“Señor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que él no los degollase todos”. Eren paraules d’Elionor de Castella, qui es casà amb el rei Alfons, el Benigne, en segones núpcies. A inicis de la quarta dècada del segle XIV, l’esmentat monarca de la corona catalanoaragonesa va cedir distints territoris de l’antic Regne de València als fills que la seua esposa havia tingut durant el seu primer matrimoni. Una decisió que atemptava contra els interessos del país i per la qual moltes personalitats del moment van rebel·lar-se, malgrat patir riscos. Un d’ells fou Francesc de Vinatea, jurat en cap de València, qui rebé l’advertència citada a l’inici d’aquest article. Era, val a dir, una clara mostra del tarannà polític castellà. La voluntat d’allargar una anomalia amb la força davant els qui volien trobar una solució negociada. Una situació que troba clars paral·lelismes si s’analitza la situació d’avui.
Perquè, tot i el pas del temps, la solució dels conflictes continua sent, gairebé, la mateixa. No han estat suficients unes eleccions convocades, amb dubtosa legitimitat, pel Govern espanyol. Tampoc la voluntat expressada pels encara presos polítics, que renuncien expressament a qualsevol mecanisme d’unilateralitat. Les crides al diàleg entre les parts tampoc no els serveixen. Mentrestant, responen amb burla i amenaça. Fins i tot, algú es va atrevir a recordar que el president del Parlament, Roger Torrent, havia de pensar en les seues dues filles a l’hora de prendre decisions compromeses. Els tribunals segueixen les ordres al dictat del Govern espanyol, malgrat que els organismes intermedis desaconsellen prendre determinades decisions que, finalment, són imposades.
Allò més perillós de tot plegat és la normalitat a la qual ens estem acostumant. L’argument de la llei està servint per justificar comportaments judicials i polítics del tot denunciables. M. Rajoy s’entesta a repetir que qualsevol decisió dels tribunals respon al “sentit comú” i a la “normalitat”. A la vigència de “l’imperi de la llei”. Una raó que alguns han fet seua a l’hora de justificar-se. Per exemple Diego Pérez de los Cobos, coronel de la Guàrdia Civil que tenia com a objectiu —no el va complir— impedir el referèndum de l’1 d’octubre. “La llei estava per damunt de la convivència”, va declarar per justificar les actuacions policials d’aquell dia.
L’espanyolisme més ranci, que governa a l’Estat espanyol i actua de manera fanfarrona amb el beneplàcit dels socialistes, aconsegueix normalitzar aquests comportaments que encaixen, perfectament, amb la seua tradició política. Res no es pot esperar dels qui anteposen els seus desitjos polítics —camuflats en la legalitat— als principis democràtics.
Certament, avui no hi ha degollaments. Hi ha encarceraments sense judici. Hi ha intenció d’inhabilitar diputats electes. Hi ha institucions intervingudes. Investidures prohibides. Decisions judicials que es corresponen amb interessos polítics. Intoxicació mediàtica a dojo. Hi ha, al capdavall, la voluntat que tot es resolga a còpia d’autoritarisme. Més aviat, que no es resolga res. Perquè els qui poden emprar la llei —i saltar-se-la— amb finalitats polítiques viuen còmodes instal·lats en el conflicte. No consentiran res que no siga la seua imposició i la rendició dels altres. Passant, si cal, per sobre de tot principi democràtic i de convivència. Tal com van fent des de ja fa temps. Molt de temps. Ja ho va experimentar Vinatea, qui té una estàtua a la plaça de l’Ajuntament de València.
