I ara, el 310

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Catalunya ha votat. Amb el cap de llista de Junts per Catalunya a l’exili. Amb el líder d’ERC a la presó. Amb un bon grapat de candidats assetjats per una justícia que no mereix ser escrita en majúscules i, ni tan sols, dur tal nom. En un context de repressió pel 155. En unes eleccions autonòmiques convocades des de fora. Amb una campanya mediàtica antiindependentista brutal. Enmig d’una pluja de milions d’origen incert —o no tant— per a la campanya de Ciutadans. I amb majoria absoluta independentista. Catalunya ha parlat.

Les regles del joc viciades per l’Estat van fer qüestionar-se si, arribat el cas, Madrid acceptaria els resultats de les urnes, atès que tot s’ha fet com la metròpoli ha considerat. La resposta, però, ha sigut immediata: a penes 24 hores després de conèixer-ne els resultats, Ciutadans i PSOE ja s’han posat al servei del PP per tornar a aplicar el 155, si cal. El bloc unionista està disposat a tornar a conquerir per la via judicial i policial allò que és incapaç de guanyar per la via dels vots i la política. Ni amb totes les regles del joc, la banca i els jutges de la partida a favor.

Del sud estant, la cosa es mira amb recel i amb un voluntarisme ingenu que provoca una barreja de sentiments entre la nosa i l’entendriment. El president de la Generalitat valenciana diu que cal trencar “la situació d’incomunicació entre Catalunya i el Govern d’Espanya”; Ximo Puig, com una mena de mitjancer tímid, aconsella que “s’ha de començar a actuar d’una altra manera”.

No especifica ben bé ni qui, ni com s’ha d’actuar d’una altra manera, però el Govern espanyol ja li ha pres la paraula i, efectivament, continua modificant l’abast de la seua actuació: no contents amb el 155 aplicat a Catalunya i el resultat de les eleccions —els catalans, ja veus, no saben ni votar—, ara han decidit eixamplar la intervenció dels comptes autonòmics al País Valencià. Com sempre, els Països Catalans es veuen millor de Madrid estant.

El Govern valencià no ha desafiat l’Estat com ho ha fet el català i, per tant, no se li pot dir allò de l’imperi de la llei, l’Estat de dret i tota la tirallonga del discurs unionista que Felip VI ha demostrat ser capaç de memoritzar fins a la darrera coma. Amb tot, malgrat la tebiesa de les polítiques del Govern del Botànic, els ocupants de la Moncloa han decidit que els valencians també som perillosos i ens han aplicat un 155 “a la valenciana”, és a dir, no literal però sí sobre el paper.

Mitjançant la trampa del FLA, el Govern central s’assegura un control absolut sobre els comptes de la Generalitat —la valenciana, volem dir— que, a més, s’afegeix a l’assetjament judicial sobre les polítiques del PSPV i Compromís. Com en una mena d’espectacle de titelles, els tribunals espanyols han adoptat el paper de ninot amb el bastó per carregar-se el decret de sanitat universal, la llei de funció social de l’habitatge, la llei contra la pobresa energètica, l’intent de recuperar el dret civil valencià, el decret de plurilingüisme a l’escola o el desenvolupament de la comarcalització del territori.

Un 155 en tota regla però sense fer-ho explícit, és a dir, amb nocturnitat i traïdoria, contra un govern que no convoca referèndums, que no parla del dret a decidir, que no és independentista, que s’esforça a demostrar que ni tan sols és nacionalista, que no amenaça amb decisions unilaterals i que, com a màxim, organitza manifestacions per reclamar un finançament just que acaben entonant el “per a ofrenar noves glòries a Espanya...”. Això, però, tant els fa, a Madrid. Han premut el botó del 155 i ja els dóna gustet. I és que resulta més fàcil recórrer a la llei repressiva que guanyar eleccions, atès que l’operació Catalunya els ha sortit com el cul, amb un creixement insuficient de Ciutadans i l’ensorrament ridícul del PP, i que ni tan sols tenen una garantia efectiva que unes eleccions al País Valencià pogueren fer tornar la dreta.

Deia Ximo Puig que cal “actuar d’una altra manera”. Tal vegada, aquesta apreciació se la podria aplicar ell mateix i la seua sòcia, Mónica Oltra (amb accent tancat, senyora vicepresidenta, que me’n recorde...), i començar a tenir alguna cosa més que orxata a la sang. Si mostrant-nos dòcils, submisos i tranquil·lets ens apliquen el 155 de facto, tal volta seria hora de deixar d’ofrenar noves glòries i muntar el pollastre que, al capdavall, és el que estan fent els veïns del nord.

Si no, mentre seguim tenallats per la por disfressada de trellat o seny, ens seguiran aplicant el 155. Al nord i al sud. Un 155 per 2 que, per cert, dóna 310. Tot just els anys que fa des de la maleïda batalla d’Almansa. Com diu l’acudit, “casualitat?”. Doncs, en aquest cas, sí. Però una casualitat d’aquelles que et fan pensar...

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio