L’estelada, bandera social

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La setmana passada vaig anar a Madrid, a jugar en camp contrari, a la tertúlia de Las mañanas de Cuatro. Com ja podeu suposar, hi vaig ser convidat perquè un dels temes que es va tractar extensament al llarg d’aquell matí va ser la situació política a Catalunya i volien que també hi fos representat el punt de vista dels independentistes. Tal com ha recollit recentment un informe del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, aquesta no ha estat una tònica habitual: mentre que a la televisió pública catalana –tan criticada per l’espanyolisme- ha repartit de manera equitativa les diverses tendències a les seves tertúlies, les televisions espanyoles han tendit a oferir un relat monolític contrari a la independència. Tot i així, al llarg de les setmanes posteriors al referèndum hi ha hagut algunes excepcions a Espanya, segurament no pas impulsades des d’una determinació d’oferir pluralitat, sinó perquè s’ha anat veient que el rebombori comporta una pujada de l’audiència. A la gent l’avorreix veure un grup de persones donant-se la raó mútuament.

Catalunya era un dels temes de conversa, sí, però en van sortir d’altres. Aquell dia era notícia l’increment del preu de l’electricitat a Espanya, essent el cinquè estat amb el preu més car de la Unió Europea. Per acompanyar aquesta informació també va bé dir que la setmana anterior el Congrés dels Diputats havia aprovat apujar el salari mínim fins els 800€ -amb el vot favorable dels independentistes i l’abstenció de Ciutadans, per cert-, encara quedant a molta distància dels països més avançats d’Europa. En un determinat moment, el presentador valencià Javier Ruiz va dir que “el del preu de l’electricitat, juntament amb l’esgotament del fons de pensions, és un dels temes que s’ha tapat amb l’estelada durant tot aquest temps”. I era ben cert: al govern espanyol i a les seves crosses polítiques i mediàtiques els ha anat molt bé l’agitació anticatalanista per amagar els seus constants abusos contra la seva ciutadania. 

Per contra, no s’ha d’oblidar que la legislatura que ens han clausurat a la força ha suposat un gir amb consciència social a la política catalana. De fet, com més ha avançat l’independentisme i ho ha fet en uns termes més diàfans, el pes de l’esquerra en el panorama català ha estat més significatiu. La participació d’ERC en el govern i el paper decisiu de la CUP a la governabilitat del país han portat a l’aprovació de mesures en benefici dels més desafavorits. Fins i tot abans, ja en l’anterior legislatura, el govern de Mas havia aprovat un decret llei, forçat per l’acord pels pressupostos amb ERC, que contenia un seguit d’accions per combatre la pobresa energètica i evitar els talls de subministraments en situacions de vulnerabilitat. Hem vist també, només per posar un parell d’exemples, com s’aprovava una llei d’emergència social perseguida pel govern espanyol i el seu braç judicial anomenat Tribunal Constitucional o com la consellera Dolors Bassa impulsava la renda garantida de ciutadania que havia de permetre no deixar ningú a l’estacada.

Sovint, des de l’espanyolisme s’ha volgut fer veure que l’estelada era una ensenya per ocultar els problemes reals de la gent –no és el cas de Javier Ruiz, que ho deia com una crítica al PP-, una mena de cortina de fum per no governar a favor del ciutadà. No és casual, però, que els partits del 155 siguin els campions de les portes giratòries, els de les pujades de preu dels serveis bàsics, els del saqueig de les pensions, els que voten en contra o s’abstenen quan s’ha d’apujar el salari mínim. L’estelada és, precisament, la bandera dels problemes reals de la gent i això quedarà encara més clar després d’aquestes eleccions del 21 de desembre en les quals es preveu un major pes de l’esquerra dins l’independentisme en no repetir-se la fórmula de Junts pel Sí.

Tornant a Madrid: quan vaig cap als estudis de televisió, quedo astorat de la quantitat de banderes espanyoles que pengen de balcons i finestres, també en barris pobres. Qui posa en dubte la seva òbvia hispanitat? Ningú. Però mentre estan distrets amb els colors de la rojigualda, mentre els empenyen cap a la visceralitat contra Catalunya, els fan oblidar que els van fent una mica més pobres cada dia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).