Quim Monzó: el guardó de la contemporaneïtat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Quim Monzó té tota la substància del món, la que s’ha dit i publicat i alguna més. Aquest article anava a dir-se alguna cosa així com «El premi de la modernitat», el tall entre dues concepcions literàries, amb tots els matisos i cometes, però la realitat està per malbaratar els bons titulars periodístics: l’any 2010 ja havia estat reconegut Jaume Cabré, tot just abans de publicar la seua obra magna, Jo confesso, la que millor reflecteix l’esforç de dotar la novel·la catalana de profunditat i innovacions tècniques.

En tot cas, el que és evident és que amb Monzó hi ha un tall generacional -es tracta del primer guardonat nascut en la dècada del 1950- i, per sobre de tot, a pesar que l’escriptor i articulista barceloní fa més d’una dècada que no publica ficció, des que el 2007 publicara Mil cretins (Quaderns Crema), el seu és un reconeixement a un operatiu literari que va contribuir com pocs a la introducció en la contemporaneïtat de la literatura catalana. A modernitzar discursos i maneres d’abordar la literatura. A introduir l’experimentació i un maneig juganer del llenguatge i els conceptes.

Amb una influència brutal en les generacions d’escriptors coetanis i posteriors. Amb un impacte com el que va tenir Pere Calders en el seu temps en el camp de la narrativa curta. Tal vegada superior. Un referent inabastable si incloem la producció periodística o la tasca com a traductor. I etcètera. Milers i milers de persones s’han batejat literàriament amb els seus llibres. Centenars de lletraferits mostren en els seus escrits les mosses del mestre, però ningú ha aconseguit encara jugar en la mateixa categoria literària. Alguns van acostant-s’hi. Potser els futurs premis d’honor, si és que hi ha un futur per a un reconeixement que, vergonyosament, s’ha hagut de comunicar des d’una presó. 

Monzó va rebre la notícia del guardó amb seixanta-sis anys fets, una edat relativament primerenca per una distinció d’aquest caire, però algú poc informat que seguira el seu compte de Twitter podria pensar que aquest és un senyor en la crisi dels 40 o en el trànsit a la maduresa. Aquesta revista, de fet, l’assenyalava fa poc com un dels comptes més enginyosos i interessants en català, compartint espai amb tuitaires trenta o quaranta anys més joves. Amb la seua trajectòria, podria viure sense Twitter, però cal lucidesa, ganes de romandre vigent i tractar d’entendre com funciona el món. La contemporaneïtat. Una mentalitat absent, en línies generals, entre els lletraferits de la seua generació.

Els seus lectors li reclamen el retorn a la narrativa, perquè literatura, com el mateix Monzó es va encarregar de recordar, no ha deixat de fer-ne mai a través de les columnes, finestres obertes al món, a  notícies curioses o transcendents que rescata d’entre la premsa (la d’ací, la d’allà i la de més enllà) per fer-les interactuar amb informacions de proximitat o amb el seu descomunal bagatge. En una de les seues darreres columnes, agafava una notícia de la companya Raquel Andrés sobre cendres fúnebres i una pirotècnica de la Vall d’Albaida per acabar parlant del funeral de Hunter S. Thompson. Supereu això.

El premi a Monzó, artífex d’un dels discursos més irreverents pronunciats mai en un entorn de solemnitat literària, és un passar pantalla evident. Potser hi haurà futurs premis d’Honor amb un perfil més acostat als anteriors: queden, de fet, molts referents  susceptibles de rebre’l. I els possibles hereus de la modernitat de Monzó encara són lluny d'aquest olimp. Però la literatura catalana ha entrat, oficialment, en una altra fase.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.