Ángel Luna, José Antonio Pina, Blas Bernal, Etelvina Andreu, Elena Martín, Gabriel Echávarri, Francesc Sanguino, Ana Barceló i Trini Amorós. La nòmina de candidats del PSPV-PSOE a l’alcaldia d’Alacant des de l’any 1995 és una llarga llista de noms amb una única cosa en comú: cap d’ells no ha repetit com a aspirant al cap de quatre anys.
Perquè, en efecte, d’alcaldables socialistes alacantins des de la pèrdua de la vara de comandament, n’hi ha hagut de tots colors. De més joves i de més grans. De més coneguts i de menys. De provinents de les Joventuts Socialistes i d’antics candidats d’Unió Valenciana. D’exconsellers i de dramaturgs. Cap d’ells, però, no ha aconseguit l’objectiu de guanyar les eleccions. La situació és tan kafkiana que la candidata amb un resultat més positiu —els 14 regidors obtinguts per Andreu, en 2007— no va aconseguir l’alcaldia, mentre que l’aspirant amb el resultat més pobre —els 6 edils d’Echávarri, en 2015— sí que va coronar-se alcalde, per bé que gràcies a un acord multipartit que va acabar saltant pels aires al cap de tres anys. Aquella experiència de govern fugissera, amb un reregust ben amarg, ha sigut l’única notícia satisfactòria en les tres dècades de travessa pel desert.
Curiosament, l’Ajuntament d’Alacant fou l’últim consistori de les tres capitals de província valencianes conquerit per la dreta. Mentre el PP va fer-se amb València i Castelló de la Plana en 1991, amb Rita Barberà i José Luis Gimeno al capdavant, respectivament, la presa d’Alacant no va produir-se fins 1995, quan Luna, que a penes acumulava quatre anys a l’alcaldia, va sucumbir davant Luis Díaz Alperi.
Des d’aleshores, però, Alacant ha estat un feu conservador, amb l’única excepció, com ha quedat dit, del període 2015-2018. La trànsfuga Nerea Belmonte, expulsada de Podem per l’adjudicació de contractes menors, va propiciar que l’esquerra abandonara el poder consistorial en un temps rècord. Des del grup mixt municipal, el seu vot en blanc en la moció de censura presentada per Luis Barcala va acabar amb ell a l’alcaldia i amb Echávarri fora d’ella. En el seu periple com a alcalde no va completar ni els primers quatre anys de mandat.
En efecte, els dos mandats consecutius encadenats per Joan Ribó al cap i casal i per Amparo Marco a la capital de la Plana resultar molt més estables que el govern local conformat a Alacant entre el PSPV, Guanyar Alacant i Compromís. Echávarri sempre podrà presumir, això sí, d’haver sigut alcalde socialista de la seua ciutat. Una fita que qui sap quan es tornarà a repetir. La pròxima que ho intentarà, Trini Amorós, arriba a la candidatura per designació directa de Ferraz i amb l’empara de la ministra i secretària general del PSPV, Diana Morant. Sense unes primàries ni cap altre procés de designació intern. «La comissió de llistes ha aprovat l’excepcionalitat sol·licitada per l’agrupació d’Alacant, raó per la qual no se celebraran primàries i l’actual regidora a l’Ajuntament d’Alacant, Trini Amorós, serà la candidata per a les pròximes eleccions municipals», assenyalava la setmana passada, en una nota de premsa, la federació socialista valenciana.
Aquesta decisió compta, segons indicava la nota, amb el suport de les estructures orgàniques del partit en coordinació amb la direcció federal del PSOE. «És la millor candidata per a liderar el projecte socialista i recuperar l’alcaldia d’Alacant», explicaven unes enigmàtiques «fonts socialistes» en el comunicat en qüestió. «La seua figura representa una aposta per una candidatura amb la capacitat d’unir el socialisme alacantí, sumar una majoria progressista i oferir una alternativa sòlida a l’actual govern de la ciutat», continuava la nota. Una candidata teòricament escollida «per consens» però que s’ha estalviat tots els tràmits previstos en els estatuts de la formació. Un reglament que preveu la designació directa, sense consulta a les bases, en casos excepcionals. I Alacant, sens dubte, n’és un.
De Barceló a Amorós
Ni la jugada de Ximo Puig de situar al número u de la llista la socialista Ana Barceló, la consellera de Sanitat que va pilotar la resposta a la pandèmia per part de la Generalitat Valenciana, no ha servit per consolidar una oposició robusta a Alacant. Era la candidata més coneguda que el PSPV havia presentat a la ciutat en les últimes convocatòries. El seu resultat, però, no fou l’esperat. Lluny de persistir en aquell moviment, el PSPV fa un no colp de volant i situa la seua portaveu adjunta, Trini Amorós, al capdamunt de la llista. Amorós ja havia figurat a l’equip de Barceló en la Conselleria. Prèviament, també havia estat subdelegada del Govern a Alacant.
Amorós és una política experimentada. Tot i que de 2007 a 2011 ja va tenir una incursió municipal com a alcaldessa del Castell de Guadalest (Marina Baixa), la seua trajectòria política sempre ha anat lligada a la ciutat d’Alacant, on fou bellea del foc, la reina de les Fogueres. Nascuda en 1971, dos anys abans que Carlos Mazón, va coincidir amb ell al sindicat estudiantil Programa 10, especialment implantat a la facultat de Dret de la Universitat d’Alacant (UA).
Poc abans de les eleccions valencianes de 1995, en què Eduardo Zaplana va accedir a la presidència, Amorós fou expulsada del sindicat per haver donat suport, com a presidenta del Consell d’Alumnes de la UA, al manifest fundacional del Bloc de Progrés Jaume I. Impulsat per l’entitat cívica Acció Cultural del País Valencià (ACPV), el Bloc pretenia conscienciar la ciutadania del perill que representava la possible arribada del Partit Popular a la Generalitat.
La seua adhesió a aquell document, que havia estat signat per tots els rectors de les universitats públiques i per diversos referents del món cultural i artístic —entre els quals el dissenyador Xavier Mariscal, el ballarí Nacho Duato, l’arquitecte Santiago Calatrava o l’escriptor Manuel Vicent—, li va costar el malnom de “la bellea del Bloc”. A penes tenia 23 anys.
Ara, tres dècades després d’aquell episodi, Amorós optarà a l’alcaldia d’Alacant com a solució d’emergència. El seu perfil ha aconseguit calmar els ànims d’una agrupació en tensió permanent, molt influenciada per la presència de l’històric Ángel Franco. De fet, aquest factòtum del socialisme alacantí ja havia deixat entreveure la seua voluntat de situar al capdamunt de la llista el metge Quico Fenollar.
Franco no ha mort
I és que, a Alacant, l’ascendència de Franco continua sent notable. No sols això, sinó que en el darrer congrés nacional del PSPV va aconseguir una plaça a l’executiva que comanda Morant. En concret, la de secretari de Mobilització. En els actes públics de partit que organitza la direcció del PSPV no és difícil veure’l en les primeres fileres, sempre ben situat. Té la capacitat d’un pivot de l’NBA per a moure els colzes i obrir-se pas en les defenses més tancades. Recentment va demostrar-ho de nou a Gandia, on Morant fou proclamada candidata. Als peus d’ella, mirant-la absort, hi havia Franco.
Suspès de militància en 2014 per estar involucrat en l’anomenat cas Rabassa, en què va quedar clara la seua proximitat al potent empresari local Enrique Ortiz, Franco no fou condemnat per aquella causa i a poc a poc va retornar a la dinàmica del partit en què fou senador de manera ininterrompuda durant 20 anys, entre 1983 i 2003. En 2023, amb Puig a la secretaria general del partit, va tornar a formar part d’una candidatura al Senat, però sense obtenir-hi l’escó. Aquella dada constatava la preeminència d’un perfil polític tan incombustible com controvertit.
La candidatura d’Amorós ha evitat un nou xoc de trens al socialisme d’Alacant, la zona zero de la convulsió al PSPV. Franco va enfrontar-se obertament a Barceló des de la seua proclamació com a candidata, en 2023. La portaveu socialista al consistori tampoc no amagava, més aviat tot el contrari, les diferències que mantenia amb ell. La designació digital d’Amorós evita unes primàries que haurien plasmat, de nou, la divisió interna del partit. El peatge a pagar torna a ser el de sempre: no repetir un candidat —o candidata— amb la mateixa cara i els mateixos ulls.