera algú, fumant. Feia uns quants passos cap a un costat i, al cap d’un o dos minuts, girava i feia els mateixos passos en direcció contrària, i així reiteradament, fins que va parar i mirà fix cap a mi, quiet.
M’havia vist? Jo era a la penombra de l’habitació, amb els llums apagats. Em vaig retirar de la finestra, vaig anar a una altra finestra, separada, i, sense apartar la cortina, el vaig escodrinyar. Els seus ulls encara apuntaven a la finestra anterior, però aviat trencà la immobilitat, tornà a posar-se el cigarret a la boca, xamà, expel·lí pausadament el fum i va reprendre el passeig. Qui era? Què feia?
Potser no hauria tornat a pensar en aquell individu si no l’haguera vist la matinada següent, en un altre tram del carrer, més a prop del cantó. Eren les cinc i mitja, m’havia begut la infusió i, abans de rentar el got, havia fet una ullada a fora. Aquesta volta no es va aturar, estava més lluny, no em degué percebre.
A què es devia dedicar? A qui, o a què, esperava? Portava un vestit gris fosc, sense corbata, i unes sabates negres. Tenia el cabell curt, amb canes, i l’aire de qui no té pressa.
Em vaig adormir prompte. Al matí, descansat, em vaig dutxar, vaig desdejunar escoltant les notícies de la ràdio i no vaig pensar en cap moment en aquell home. Fins que, tres hores més tard, al carrer, vaig veure que un operari de la funerària adheria una esquela a la porta del casino. Un veí meu, just el de la casa del cantó, havia faltat de matinada.
