El dret republicà a la informació

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En l’ofensiva de l’Estat contra l’independentisme, aguditzada en les vigílies de l’1-O, hem pogut comprovar que no ens enfrontem a un govern, sinó a un Estat, a un sistema. El problema no és (només) el PP. Podríem dir, en síntesi, que qui sosté la indissoluble i imposada unitat d’Espanya són les classes dominants, que tenen plena continuïtat amb l’oligarquia que el franquisme va ajudar a enriquir i que la Transició no va tocar. Són aquestes classes les que operen políticament més enllà d’un partit, i el procés català cap a la República ha tingut la virtut de posar-ho en evidència. L’oligarquia espanyola, que inclou membres de la burgesia catalana, ha fet servir la seva influència, en primer lloc, sobre la judicatura. També ha utilitzat els canvis de seu social de grans empreses catalanes per generar un clima d’inseguretat. L’oligarquia influeix en els partits, afavorint-ne o no el finançament a través de la banca. I finalment hi ha la qüestió que avui volem tractar: el paper dels mitjans de comunicació.

En aquests mesos hem comprovat la cruesa i l’encert del que va deixar escrit Ramon Barnils: “els exèrcits del segle XXI seran els mitjans de comunicació”. Una amiga em fa arribar les paraules d’un dels nostres presos polítics, que de la cel·la estant només pot accedir a televisions d’àmbit espanyol, i que conclou: “amb el que expliquen i com ho expliquen, jo també ens odiaria”.

Hi ha exemples concrets de com els mitjans han jugat a desinformar de la situació a Catalunya, sovint vulnerant també la llibertat d’expressió. El País ha estat un dels diaris més descarats en aquest propòsit. Les últimes setmanes ha tractat de construir una connexió russa de l’independentisme català, per veure si així el deslegitima. Abans, però, va acomiadar el seu històric col·laborador John Carlin, per la posició que mantenia respecte a Catalunya en els seus articles. En l’edició catalana, van abandonar el diari Joan B. Culla i Francesc Serés, denunciant censura ideològica. Al catedràtic Jordi Matas, també col·laborador habitual, no li van voler publicar el seu article “Octubre negre”.
Un altre exemple d’atac al dret a la informació. Un petit diari digital, d’aquells que serveixen per generar notícies intoxicadores que es fan virals, deixava anar fa unes setmanes que s’havia trobat “la factura que la Generalitat va pagar a Assange per mentir sobre Espanya”. Quan hom llegia la notícia, l’única xifra que hi trobava era el pressupost del DIPLOCAT (Consell de la Diplomàcia Pública de Catalunya), de la qual la fiscalia deduïa que s’haurien fet pagaments a un suposat lobby procatalà en el qual hi hauria Assange.

Vet aquí la “factura” del titular. Una notícia falsa destinada a intoxicar, vaja, cosa que no va impedir que fos força compartida a les xarxes socials per destacats representants de l’unionisme. En particular, Juan Carlos Girauta, de Ciutadans, que enllaçava la notícia en una piulada adreçada al fundador de Wikileaks a qui li deia, directament, mercenari. Girauta, sí, el mateix que exigia al ministre espanyol d’Exteriors, Alfonso Dastis, que influís en els mitjans de comunicació internacional per imposar-los el relat de l’Estat sobre Catalunya.

La llibertat d’expressió també ha patit en el món de l’humor gràfic, amb l’acomiadament d’Eneko de las Heras del gratuït 20 minutos, o amb la causa oberta contra el setmanari El Jueves. Sempre relacionat amb la situació política catalana.

Ens els mitjans públics s’ha donat la protesta del Consell d’Informatius de RTVE, que va fer explícit com s’havien censurat i manipulat les informacions relatives a l’1-O. I hi hauria més qüestions, com ara el tractament periodístic de la ultradreta, un actor massa sovint relativitzat o desatès, ignorant que les seves accions són clau en la creació d’un clima de por. Ultradreta que, per cert, ha situat Catalunya Ràdio en el punt de mira.

Veiem com el PP (a través del control sobre RTVE) però, en el fons, l’oligarquia a través del control dels mitjans de comunicació privats, han estat un actor central en l’ofensiva. Mediaset (Cuatro, Telecinco), Atresmedia (La Sexta, Antena 3) o Prisa (El País, SER) són els tres grans exemples d’empreses d’aquesta relació entre l’oligarquia IBEX i la construcció del relat a través dels mitjans. L’article 52 de l’Estatut, no desplegat, obliga les institucions a “promoure les condicions per garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós”. Això dins l’Espanya oligàrquica és impossible, i ho hem de convertir en prioritat de la Catalunya republicana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).