Els rius de turistes que van d’ací cap allà resseguint la petjada gaudiniana, sobretot a la ciutat de Barcelona, tot sovint obvien algunes obres altament interessants. Joies no tan amagades en què no reparen perquè no formen part dels circuits habituals o, en el pitjor dels casos, perquè no acostumen a ser visitables. Amb motiu de l’Any Gaudí, però, tenim l’oportunitat de fixar-nos-hi. Heus aquí, doncs, quatre obres que no hauríem de menystenir.
Casa Vicens, l’inici de tot plegat
Un jove arquitecte de 26 anys, que acaba de llicenciar-se però ja ha evidenciat les seues capacitats, rep l’encàrrec d’aixecar la segona residència de Manuel Vicens i Montaner a la Vila de Gràcia. Sense ser-ne conscient, aquest membre de la burgesia catalana està proposant una obra referencial que serà l’inici de tot plegat. El tret de sortida d’una carrera professional excelsa.
Malgrat que l’aspecte exterior és orientalista, la que serà coneguda com Casa Vicens és la precursora del modernisme català. Cada petit detall és molt ben cuidat, amb profusió de clavells de l’Índia. A més de la casa hi ha el jardí: hi donava accés un arc monumental i, en origen, tenia una cascada i un estany. Sens dubte, un lloc idíl·lic on passar-hi l’estiu. Les obres d’execució van prolongar-se cinc anys, de 1883 a 1888, i del resultat final, se’n destaquen els angles rectes, una característica gens usual en Gaudí. No n’hi haurà gaires més, en la resta de construccions seves que vindran.
Gaudí va fer Casa Vicens amb totxos de terra vermella, guix i molta ceràmica, encara més tenint en compte que el propietari de l’immoble posseïa una fàbrica de ceràmica. És un edifici de cinc plantes: soterrani, planta baixa, dos pisos en altura i el terrat. Orientada cap al nord-est i molt cridanera de fora estant, la casa està adossada a la paret mitjanera de l’immoble contigu. La façana està conformada per moltes rajoles de color verd i blanc, disposades a tall d’estacat i combinades amb unes altres rajoles que presenten motius florals, com ara flors de clavell de moro. La natura, com hemcomprovat, era una de les grans inspiracions del nostre arquitecte. La fulla de margalló situada en el centre de la reixa de ferro forjat de l’entrada és un altre element distintiu. Dels espais interiors, resulta especialment atractiva la sala de fumadors.
Tot i que ara fa uns anys no era visitable, Casa Vicens està oberta als interessats des de l’any 2017, després que en 2014 fos adquirida per MoraBanc. Se n’ha dut a terme un procés de rehabilitació i de restauració. La segona gran actuació d’aquestes característiques després de l’ampliació i reforma practicada per l’arquitecte Joan B. Serra de Martínez amb el vist-i-plau del mateix Gaudí. Va afegir-hi la part de llevant i va introduir modificacions en algunes altres que desvirtuen l’esperit primigeni de l’obra.
Bellesguard i el rei Martí l’Humà
Si Casa Vicens guarda relació amb la burgesia catalana, la torre de Bellesguard, ubicada a la part alta de Barcelona, connecta de ple amb l’antiga realesa. Més concretament, amb la figura de Martí I l’Humà, monarca de l’antiga Corona catalanoaragonesa. Aquest paratge fou la seva última residència i sobre aquest paratge va elevar Gaudí, a partir de 1890, una altra de les seves joies arquitectòniques.
Tant el nom de l’indret, suggeridor com pocs, com el seu antic propietari reial, van convidar Gaudí a transportar el visitant a l’època gloriosa de Catalunya, quan els catalans dominaven la Mediterrània. L’aspecte de la torre és completament medieval. Convé recordar que després de Martí l’Humà, mort sense descendència, arribà el Compromís de Casp, fruit del qual el tro passà a mans de Ferran d’Antequera, pertanyent a la dinastia Trastàmara, qui esdevindria, per tant, Ferran I d’Aragó.
La panoràmica que es contempla des de Bellesguard és encisadora. Tenim Barcelona als nostres peus. «Abans es deia torre de Vallblanc, hi havia unes 40 hectàrees amb un recinte murat, un palau, un mas, una cisterna, un pou i terres de conreu, amb vinya, entre d’altres coses», explicava l’arqueòleg Manuel Melarde a EL TEMPS en setembre de 2013, poc després que, en companyia del també arqueòleg Esteban Galindo, trobara tota la informació sobre l’indret a l’Arxiu Històric de la Parròquia dels Sants Just i Pastor de Barcelona. Uns 800 documents gairebé intactes que un dels propietaris dels terrenys, Joan Gualbes i Copons, va recopilar a començaments del segle XVIII. En el transcurs de la guerra de Successió, Gualbes va cedir la titularitat de Bellesguard a aquesta parròquia.
Melarde i Galindo, acompanyats de més investigadors, van determinar que Gaudí hauria convençut el seu amic Jaume Figueres (un home lligat a la Renaixença, amb qui compartia inquietuds catalanistes al Cercle de Sant Lluc) perquè comprés Bellesguard per construir-hi una torre.
El resultat que podem assaborir avui és sensacional. Des de les cavallerisses del soterrani fins l’espectacular sala dels Maons, amb una acústica única per a fer de sala de música, una passejada pel seu interior resulta captivadora. Els sostres de les habitacions, amb formes que evoquen els nervis de les fulles i les onades del mar, el túnel misteriós que ens transporta, per una escala rosta a una cambra freda soterrada, o la complicada estructura que suporta un pinacle de quaranta tones són algunes de les característiques que fan de la torre una peça singular. Una obra singular dins de l’obra gaudiniana, que aviat és dit.
Ens trobem, d’alguna manera, davant un castell modernista aixecat sobre les restes del palau originari. La constatació de la catalanitat de pedra picada de Gaudí. Una construcció menys coneguda que unes altres de Barcelona però que, de fa uns anys, també es manté oberta al públic.
Casa Calvet, el Gaudí barroc
Casa Calvet ja no té una destinació residencial ni s’ha preservat com un espai de visites culturals. Tal com va passar amb El Capricho de la població càntabra de Comillas, que vam veure en el capítol 9 d’aquesta sèrie, l’immoble va esdevenir un restaurant. En aquest cas, un restaurant d’alta cuina xinesa dirigit pel xef Yihai Zhang.
Aixecat entre dues cases del carrer de Casp molt properes a la plaça d’Urquinaona, a l’Eixample barceloní, l’edifici respon a la petició del comercial tèxtil Pere Màrtir Calvet, que va destinar-ne una part al seu negoci i una altra a la seva vivenda privada. Una fórmula que també vam veure al capítol 9 en Casa Botines, a Lleó.
L’estil de Casa Calvet és marcadament barroc, producte de l’etapa de transició entre el primer Gaudí, en què reinterpretava els estils clàssics, i el Gaudí posterior, que deixava volar la seva imaginació de manera genial. Aquest immoble fou mereixedor del guardó a millor casa de Barcelona de l’any 1900. Paga la pena destacar la façana, en què Lluís Badia va participar a l’hora d’elaborar els seus balcons de ferro forjat, i també l’empresa catalana d’ebenisteria Casas i Bardés en les parts de fusta.
Si al xalet del Catllaràs vam veure un Gaudí interessat a construir-lo amb el material de les pedreres del voltant, si a Astorga vam veure un Gaudí desitjós de culminar el sostre amb pissarra negra d’El Bierzo, aquí veiem un Gaudí que hi posa pedra de Montjuïc. A la decoració sobresurten els bustos religiosos de Sant Pere Màrtir i dels sants del poble nadiu de Calvet. A la tribuna principal veiem, igualment, una olivera com a símbol de pau, un xiprer que representa l’hospitalitat i l’escut de Catalunya.
És un edifici de planta baixa i quatre plantes en altura destinat a oficines i habitatges: dos per planta al voltant de quatre celoberts i la caixa de l’escala. Malgrat l’estil típicament barroc, s’hi poden intuir elements modernistes en la balconada de ferro i les columnes de l’entrada.
Els pavellons Güell, ara oberts
Tampoc no acostumen oberts a les visites en general els pavellons Güell, però durant l’Any Gaudí sí que és possible apropar-s’hi. Es tracta d’un conjunt d’edificacions construïdes entre 1884 i 1887 a instàncies, com si no, del mecenes Eusebi Güell. Els trobarem al número 15 de l’avinguda de Pedralbes. La finalitat: esdevenir les portes d’entrada al seu jardí d’estiueig.
Aquí també hem de reparar en la gran reixa de ferro forjat de la porta principal, que adopta la forma d’un drac. És un drac amb reminiscències mitològiques, ja que està inspirat en el guardià del Jardí de les Hespèrides que Jacint Verdaguer recull en el poema L’Atlàntida.
Dels dos grans pavellons, el primer constituïa la casa del porter i era de planta octogonal. No gaire gran, però conformat per maó, ceràmica i pedra, diversos elements molt presents a l’obra gaudiniana. L’altre pavelló tenien com a funció la de cavallerisses, en aquest cas amb arcs parabòlics i volta catalana, amb un picador coronat per una cúpula circular. Les cobertes estan fetes amb el típic trencadís de Gaudí. Després de la mort de Güell, la torre del recinte fou reconvertida en residència reial pels arquitectes Eusebi Bona i Francesc de Paula Nebot, mentre que els jardins foren redissenyats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí entre els anys 1925 i 1927. L’obertura de l’avinguda Diagonal va obligar a segregar els terrenys del Palau Reial, de manera que la finca va quedar dividida en dues parts. Una d’elles fou adquirida per la Universitat de Barcelona.