L’apertura lingüística al Congres dels Diputats negociada gràcies a la força electoral de l’independentisme ha obert el meló de la denominació que ha de rebre la nostra llengua. Que en un primer moment es parlés de català, basc i gallec va suposar un cert sacseig al País Valencià. El nou Consell de la Generalitat Valenciana, format per la coalició entre PP i VOX, va veure-hi l’oportunitat de remenar entre les deixalles del blaverisme: amb falsa indignació presentaven com una agressió una pretesa exclusió de la llengua valenciana de la cambra espanyola.
La pantomima era especialment patètica per dues raons a la vegada. La primera és que sabien perfectament que el valencià estava essent reconegut amb el nom de català: ningú no negaria traductors als valencians, bàsicament perquè serien els mateixos –potser valencians també– que per la resta de catalanoparlants. La segona és que poc abans, tant PP com Vox s’havien mostrat contraris a la possible utilització al Congrés de qualsevol llengua que no fos la castellana: ni valencià, ni català.
Força més adient va ser la reacció de Ximo Puig, demanant que s’utilitzés la denominació de “català-valencià” per referir-se a l’idioma que té el seu hàbitat dins de les coordenades marcades per Fraga, Maó, Salses i Guardamar. De nou, els mateixos que es dediquen a castellanitzar topònims valencians i a desmuntar totes les polítiques de normalització lingüística de l’anterior govern van sortir a queixar-se amb l’antiga cantarella acientífica i terraplanista que parla de dos suposats idiomes diferents. Paral·lelament, des de l’independentisme català van sorgir algunes veus indocumentades –entre les quals la d’algun diputat– a blasmar de la doble denominació, com si aquesta fos una concessió al secessionisme lingüístic.
Poc s’ha trepitjat el País Valencià si s’ignora l’ús generalitzat que es fa del terme “valencià” per referir-se a l’idioma autòcton. No és una qüestió de dretes, esquerres, espanyolisme o valencianisme: aquest és el nom que donen tots els valencians a la seva parla. La ignorància ens podria fer pressuposar que aquest fet es produeix des de la famosa Batalla de València, amb consegüent imposició d’un relat separador. Doncs no. Manuel Sanchis Guarner, al seu llibre La llengua dels valencians, recull testimonis del segle XV en els quals ja es parla de “llengua valenciana”, sense que en cap moment això pretengués transmetre que es tractava d’un idioma diferenciat del de les Illes Balears o Catalunya. No es pot obviar, tot i així, que denominar una llengua en funció de les divisions administratives té un punt d’absurd: hem de dir valencià a Vinaròs i català a Ulldecona? Mitja Catalunya té una parla més similar a la de València que a la de Barcelona!
Els lectors ja em perdonaran per explicar aquestes obvietats, però el desconeixement de qüestions tan bàsiques és el motor d’algunes de les reaccions abans citades. És necessari que abans coneguem bé allò que diem defensar i estimar, tot i que no sempre les coses es fan per aquest ordre.
La denominació “català-valencià”, més que veure’s com una agressió a la unitat de la llengua, s’ha de contemplar com una oportunitat per tancar una carpeta absurda, deixant clar que són dos noms per a una mateixa cosa. És més: des del meu punt de vista, seria bo que transcendís l’àmbit polític i s’utilitzés d’una manera generalitzada, de tal manera que els parlants del País Valencià es veiessin reconeguts amb la denominació que empren habitualment.
També hem de tenir clar que la constant polemització al voltant de l’idioma és fruit d’una voluntat assimiladora externa. Convertir la llengua catalanovalenciana en un conflicte permanent és la millor manera per fer-la retrocedir, en tant que el que hauria de ser una fluida eina de comunicació quotidiana es converteix en un cansat camp de batalla. Tot allò que ajudi a esborrar reticències i a eliminar suspicàcies serà una bona iniciativa: és el cas de la denominació “català-valencià” (o viceversa, és clar).
