Ni deixar el formatge, ni dir-li que no a l’àvia amb la safata de canelons, ni renunciar a la salsa de les braves a cada vermut. Per difícil que sembli, el més complicat de fer-se vegà no és res d’això. El veritable repte d’aquesta condició voluntàriament autoinfligida de privar-se dels productes animals no té res a veure amb les papil·les gustatives. El més insuportable de ser vegà ets tu.
Cadascú viu la transició a la seva manera. Fer-se vegà és com deixar de fumar: hi ha qui redueix de cigarret en cigarret i aguanta el mono i hi ha qui llença el paquet al foc un vespre de promeses i tal dia farà un any. Doncs el mateix. Hi ha qui va eliminant productes d’un en un i hi ha qui s’acaba l’últim ou de la nevera i ja no saliva mai més per una truita de patates. Però si el canvi de dieta pot ser senzill, donar la notícia, tot el contrari. En alguns països, ser vegà és socialment aplaudit. A casa nostra, no.
A casa nostra, t’has d’explicar. Explicar, explicar i explicar. Una, dues, tres i mil vegades. A tot arreu. Amb tothom. A tota hora. No s’acaba. La defensa personal —verbal, de moment— hauria de ser part del manual. Tant se val que prenguis una posició passiva. Que, conscient del xoc que és per l’entorn, facis d’activista no-bel·ligerant. “Soc vegà per decisió pròpia però no et demanaré mai que t'hi converteixis”. Una mica hipòcrita, una mica supervivent. Prediques amb l’exemple, potser? Sigui com sigui, et poses la mà al pit i promets que no vols atacar ningú. En canvi, cada vegada que comparteixes un àpat, has de treure l’escut.
El problema no és el curiós o l’interessat. Aquests són més que ben rebuts. Divulgar raons i fer pedagogia d'una causa que es creu justa, quan el debat és sobre la taula i les idees són benvingudes, és un gust. El problema ets tu. Tu, “expert” en salut que cuides la ingesta de vitamines d’amics, coneguts i saludats. Tu, defensor del ramader del Pirineu i la seva vintena d’estimats xais d’extensiu d’espatlla ecològica. Tu, historiador que invoques avantpassats d’avantpassats per reivindicar les seves tradicions dietètiques. Tu, que reclames trampes al solitari —"només avui, ningú ho sabrà"— i trobaràs l'agulla al paller si demostra pecador a l’adversari. Tu. Tots vosaltres. Propers, la majoria. Benintencionats, molts. Pesats, tots.
