21D

La formació del Govern emmanillat

La composició d’un Govern de Junts per Catalunya i ERC hauria de ser més senzilla que fa dos anys,  perquè aritmèticament només necessiten l’abstenció de la CUP per guanyar per majoria simple. Les amenaces judicials, però, condicionaran i entrebancaran inevitablement la formació de l’Executiu.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els resultats del 21D no serien més difícils de gestionar que els de les eleccions de 2015 si no fos per la teranyina jurídicopolicial que l’Estat ha teixit a Catalunya des de l’1 d’octubre (dia del referèndum) i la declaració d’independència nonada. Si, fa dos anys, la CUP havia anunciat, per activa i per passiva, que faria servir els seus 10 diputats per condicionar el nou Govern de Junts pel Sí i impedir una presidència d’Artur Mas, ara s’ha mostrat, fins i tot, disposada a formar part del Govern si és imprescindible per “tirar endavant la república”. Aquesta sembla ser l’opció preferida per ERC, tal com van expressar els republicans en la seva primera conferència de premsa després de la jornada electoral. És clar que, en política, les opcions ideals són les primeres a caure quan les negociacions esdevenen reals i sovint resten en la memòria com el gest del primer dia —o els bons desitjos de l’1 de gener. I el PDeCAT no va trigar a oposar-se a un Govern de coalició amb la CUP.  

Un altre argument a favor de la simplicitat aritmètica de formar Govern per als dos grans partits de l’independentisme és que només caldria una abstenció dels quatre diputats de la CUP per elegir president en segona volta, quan la majoria simple és suficient per investir el candidat: JxCat i ERC sumen 66 contra els 65 de C’s, PSC, Catalunya en comú i PP. 

Però res en política és tan senzill com l’aritmètica. 

Les negociacions per formar Govern sempre són complicades però sempre es poden fer en una posició física i psicològicament còmoda, amb els equips dels partits asseguts al voltant d’una taula i els respectius líders cara a cara. En aquesta ocasió, Oriol Junqueras és a la presó d’Estremera i Carles Puigdemont és a l’exili, amb molts números per ser detingut en travessar la frontera, ni que sigui per la Seu d’Urgell. 

Les probables trobades dels equips d’un partit i un altre, amb la CUP o sense, es faran, doncs, en un ambient de certa inseguretat i lògiques vacil·lacions. A més, la victòria com a bloc no haurà fet desaparèixer encara les diferències que han distanciat els dos partits des de la marxa de Puigdemont a Flandes. L’antiga reacció al·lèrgica que les epidermis republicanes sentien en contacte amb els convergents ha revifat amb el pol·len de Brussel·les

L’etapa de reconciliació serà més o menys dura i difícil, però tots dos partits saben que no es poden permetre el luxe de no arribar a un acord: per a tots dos seria un error que els seus votants castigarien en unes pròximes eleccions: i aquí és on portaria indefectiblement el divorci entre ells. 

El nus central dels pactes que JxCat i ERC hauran desllorigar és el significat real i concret de les expressions tirar endavant, donar continuïtat o implementar la República. I fer-ho mentre la justícia espanyola mira d’estendre el delicte de “sedició” als manifestants de les diades de l’Onze de Setembre. Un cop s’ha demostrat que la UE no té reaccions polítiques ni amb presos polítics, el nou Govern haurà de fer mans i mànigues perquè el nombre de causes no augmenti. O no hi haurà calendari parlamentari normal entre tanta visita als jutjats.

Una complicació afegida a la confecció d’aquests pactes de Govern podria ser l’heterogeneïtat de la llista del president Puigdemont: el triomf de Junts per Catalunya reforça personalment el perfil de Puigdemont, que creix dins d’un PDeCAT amb lideratges tous. La nova marca impulsada per Artur Mas i representada per Marta Pascal no ha agafat prou solidesa i ara queda oculta rere la guanyadora Junts per Catalunya, amb molts independents i poca gent del partit. El PDeCAT voldrà ser a la taula de negociació, però la força moral, en absència de Puigdemont, la té la seva veu a Barcelona, Elsa Artadi

Per la banda del PDeCAT poden sortir retrets a Esquerra per no haver cedit a una llista única, cosa que complicaria les negociacions. 

Esquerra Republicana ha de pair encara el seu tercer lloc en les eleccions catalanes, quan pensava ocupar el primer, si més no en el bloc independentista. Caldrà veure si aquesta decepció afecta internament el lideratge provisional de Marta Rovira, que ha estat el centre de totes les crítiques cap a ERC durant les últimes setmanes, a pesar de sortir amb un desavantatge inicial evident en tenir el candidat, Oriol Junqueras, a la presó. Rovira serà previsiblement qui liderarà presencialment els pactes per al nou Govern. 

Flor d’un dia?

Previsiblement la cap de l’oposició serà de nou la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, que veu reforçada la seva opció identitària gràcies a una extraordinària injecció de fons per la campanya. El partit taronja pot treure falses esperances de la seva ajustada victòria respecte a Catalunya. El caràcter extraordinari d’aquests comicis els ha fet aparèixer com el vot útil de l’unionisme de dreta, però això no significa que, de la nit al dia, hagi crescut una base fidel de votants per tot el territori. Ciutadans continua sense tenir cap regidor i la política municipal demana mobilització local

El futur de Ciutadans a Catalunya, tenint en compte que el seu electorat mira més a Madrid que a Barcelona (consumeix més mitjans espanyols que catalans, etc.), pot dependre de l’evolució del partit a l’Estat

I el creixement de Ciutadans a l’Estat dependrà de l’evolució d’un PP que, en aquestes eleccions, ha patit el sotrac més greu de la seva història. Tot i que la caiguda pot semblar circumscrita a Catalunya, el PP no es podia permetre ensorrar-se allà on havia aplicat mà de ferro per sufocar el que ells anomenen un cop d’Estat, perquè és la població qui els deslegitima, els ignora i tria una altra opció.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.