Victòria independentista i republicana

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot hi estava en contra. La imatge del Palau de la Generalitat de Catalunya, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, buit des del 30 d’octubre, fa gairebé dos mesos, quan el Govern legítim va ser destituït per Rajoy i el Parlament dissolt, era fins al 21D la metàfora més eloqüent de l’anomalia institucional amb què havien de tenir lloc les eleccions. Aquesta imatge obria un arc voltaic que s’ha tancat, en vigílies del 21D, amb la compareixença d’Enric Millo, delegat del Govern espanyol i considerat per l’Estat com a màxima autoritat a Catalunya des de la proclamació implícita d’un estat d’excepció, presentant tot el dispositiu electoral, al costat d’un funcionari del Ministeri de l’Interior, com a forma manifesta de reconeixement que aquestes eleccions havien estat convocades i organitzades pel president del Govern espanyol i els seus funcionaris, des de Madrid.

Aquest arc voltaic, tanmateix, contenia una energia d’alta tensió i, com ja aleshores s’endevinava, d’efectes imprevisibles, perquè el resultat electoral, com ha reconegut García Albiol, representant del partit del Govern espanyol a Catalunya i líder de l’última força al Parlament de Catalunya, sense possibilitat ni tan sols de constituir grup parlamentari propi, i com ha reconegut també Miquel Iceta, al qual entre d’altres coses li ha fallat molt l’olfacte (“això fa olor de president”, ha estat repetint als mítings, davant la hilaritat de la seva tropa), mostra de manera inapel·lable que no hi ha majoria parlamentària alternativa a la independentista.

Tot estava en contra dels partits independentistes, que han revalidat la majoria absoluta en aquestes eleccions anòmales, desenvolupades en el marc d’una suspensió efectiva de totes les institucions catalanes d’autogovern. L’Estat espanyol, a través del Govern Rajoy, havia mobilitzat totes les seves forces en aquesta batalla, com si hagués de ser la batalla de Sant Crispí de l’Enric V de Shakespeare: des de la brutalitat policial, que havia llançat la seva primera ofensiva l’1-O, amb la voluntat evident d’atemorir la població, tot i no ser capaç finalment d’impedir la celebració del referèndum, fins a totes les instàncies judicials (Fiscalia General de l’Estat, Audiència Nacional, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional i Junta Electoral), que han desplegat una ofensiva sense precedents en contra del moviment independentista, a través de l’empresonament dels líders polítics i socials, la suspensió de drets fonamentals (com la llibertat d’expressió, la llibertat d’informació, etc.) i les coaccions de tota mena contra la població i els mitjans de comunicació públics, en una persecució política que ha arribat als extrems delirants de perseguir el color groc, les pancartes amb el lema de “Democràcia” o fins i tot les banderes estelades.

I tanmateix, el resultat de les urnes és una plantofada de dimensions monumentals contra l’autoritat de l’Estat espanyol a Catalunya per la negativa de l’electorat català a acceptar el 155, l’empresonament dels presos polítics i socials, l’exili belga del president Puigdemont i part del seu Govern, i la persecució judicial de l’independentisme. O, si es prefereix, analitzat en termes positius, aquest resultat implica la restitució del Govern legítim (destituït de manera insòlita pel president del Govern espanyol), la reedició de la majoria independentista del Parlament (dissolt amb la pretensió de posar fi a aquesta majoria), la confirmació dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre, el suport a la declaració d’independència i a la proclamació de la República.

Amb tot l’Estat espanyol en contra, l’independentisme ha mostrat que no només no perd suport popular, sinó que l’incrementa: per a qui vulgui llegir les dades, l’independentisme no ha deixat de créixer des de la consulta del 9-N (1.861 mil vots), les eleccions del 27-S (1.965 mil vots), el referèndum de l’1-O (2.044 mil vots) i, ara, en les eleccions del 21-D (2.057 mil vots, encara provisionals). Una majoria social i política incontestable.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Antich
Xavier Antich