Diumenge 8 d’octubre una esperpèntica marxa va passar pel centre de Barcelona mostrant simbologia espanyolista de tota mena: des de la que és oficial i constitucional, fins a l’obertament feixista. Els cartells, molt majoritàriament en castellà, contenien missatges ofensius contra els líders independentistes i contra l’actual govern espanyol. “Lladres”, “colpistes”, “dictadors”, “corruptes” i “traïdors” eren alguns dels lemes poc temperats que hi proliferaven. Fins i tot un artista compromès amb la causa s’havia dedicat a decorar un antic cartell electoral de Gabriel Rufián amb el despectiu mot de “xarnego” i havia il·lustrat el rostre de Yolanda Díaz amb un gran penis com si ell, l’autor, tingués sis o set anys d’edat.
La manifestació havia estat convocada per l’entitat Societat Civil Catalana amb el lema “No en el meu nom: ni amnistia, ni autodeterminació”. Algú desprevingut podria pensar que una part de la societat catalana s’estava mobilitzant als carrers en rebuig dels dos conceptes negats a la pancarta. La protesta, doncs, serviria per corroborar el relat que parla d’una Catalunya fracturada, on dos blocs inamovibles es miren de reüll, quan no s’estan atonyinant mútuament. Bé, mútuament no, perquè segons aquest mateix discurs, els maniàtics i agressors sempre són els independentistes, mentre que els altres es limiten a aguantar estoicament tot tipus de vexacions.
Si féssim cas del nom de l’entitat convocant i del fet que la manifestació es produïa a Barcelona, podríem arribar a creure’ns tot això que ara dèiem. La realitat, però, és que es va tractar d’una concentració en la qual una gran part de la gent que hi era venia de fora del país. Un exemple explicat en primera persona: el dia abans em trobava allotjat en un hotel de Granollers on hi vaig poder observar, només d’arribar, alguns individus amb un braçalet de la bandera d’Espanya i el logotip de Vox. Com que el motiu de la meva estada era el del casament d’uns amics, vaig pensar que potser eren persones que assistien al convit, ja que la família no es pot triar i a cadascú li toca portar la seva creu. L’endemà al matí els mateixos personatges, que no estaven convidats a la boda, comentaven com havien d’arribar al Passeig de Gràcia, mostrant total desconeixement de la morfologia de la ciutat de Barcelona i de la pronunciació dels noms dels seus carrers.
Més enllà de la pròpia experiència, només apropant-se a la manifestació a través de les imatges televisives, la procedència dels manifestants ja es podia intuir. El repetit càntic de “Puigdemont a prisión” es corejava amb extrema dificultat a l’hora de verbalitzar el cognom de l’expresident català: això no passa amb un castellanoparlant de Catalunya, que entén i sol saber parlar la llengua del país.
També hi abundaven els representants polítics forans, destacant enmig de tots el candidat del PP Alberto Núñez Feijóo, que sembla haver trobat en les pancartes el consol per a la seva frustració de no haver aconseguit la presidència del govern espanyol. L’AVE havia de venir ple fins al capdamunt, perquè es van deixar veure per Barcelona tant l’alcalde de Madrid, com la presidenta de la comunitat ídem i el líder dels ultradretans de Vox. Més problemes deuria tenir per arribar el president de Múrcia, a manca de corredor mediterrani.
El turisme de pancarta i estanquera té la seva part positiva: haurà servit per deixar algun quarto a la ciutat. Si bé una part dels manifestants haurà subsistit a base d’entrepà de xoriço i cervesa de llauna, n’hi ha hagut una altra que haurà consumit als restaurants i pernoctat als hotels. Fins i tot alguna compra es deu haver fet a la Gucci o a la Louis Vuitton del Passeig de Gràcia, tenint en compte el desembarcament a Catalunya dels més fanàtics de la dreta peninsular. Però el que no pot amagar tanta parafernàlia és que només un 23% dels catalans és contrari a l’amnistia, mentre que set de cada deu defensen un referèndum d’autodeterminació. Tota la resta és afició a viatjar i ficar el nas a casa dels altres.
