Ateneu Mulei. Una història

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si algun dia s’escriu la història sociopolítica del procés independentista, se m’acuden alguns protagonistes que mereixen capítols específics. Els actuals Comitès de Defensa de la República n’hauran de tenir un, de la mateixa manera que en tindran ANC i Òmnium, o les coordinadores que van organitzar les consultes. I un dels primers capítols el mereixerien els casals i ateneus independentistes, que han contribuït decisivament a tot el que ha vingut després.

Aquest passat cap de setmana tancava les portes l’Ateneu Mulei de Molins de Rei, després de 10 anys. Com a associació continuarà, però de moment sense un espai físic. Aquest final m’empeny a escriure el que ara llegiu, com a agraïment a una entitat amb la qual m’he sentit profundament unit però, anant més enllà i pensant en tots vosaltres lectors i lectores, com un exemple concret de la tasca associativa que ens convé reprendre per construir República.

Els casals i ateneus independentistes van sorgir als anys noranta però es van estendre en la dècada següent. L’Ateneu Mulei el vam fundar el 2007 i per aquelles dates ja s’havia obert la reflexió que els casals havien de passar de ser un refugi a irradiar el missatge independentista a través de la implicació en el conjunt de la vida associativa de barris i viles. Quan l’independentisme era un moviment petit i estigmatitzat, va convenir dotar-se d’espais on simplement agrupar-se i afirmar-se aquells que defensaven la ruptura, el socialisme i els Països Catalans. En una segona fase, es va entendre que calia obrir aquests espais a la societat. En el moment de néixer el Mulei, aquest debat es va manifestar de forma ben mundana: els vidres de la porta havien de ser opacs o transparents?

I per desplegar aquesta vida republicana, l’ateneisme independentista (i el llibertari, i els centres socials autogestionats, etc.) tenim un model ben arrelat a la nostra societat: la tradició associativa obrera i popular des de la segona meitat del segle XIX. Aquest model que canalitzava els anhels de les classes populars en una societat que es modernitzava. Anhels com la formació, la cooperació i el suport mutu, el coneixement de la natura, la vida cultural o l’esport.

Amb la progressiva implantació de la societat de consum, que situa aquests anhels com a aspiracions individuals assolibles a través dels diners, l’associacionisme corria el risc de desaparèixer. Més si tenim en compte que va ser objecte de la repressió i vigilància franquistes. Però no va ser així, i als Països Catalans s’ha mantingut aquest nervi associatiu que vol viure la cultura no com una experiència individual sinó col·lectiva, i que entén la política com a participació, de baix a dalt, des de la implicació amb l’entorn més immediat fins a la filosofia constituent que diu que el país el fem entre totes i tots.

Aquesta és l’experiència que molts de nosaltres hem viscut participant d’ateneus i casals. Recordo, per exemple, un cicle de xerrades que els socis i les sòcies del Mulei, majoritàriament joves, vam coorganitzar amb els Amics del Museu, majoritàriament grans, i que va servir per veure la Guerra i la Revolució del 36 des de perspectives generacionals diferents. Recordo també que amb els primers símptomes de la crisi econòmica, la necessitat d’entendre què passava ens va portar a organitzar un curs amb el Seminari Taifa, sempre disposats a voltar pel país. I recordo totes les festes populars que hem organitzat, amb la música com a element indispensable.

Al poble català ens costarà més o menys de construir la nostra República, però sabem que la nostra causa és invencible perquè té aquest nervi de l’associacionisme popular, molt difícil d’esclafar per als qui busquen dominar políticament els Països Catalans. L’acció política que es desplegui a partir de les eleccions del 21D no podrà limitar-se a les institucions, sinó que aquesta dimensió sociopolítica és més necessària que mai. Perquè precisament l’Estat espanyol i els seus aliats han volgut jugar la carta de la divisió social. I els haurem de recordar que no, que som un sol poble, i que el projecte republicà no es basa en identitats preestablertes sinó en la construcció d’un projecte polític que, sense oblidar d’on venim, sobretot es mou per decidir on anem.

L’associacionisme i la cultura popular són de les millors eines per superar les divisions i pors que ha intentat fomentar la propaganda antiindependentista. Suposen baixar al carrer els debats, són la llavor del Procés Constituent i contribueixen a l’argamassa de la cohesió social. Per això serà necessari enfortir i expandir casals i ateneus d’ara endavant, impulsar la vida republicana i materialitzar els versos d’Estellés en la construcció d’un poble unit, alegre i combatiu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).