—Sí, molts cops es parla del problema de l’habitatge a Catalunya centrant-se sobretot a Barcelona -on és un problema real important- però al conjunt del país també hi ha molts altres problemes d’habitatge. I des del món particular des del que jo parlo tenim uns problemes diferents: d’habitatge n’hi ha però també moltes segones residències, i aquesta és la paradoxa: que la gent del poble no pot accedir a un habitatge en el lloc on viu. I a més a més es fan unes polítiques d’habitatge per zones tensionades que tenen una mirada molt plana: la majoria de pobles empordanesos no estan inclosos en aquestes zones tensionades. No hi ha un topall de preus. I això fa que tinguem preus molt estratosfèrics i alguns habitatges restringits a lloguer de temporada: si els vols llogar tot l’any no pots. Però més enllà de això, la idea del llibre és que des dels pobles, no volem un discurs aliè que parli de nosaltres sinó que cada lloc té dret a parlar des de la seva propia mirada.
—Això ho porta fins i tot al terreny cultural per criticar que les accions culturals que es fan als pobles siguin qualificades com «la descentralització de la cultura» quan en realitat és cultura localitzada.
—Això de «cultura descentralitzada» s’ha donat com establert i jo el qüestiono. Hi ha tota una sèrie de concepcions o de vocabulari que hauríem de revisar perquè estan fetes des d’un centre. Per això critico el que es diu «cultura descentralitzada», que són cultures urbanes que a l’estiu dic jo que no es «descentralitzen» sinó que es «deslocalitzen»: es porten on hi va molta gent de vacances. Després també critico moltes propostes culturals, molts cops elitistes, que es fan en els pobles empordanesos i reivindico que hi ha una cultura que es fa des del poble i per al poble, que està molt ben feta -no diré que tota sigui excel·lent- però que té gran qualitat en molts casos i és molt més singular: perquè està feta des del lloc i per al lloc. Hi ha grans iniciatives des de poble que no tenen res a envejar i que són irrepetibles perquè tenen una aura molt especial. I per fi reivindico sovint, no tant en aquest llibre, gent que arriba als pobles (amb un capital social i cultural important) i diuen: Vull fer un festival! I dius: però tu coneixes les associacions, les organitzacions, els artistes, els escriptors d’aquí? I et responen «no». I per què ho vols fer? Primer has de conèixer el que hi ha i després, si vols, crea amb xarxa amb la gent d’aquí.
—I després porten gent de fora per explicar el mateix que expliquen a Barcelona.
—Exacte.
—Calculeu que entre un 30 i un 50% dels habitatges de l’Empordà són segones residències i això encareix l’accès dels joves a l’habitatge. El més trist és quan aquestes segones residències expulsen els veïns del centre del poble i el centre comença a atrofiar-se (no-lloc)?
—Sí, parlo d’un estudi que calcula que un de cada tres habitatges és segona residència però n’hi ha un altre que diu que ho són el 50%. També és molt diferent als pobles que són costaners que als pobles interiors. Jo parlo més dels pobles interiors, pobles de postal que dic que s’han convertit en no-llocs perquè han estat tan cobejats que ara són tot segones residències. Sí que estan molt ben repicats i et diuen que han recuperat «l’arquitectura original». Però quina és l’arquitectura original? Sovint les cases estaven arrebossades i no han estat mai tan repicades. Aquests nuclis no tenen vida ni a l’hivern ni entre setmana. Què són aquests pobles si no hi ha vida? Només són carcassa. És molt important que a cada poble hi hagi un espai de trobada com a mínim: un centre cívic, un bar...
Recentment la Generalitat ha iniciat un pla per obrir botigues a pobles perquè un 18% dels municipis de Catalunya no tenen ni un sol establiment, cap lloc de trobada, cap botiga. Això és molt greu perquè crees un desarrelament.
Per això els llocs de trobada, locals per joves, clubs de lectura o un centre cívic on es pugui trobar gent de totes les edats, són fonamentals perquè després creixi l’associacionisme. En aquests pobles després trobem llocs de cafès d’especialitat, locals molt sofisticats on no anirà una veïna per pagar tres euros per un cafè.
—Escriu també que «un cafè és sempre un cafè sol», que aquesta és la manera de parlar de la gent: de la mateixa manera que la gent diu que «és de poble», no que «viu al camp» o en un «entorn rural».
—Hi ha una sèrie de concepcions que ara me n’adono que són naturals. Jo soc de Celrà, que és prou gran, però vivim envoltats de pobles de 200 habitants. Nosaltres déiem que érem de poble. Com a molt, si a casa tenien una granja, deien que eren de pagès i no passava res. Però ara trobes artistes o gent urbana que crea tota una sèrie de misticismes a l’hora de viure al poble: «visc al mig del bosc», «visc al camp», «visc al món rural»... Però què estant dient. La gent que té un contacte directe amb el camp no parla d’aquesta manera. És un constructe i això és part del problema: des de les ciutat es projecten els pobles i, després, quan la gent hi ve a viure, no troba el món somiat sinó una realitat molt concreta.
—És el xoc amb la realitat del poble d’algú que se l’havia imaginat a la seva manera. I, quan arriba i sent les campanes, s’empipa. Vostè comença el llibre precisament per aquí, pel soroll de campanes -un so que acompanya i és familiar per als veÏns, però provoca queixes d’alguns propietaris de noves residències.
—Hi ha algú que m’ha dit que el tema de les campanes porta trenta anys. Però és que encara dura. Un dels ajuntaments del Baix Empordà em va explicar l’altre dia que, per una dona que es queixava, l’ajuntament va pagar de la seva butxaca que baixaren els decibelis, i al cap de quatre dies la dona va i marxa. El que em sembla interessant de les campanes és que hi ha gent que ho considera un soroll que molesta però també hi ha aquesta vinculació emocional amb la gent del lloc: les campanes són les teves i marquen el ritme del dia però també el de la teva vida. Pots ser cristià o no, però per molts forma part del nostre patrimoni, igual que l’església. Moltes vegades les esglésies són l’element més singular i distintiu del poble.
El que em sembla més interessant de les campanes és que la gent que ve amb un capital cultural o social més important (la gent que no el té no es queixa) i que es pensa que pot silenciar les campanes amb la idea que es poden fer els pobles (les realitats més petites) a mida. Això ho exemplifico amb les campanes però també amb la privatització d’espais, tallar els camins immemorials, voler talar arbres perquè et tapen la vista, retirar bancs de l’espai públic i un llarg etcètera.
—Però a qui emprenyen els bancs públics?
—En el cas de Celrà s’hi han retirat set bancs perquè no es vol que la gent s’aplegui i enraoni, sobretot les nits d’estiu. Com que els que es reuneixen són joves o gent que no pot anar de vacances, hi ha una mirada classista a l’hora de fer aquestes polítiques.
—Feu molt bé de parlar de persones concretes en el llibre, perquè tots els veïns tenen nom per als veïns i això dona calidesa i caràcter al llibre. (El poble al capdavall són els veïns, les cases -que també tenen nom- i els carrers i les places -que també).
—Clar, aquest llibre no neix com un bolet. Fa deu anys que coordino amb una amiga, la Lia Pou, una revista, La llera del Ter, que ara aplega dotze pobles dels que hem anat recollint moltes històries. De fet, cito molts autors que són veïns i historiadors locals. A mi el que m’interessa són les històries de la gent. Una altra persona hauria citat Tom Sharpe, Truman Capote, Salvador Dalí i totes les eminències que han passat per aquí. A mi això no m’interessa, perquè ha estat gent molt desarrelada del lloc on es trobaven. A ells només els agradava el paisatge. A mi m’agrada aquesta història viscuda, més menuda, però que per mi té alguna cosa més transcendent sobre la vida. Per això he donat veu a veïns del poble, però també a historiadors locals.
—I ho arrodoneix molt bé amb fragments literaris dels escriptors que han escrit més sobre l’Empordà, com Josep Pla o Antoni Puigverd i altres veus més joves i menys conegudes.
—Sí, he fet com una immersió en la literatura de gent arrelada aquí. Jo també bec d’aquesta tradició. Jo en dic tradició Gavarrenca perquè estic molt influenciada per la feina d’Àngel Madrià a la revista Gavarres de Cassà de la Selva. Jo, que també he begut d’aquests autors locals, he triat fragments sobre el paisatge amb una mirada literària i de crònica, recuperant llegendes i històries de gent que no saps si van passar mai. D’això en dic tradició Gavarrenca. També és veritat que a través de la literatura et configura una manera de viure i veure.
—Per damunt de tots plana sempre Josep Pla perquè és el més destacat (malgrat totes les seves dèries, que el converteixen en un escriptor que també model·la la realitat a la seua mirada).
—Evidentment, jo no combrego amb les idees o postulats que va tenir Pla, però a nivell literari té un doble vessant molt interessant. D’una banda, ell va literaturitzar un territori, una realitat molt concreta, i després en va fer una cosa universal.
—Cert.
—Moltes vegades es menysté allò més local però, per mi, allò local pot ser molt elevat també. I d’altra banda, Pla va literaturitzar el territori i literaturitzar-lo vol dir estimar-lo, reconèixer-lo. Els seus escrits van idealitzar encara més aquest tros de país, amb el que això ha comportat: que molts altres la idealitzessin i vinguessin. Cito molt Pla perquè els seus escrits també m’han fet mirar diferent aquest lloc. Potser he pecat molt d’aquestes cites...
—En absolut.
—Però també has de pensar que, sent relativament jove i sent una dona, tenia el síndrome de la impostora i necessitava validar els meus arguments -suposo- amb tot aquest corpus literàri de referència.
—Enhorabona pel resultat! L’última qüestió: a la solapa diu «Mar Camps (Palamós, 1991). Escriu mentre camina». Ens explica això?
-Sí, perquè jo camino molt però normalment sempre faig les mateixes rutes (vaig a bosc, pel mig del poble o al riu) i aquestes rutes tan conegudes fan que el meu cap es pugui abstreure i pensar en què escriuré. Tot caminant de vegades veus coses que has vist mil vegades però que de sobte veus diferent. Per mi, l’escriptura va molt lligada al caminar. I per això caminar i escriure, per mi, poden ser sinònims.