Fa pocs dies el PSOE ens obsequiava amb un emotiu vídeo propagandístic en el qual, entre imatges costumistes i folklòriques acompanyades d’una música emotiva, s’hi reivindicava la diversitat lingüística estatal fent-hi sonar paraules carregades de simbolisme en català, basc i gallec: elkartasuna, respecteo dereitosen són alguns exemples altisonants. Aquests mots, diu la vellutada veu en off, “per fi han arribat a la casa de tots”, fent referència a l’acceptació dels diversos idiomes fins ara prohibits a la cambra parlamentària espanyola.
El secretari d’organització socialista, Santos Cerdán, comentava positivament una notícia que tractava l’apertura lingüística del Congrés: “L’Espanya real, tolerant i diversa avança cap a un futur de convivència i estabilitat”. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, reivindicava la setmana passada “la nostra pluralitat lingüística” com “un valor únic que ens defineix i que senzillament ens fa ser com som”, i afirmava que era “imprescindible” es poguessin parlar a la Carrera de San Jerónimo “perquè aquestes llengües formen part del gran llegat cultural del nostre país”.
Només han passat tres mesos des que Meritxell Batet, anterior presidenta del Congrés dels Diputats, deia en una entrevista que hi havia representants que pujaven a la tribuna a parlar en català amb l’objectiu de provocar. Es podia referir, per exemple, a Gabriel Rufián, que havia estat interromput per la mateixa Batet mentre recordava les anteriors expulsions de Joan Tardà per parlar en la nostra llengua. També deuria incloure dins del col·lectiu de diputats provocadors a Albert Botran, a qui Batet va apagar els micròfons per denunciar en el seu idioma la imposició del castellà, convertint la denúncia en una demostració empírica. Qualsevol diria, escoltant els dirigents socialistes, que el català restava proscrit en alguna època retratada blanc i negre, quan fa tot just unes poques setmanes encara patia la prohibició sota la seva presidència.
És evident que la sobtada sensibilitat del PSOE en matèria lingüística no és com la caiguda del cavall que va protagonitzar Sant Pau, sinó que és fruit de la més dura necessitat. És quan al PSOE li ha calgut el suport dels independentistes que han esdevingut possibles mesures com els indults als presos polítics catalans o la permissió de parlar català al Congrés dels Diputats. Per això té una important càrrega de cinisme que tals moviments es presentin ara com una mostra de tolerància, de magnanimitat i d’amplitud de mires.
Aquesta no és una situació ocasional o conjuntural, ni es tracta d’un fet aïllat: en el seu discurs del debat d’investidura del 2000, José María Aznar elogiava l’estat de les autonomies com “una realitat plenament assentada” i deia que aquestes administracions territorials “contribueixen d’una manera determinant a la qualitat de vida dels ciutadans”. Un parell de dècades abans Felipe González, després de guanyar les eleccions de 1982, feia un discurs emplaçant-se a “concloure la construcció de l’estat de les autonomies”. Encara enguany Isabel Díaz Ayuso celebrava el 40è aniversari de l’Estatut d’Autonomia de Madrid explicant que aquesta fórmula és la que “millor s’ajusta a la realitat territorial”. L’Espanya descentralitzada com a fet consumat, com a virtut pròpia i compartida, com un consens i una gràcia emanada dels aparells de l’estat.
Poc que recorden aquests ostentosos discursos que a Espanya no fou possible cap mena d’autonomia fins que Francesc Macià, un independentista, va sortir al balcó del Palau de la Generalitat a proclamar la República Catalana l’any 1931, la qual cosa va obligar al govern provisional republicà espanyol a constituir la primera autonomia. Paradoxalment, Ayuso té càrrec gràcies a Macià: Espanya només s’obre quan necessita o tem a aquells que voldrien marxar-ne.
