Ressorgir de la presó

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Escric aquestes paraules des de Roma, poques hores després d’haver visitat el Palau Vaticà. Del centre del món catòlic només se’n pot sortir atordit per la història i per l’art. De tot n’hi ha tant, i és tan gros el que hi ha, que resulta impossible d’assimilar per a una ment humana normal i corrent com la meva. Al final, fills d’una tradició com som, el que acabem retenint millor és allò que d’altres ja han assenyalat com a obres mestres: Laocoont i els seus fills intentant deslliurar-se, amb els rostres desfigurats pel pànic, d’unes serps de marbre blanc; la Capella Sixtina de Miquel Àngel, que ni tan sols intentaré descriure per no fer el ridícul, i les Sales de Rafael, on hi destaca el fresc de L’escola d’Atenes, una de les imatges icòniques de l’art occidental i un bon exemple de la idea de la continuïtat d’Occident al llarg dels segles. 

És en aquestes Sales de Rafael, concretament a la que s’anomena Sala d’Heliodor, que hi ha un fresc dedicat a l’alliberament de sant Pere. Tal com s’explica als Fets dels Apòstols del Nou Testament, Pere va ser empresonat per formar part de la comunitat cristiana i era vigilat per “quatre esquadres de quatre soldats, amb el propòsit de fer-lo comparèixer davant el poble després de Pasqua”. La nit abans d’haver de ser jutjat per difondre una causa que les autoritats de l’època consideraven subversiva, un àngel se li va aparèixer i el va alliberar. Rafael va imaginar aquesta escena d’una manera corprenedora, amb l’àngel desprenent llum dins d’una cel·la tenebrosa, deslligant Pere i agafant-lo de la mà per treure’l del seu captiveri injust. Sobre aquell confinament arbitrari s’hi edificaria una causa que transcendiria el mateix pres i que seria seguida per milions de persones.

L’exemple de sant Pere es repetiria diverses vegades al llarg de la història de la humanitat. A tots ens venen al cap els vint-i-set anys de presó de Nelson Mandela. El seu número de cel·la, el 46664, acabaria esdevenint cèlebre. La presó de Robben Island és un lloc de peregrinació pels defensors de la llibertat, tal com la Presó Mamertina de Roma, on es diu que hi van ser tancats sant Pere i sant Pau, és visitada pels cristians com a lloc de memòria. Un cop lliure, Mandela aconseguiria agermanar el seu país i la seva tasca seria reconeguda arreu del món, obtenint el Premi Nobel de la Pau l’any 1993.

El mateix dia que observo els frescos de Rafael llegeixo un article al diari espanyol més prestigiós –imagineu-vos com són els altres- fent mofa del comportament d’Oriol Junqueras a la presó, del qual no en sap dir res veritablement despectiu, més enllà de trobar el motiu de burla en la seva espiritualitat catòlica: “Commou la resignació cristiana de l’experiència carcerària de Junqueras. L’ha convertit, l’exvicepresident de la Generalitat, en un exercici de pietat i de vocació. [...] Escriu cartes a l’ombra d’un crucifix. Les rep amb gestos de conseller espiritual. Passeja pel pati d’Estremera com si recorregués el claustre de la catedral de Girona  [...]”. Comparant-lo amb els altres consellers, arran dels recursos d’apel·lació de Rull i Turull, diu que els uns “abracen la Constitució com el Llibre dels Salms. Serien capaços de tatuar-se el 155 a la nuca. Accedirien a agitar la bandera espanyola a la grada dels Ultra Sur”. Per contra, “Junqueras no. El pare Junqueras, monsenyor Junqueras, sa excel·lència Junqueras o sa eminència, entén que la presó d’Estremera és un camí d’expiació que acabarà alliberant-lo”.

No cal entendre-hi gaire de religió, només tenir nocions bàsiques d’història: acatar la Constitució, amb el mateix convenciment que les víctimes de la Inquisició acceptaven el símbol de la creu, no és abraçar res. No estranya doncs, que el mateix energumen que es confon amb una qüestió tan bàsica no sigui capaç d’entendre que la presó es pugui viure amb espiritualitat, amb la certesa d’un ressorgiment proper i amb la convicció de la victòria d’una causa justa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).