Victimisme, cofoisme, pactisme, simbolisme, txiringuitisme, ranciesa, llirisme i puritanisme. Ni tan sols són set per a fer-ho encaixar amb la tradició catòlica. Arbitrari és el nombre com arbitrari ha estat el nom: Càmping Caravaning Cubelles. Durant uns mesos, Josep Català, Maria Rovira —àlies Oye Sherman —, Manel Vidal i Marc Sarrats, membres d’El Soterrani, han estat explicant Catalunya a través dels nostres vuit pecats capitals. I la setmana passada van fer la cloenda amb una actuació de síntesi sobre tots els vicis nacionals.
Escric aquestes ratlles encara sota l’efecte d’aquest darrer xou que em va semblar magistral. La seva capacitat per a crear una mena d’humor etnològic, enfotent-se’n d’un poble amb el qual alhora se senten vinculats insubornablement, em sembla una originalitat en el panorama actual.
Han anat més enllà de l’humor sobre les quotidianitats de les societats occidentals i han buscat connectar amb allò més genuí: la mentalitat, les pors, les enganyifes i les vergonyes del poble que va fer l’U d’Octubre.
No trio aquest referent a l’atzar. Em sembla que les conyes constituents del Càmping, així com en general l’estil Soterrani, són pròpies del zeitgeist postprocés. Tenen la capacitat de captar els sentiments contradictoris de tot el que hem viscut. Com quan es qüestiona si no ens vam envalentir massa amb el referèndum i en Manel ho sintetitza així: “Volen que ho recordem com una borratxera col·lectiva tonta i no, no anàvem borratxos; anàvem catxondos, que és un sentiment molt noble”. Dijous passat, Sherman ens regalava una altra ironia sobre l’Octubre del Disset: recordem sorneguers la ineptitud espanyola de no trobar les urnes perquè és l’única superioritat catalana en la batalla. En tota la resta, ens van passar per sobre i Europa, si va mirar, se’n va enfotre.
És hipèrbole, no pas descripció mesurada de la correlació de forces, però precisament per això la connexió amb el públic és més catàrtica. I em sembla una de les millors maneres d’afrontar l’estat d’ànim postprocés.
L’humor d’El Soterrani és una via per afrontar l’estat d’ànim postprocés
Escrivia fa uns dies Adrià Porta, en un article ben interessant, que l’esquerra és molt racionalista i per això para atenció a les lògiques internes del capital, els canvis en les classes socials o les contradiccions dels partits, com si amb això n’hi hagués prou per entendre com actua políticament la gent. I que, en canvi, més valdria combinar aquestes anàlisis amb una mica d’atenció a com se sent la gent enmig de tots aquests processos. Afegia, també, que durant el procés independentista, el 15M i el feminisme anaven de pujada, les emocions dominants eren la il·lusió i l’esperança. I que ara predominen la frustració i el ressentiment pels canvis no assolits.
L’emergència de l’extrema dreta és també un producte d’aquestes frustracions. Quan els “de dalt” semblen inamovibles, la ràbia dels “del mig” es dirigeix cap als “de baix”, especialment les persones migrades, LGBTIQ+, les dones o qualsevol col·lectiu que es reivindiqui contra la norma.
L’humor sobre aquesta dificultat de desplaçar els “de dalt” és una via potent per entendre aquestes emocions i continuar endavant, sense quedar atrapats en el ressentiment, el fàstic o el tedi.
No ho tornarem a fer, diuen els d’El Soterrani sobre l’espectacle dels pecats catalans. D’acord. Però no deixeu de fer coses, que sou ben necessaris.
