El passat Onze de Setembreuna manifestació d’importants dimensions va tornar a discórrer pels carrers de Barcelona. Si bé la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana afirmava que “hi ha hagut més gent que l’any passat” i posava en dubte les dades oficials amb la frase “estem acostumats als balls de xifres”, la realitat és que, d’un temps ençà, el seu poder de convocatòria indiscutiblement ja no és el que era. Sense menysprear el centenar de milers de persones llarg que s’hi va congregar, essent encara possiblement la causa amb més capacitat de mobilització al carrer, els números queden lluny d’aquelles diverses edicions en les quals vam superar el milió de persones i, fins i tot, vam ratllar els dos milions.
És el primer cop –deixant de banda els anys de la pandèmia– que m’he adonat que ningú del meu entorn immediat no ha assistit a la manifestació de la Diada i, precisament, tinc un conglomerat d’amistats i coneixences que, si bé és divers, està força esbiaixat cap a l’independentisme. L’any passat encara hi vaig tenir gent propera que va marxar indignada pels xiulets contra Carme Forcadell. Enguany aquests darrers no hi han tornat.
Ni la dada objectiva que aporten els resultats electorals, ni les aproximacions que donen les enquestes, ni l’observació de la pròpia realitat personal més pròxima justifiquen els números d’assistents: la davallada en el nombre de manifestants no té una correlació directa amb el suport real a l’independentisme. O, el que és el mateix: hi ha una gran majoria d’independentistes que no van a la manifestació de la Diada. De fet, l’independentisme, malgrat haver sofert un cert desinflament post-procés, sembla que ha vingut per quedar-se, situant-se ben lluny de la marginalitat que havia ocupat dècades enrere.
Així, doncs, hi ha diversos motius que duen a la desmobilització. El primer de tots, i més evident, és la fatiga acumulada després d’anys de molta intensitat. No és fàcil mantenir el nivell de politització que hi ha hagut durant més o menys una dècada. Aquest fet s’observa també en el pes que té actualment la qüestió nacional i política en els programes televisius o en els prestatges de les llibreries. És un tema del qual bona part de la societat sembla demanar un descans, una pausa. Al mateix temps, la manca d’un horitzó clar i precís, a diferència de la fita que marcava l’1 d’octubre de 2017, desdibuixa la idea d’estar encaminant els esforços cap a un objectiu en concret. Dit al revés, és molt més fàcil arremangar-se si tens una data marcada al calendari.
Deixant de banda aquestes qüestions més de fons, també hauríem de parlar del paper que ha anat prenent l’ANC. De ser l’entitat que aglutinava el conjunt de l’independentisme i que estava per sobre de sigles, ha passat a convertir-se en una facció molt concreta del moviment que ni tant sols en representa el principal gruix. Els qui principalment encara s’hi senten interpel·lats tendeixen a ser d’una franja d’edat determinada i més aviat propers a un partit, mentre en van quedant expulsats els qui s’hi troben desubicats. Els insults a uns i els aplaudiments als altres, que, mirant els resultats a les urnes, no concorden amb el sentir majoritari ni de la societat catalana ni de l’independentisme, són un reflex d’aquest biaix excloent.
Un dels principals reptes de l’independentisme és el de conscienciar les seves bases que en els diversos processos d’independència sempre hi ha hagut més incerteses que certeses i que el que ha triomfat és la persistència. Pel que fa al paper de l’ANC, la seva utilitat ara rauria en intentar tornar a aglutinar majories, redreçant l’escorament cap al que s’ha anat decantant durant els darrers anys. Es tracta de dibuixar un camí on torni a cabre la majoria de l’independentisme i que interpel·li una gran part del país. Si la cosa ha de tractar de donar suport a un partit polític, de fer una candidatura extraparlamentària o d’esgargamellar-se cridant amb ira contra companys de files, podem augurar que a la propera Diada encara hi anirà menys gent.
