El dret a la felicitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Josep Carner té els ulls clars i lliures, i Carles Riba va i ho explica quan no vol que sigui dit que el retorça l’enveja. Té la mirada plena com un ou d’una poesia que ho pot tot a través del llenguatge, sàvia en saber-se saborosa, vivíssima en la respiració atlètica i que després s’encalma perquè ha suat sota un sol que crema, i sí, és clar, emocionada com una gran set però que demana beure de l’aigua fresca de la mesura, que vol descansar una estona de l’esforç de ser, potser melangiosament de vegades, o fins i tot somriure, tocada per una ironia càlida. Cap de les cares que conservem dels nostres escriptors, als llibres il·lustrats, fa un efecte tan extraordinari com la cara de Carner quan mira, ni cap testimoni directe deixa d’assenyalar aquest penetrant fenomen.

Josep Pla, sempre tan difícil d’impressionar, ho deixa ben escrit quan recorda la sorprenent conversa amb el gran poeta, l’home que parlava millor el català d’aleshores, una llengua sabuda com la fabulosa herència d’una estirp de prínceps però també un idioma nou i encès de nou, incendiat amb més vida i més ganes que mai, més lúcid i més lliure per poder enraonar més a prop del secret radiant que amaguen les coses, i alhora també del desconcert permanent de les experiències, de les contingències. És un idioma fet d’entusiasme i d’agraïment pel misteri del viure amb les paraules i a través de les paraules, però alhora també és la passió serena que es vol desentendre, que s’esforça a desconfiar del dolor íntim i sordmut, com es desconfia d’un fruit verinós enmig del paradís, com d’un dolor cec que apareix tot d’una, sense anunciar-se, com un parent estrany i llunyà que a penes recordem i que es presenta en un carreró brut i fosc a l’hora del capvespre.

«D’aquí ve que s’hagi repetit que la poesia de Josep Carner és buida i intranscendent, banal. Sense comprendre que és precisament en la banalitat, en la trivialitat, on el poeta situa l’èpica de l’existència mediocre de tots els humans, on sap descobrir per al lector la fascinant lliçó de modèstia que suposa la vida de cada dia»

Plorar i lamentar-se no fa més modern que buscar el com i la manera de la felicitat esquiva o, si més no, d’una certa alegria. Encara que el turboafligit Miguel de Unamuno digués en una carta a Josep Maria de Sagarra que Carner és poc tràgic, vaja, que “era bueno pero no mártir”, el cert és que la modernitat està feta de més bellesa i de més inquietud valenta que no pas d’angoixa i de dol. Una altra literatura és possible en contrast amb el tremendisme espanyol que impressiona encara avui els escriptors provincians, amb aquell colossal oratori de cante jondo anomenat Generació del 98, quan el pànic pel desastre colonial es barrejava amb el sentimentalisme més romàntic. La discrepància de Josep Carner amb la naturalesa humana no és, per tant, la de la bohèmia que es rebel·la instintivament contra la realitat dura i indesitjable.

Ben al contrari, és l’èpica apassionada de Nabí, perquè mentre hi ha èpica hi ha esperança, perquè mentre hi ha aventura personal encara es pot sostenir una vida digna que contradigui la solitud, l’amargor, el pessimisme o el fàstic. Molt abans de l’aparició dels llibres d’autoajuda la poesia de Carner ja omple de contingut i d’estímul, de pistes, per al lector contemporani que gosi atansar-s’hi, l’intricat dret a la felicitat. Només la poesia ensenya a parlar, que és com si diguéssim que ens ensenya a pensar. Així, la poesia no enganya mai el lector perquè només vol ser poesia, és prescindible i intranscendent per naturalesa, en contrast amb la filosofia o l’autoajuda que pretén ser una solució comprovable i comprovada, una veritat ferma, un rescat per a un segrestat com ho fou Jonàs dins la balena. El valor de la poesia, en canvi, el dona només el lector, des de la seva subjectivitat, si és que l’hi vol donar, si és que en sap. De manera que la poesia ensenya moltes més coses perquè no vol tenir raó mentre que la filosofia, al capdavall, no ensenya res perquè gosa ensenyar massa, perquè vol tenir raó sempre.

D’aquí ve que s’hagi repetit que la poesia de Josep Carner és buida i intranscendent, banal. Sense comprendre que és precisament en la banalitat, en la trivialitat, on el poeta situa l’èpica de l’existència mediocre de tots els humans, on sap descobrir per al lector la fascinant lliçó de modèstia que suposa la vida de cada dia. Al capdavall, Carner fa enveja, sembla impossible, perquè, com si fos un savi de l’Extrem Orient, convida a descobrir la calma daurada, la gràcia, l’empatia amb tot el que ens envolta. Com un camí a la felicitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves