Les primeres acusacions de violència sexual contra el fins fa poc totpoderós productor de Hollywood Harvey Weinstein va fer que moltes actrius, models, ajudants de producció, guionistes, etc. que havien treballat amb ell trenquessin el silenci per relatar les seves experiències tant amb l’ex-amo i senyor de Miramax, com amb d’altres magnats de la meca del cinema, actors d’èxit o directors premiats.
Aquesta barrera trencada per dones referents del món del cinema, l’esport o la música, ha cristal·litzat en les xarxes socials en una veloç campanya que ha permès que centenars de milers d’altres dones de tot el món, sota l’etiqueta #metoo (jo també), parlessin amb llibertat de les seves vivències personals d’assetjament o agressió sexual. N’he llegit moltes de properes, relatades per dones a qui conec, estimo, admiro o segueixo en el meu àmbit més pròxim: escriptores, editores, llibreteres, periodistes, poetesses, actrius, fotògrafes... M’han impressionat els seus testimonis, no per l’espectacularitat o l’especial dramatisme de les situacions relatades, sinó, sobretot pel context d’especial normalitat en que es van produir. En molts d’aquests relats, l’home-agressor ni tan sols era conscient del que estava fent.
Llegint el que escrivien les dones del meu entorn, m’interrogava a mi mateix sobre fins a quin punt, nosaltres mateixos com a homes hem tingut actituds que, en una major o menor mesura, han molestat, violentat, humiliat, menystingut o assetjat dones com elles. O, si més no, les hem trivialitzat, normalitzat, banalitzat o excusat. Ja se sap, l’alcohol, l’adolescència, el malentès,... Si fem examen de consciència amb rigor i exhaustivitat, estic segur que en trobarem. No és un exercici fàcil, quan això suposa, no només enfrontar-nos als moments menys brillants de la nostra vida, posar en dubte la idea de masculinitat heretada en la qual la major part de nosaltres hem estat educats. Una idea que no és la dels nostres avis, és evident, però que encara té un clar biaix masclista i patriarcal.
I no és un exercici fàcil, perquè a risc d’equivocar-me, la major part de nosaltres no tindrem sobre la nostra consciència actes punibles penalment, sinó un gran cabàs d’una varietat d’actituds, comportaments, paraules, silencis que en un moment o altre han fet sentir malament una dona: des xiulets pel carrer a comentaris en veu alta, de missatges molestos i afirmacions vergonyoses a excessos de “cavallerositat” i trencament de límits amb companyes de feina, de xantatges dins una relació o la perpetuació de rols masclistes en el nostre entorn, etc.
Podem seguir vivint com si res, acceptant que això sempre ha estat així i que nosaltres no ho podem canviar, satisfets fins i tot de considerar-nos aliats del feminisme, però, si volem ser honestos amb nosaltres mateixos, cal que comencem a entonar #itwasme (vaig ser jo) per posar la primera pedra d’una nova masculinitat. I aquesta profunda reflexió és una autèntica assignatura pendent on les dones ens porten molt d’avantatge.
