Encara no fa un any que amb l’amic politòleg Sílvio Falcón vam publicar conjuntament el llibre A la sobirania per l’esquerra. Un anàlisi de l’auge d’ERC, EH Bildu i BNG. En aquest treball, que vam tenir l’honor que fos reconegut com a guanyador del Premi Irla d’Assaig, hi estudiàvem com els tres espais polítics esmentats estaven elaborant uns discursos i unes estratègies molt similars, tots ells cercant incorporar nous suports a l’independentisme per la via d’un marcat accent social. Catalans, bascos i gallecs estaven aplicant a casa seva el que l’SNP i el Sinn Féin feien a Escòcia i Irlanda. Allò que reeixia a les illes britàniques també estava funcionant a la península ibèrica, amb ERC, EH Bildu i el BNG en condicions de disputar les seves respectives partides, lluny de la marginalitat de períodes anteriors.
Les tres sigles encaraven les recents conteses electorals –municipals i estatals– des d’una posició similar. D’una manera o altra, totes tres havien estat transaccionant amb el govern espanyol de PSOE i Podem, totes tres són la força d’esquerres més potent dels seus respectius països i, alhora, s’apropaven als electors amb una retòrica similar. Els resultats, en canvi, han estat divergents: si bé a Catalunya ERC s’ha mantingut com a primera força en número de regidors, no pot dir el mateix pel que fa al nombre de vots, patint una sagnia de més de 300.000 suports i perdent importants alcaldies. EH Bildu, en canvi, es converteix en primera força en nombre de regidors tant a Euskadi com a Navarra i en segona força als dos territoris pel que fa al nombre de vots, guanyant aproximadament uns 18.000 suports nous. El BNG es va mantenir com a tercera força a les municipals gallegues, però guanyant 54.000 vots i 134 regidors.
Pel que fa a les eleccions espanyoles, la dinàmica ha estat similar: si bé els bascos i els gallecs no han tret uns resultats espatarrants en comparació amb l’anterior convocatòria electoral al Congrés, sí que han aconseguit incorporar uns quants milers de vots més. EH Bildu s’ha mantingut com a segona força a Navarra i com a tercera al País Basc, mentre que el BNG ha quedat en quarta posició a Galícia, però amb 30.000 vots més. A Catalunya, en canvi, ERC ha passat de la primera a la quarta posició, perdent 400.000 vots. Si bé és evident que s’ha practicat un important vot dual en tots els territoris esmentats, la realitat és que la inclinació a Catalunya ha estat acusadament oposada, encara que ERC estigui lluny de les posicions minoritàries d’altres èpoques i continuï mantenint un suport electoral notable.
Com a conseqüència d’aquestes xifres, només ens pot venir al cap una pregunta: com és que practicant el mateix i dient el mateix, les tendències ara són contràries? La resposta, doncs, no l’haurem de trobar en les similituds, sinó en les diferències de cada un dels respectius contextos. Una de les principals causes de la situació catalana és l’enrariment de l’ambient polític, en un escenari de competència pel primer lloc dins de l’espai independentista. Mentre Arnaldo Otegi i Oskar Matute poden sortir tot just celebrades les eleccions a dir obertament que investiran Pedro Sánchez, sabent que el seu electorat no entendria que es donés una segona oportunitat a l’extrema dreta, a Catalunya la situació difereix, amb un al risc de ser acusat d’insuficiència nacional o botiflerisme. EH Bildu i el BNG no tenen ningú que els disputi l’espai independentista i, per tant, poden desenvolupar la seva estratègia amb la serenitat que atorga no haver-se-la de sentir atacada i ridiculitzada constantment des de la mateixa trinxera. La dinàmica nihilista impulsada per conquerir la primera posició de l’independentisme ha acabat arrossegant el moviment sencer cap a un pou de pessimisme.
Paral·lelament, mentre a Catalunya podríem dir que ja està tot fet, al País Basc i a Galícia, “tot està per fer i tot és possible”. Catalunya va celebrar el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, produint temporalment la sensació d’haver topat amb un mur, al mateix temps que ERC ha assolit la presidència de la Generalitat i la totalitat del govern. En canvi, ni Galícia ni el País Basc han arribat al punt del referèndum unilateral, ni l’esquerra independentista ha estat membre majoritari dels respectius governs. Encara els queda camp per córrer, escenari que propicia un clima d’il·lusió, que és una de les principals forces motrius a l’hora de votar. L’independentisme català té com a principal repte el fet de recuperar-la.
