Escric aquest article divendres 29 de setembre a les 16.00h i, per tant, no sé encara què haurà acabat passant diumenge. Bé, sé segur que hi haurà un gran tsunami democràtic català, en forma d’una gran participació pacífica i festiva, però no sé encara si la policia espanyola haurà impedit la votació o retirat urnes al migdia o al vespre.
Divendres 29 de setembre, The Wall Street Journal i The New York Times plantaven a les seves portades fotos de les manifestacions de Barcelona amb joves riallers portant estelades. El dijous 28 les portades de Libération i Le Figaro hi destacaven el referèndum català i Politico Europe, el setmanari més influent a Brussel·les, hi dedicava vuit pàgines, com també els diaris alemanys i la premsa britànica... A Madrid fins i tot reconeixen haver perdut la batalla de la premsa internacional! I el mateix dia l’ONU, via secció de drets humans, amonestava l’Estat espanyol per violació de drets fonamentals en la repressió del referèndum català.
Al diari Expansión de divendres 29, a tota portada, hi surt el ministre De Guindos oferint el concert econòmic a Catalunya, tot dient que “costaria 16.000 milions d’euros a l’Estat!” (parèntesi: un servidor va publicar al número 1.062 del setmanari EL TEMPS de 19 d’octubre de 2004 una exclusiva sobre aquest tema, que derivaria en llibre publicat, per Edicions 3i4, amb Jordi Pons al 2005 amb el títol L’espoli fiscal, on ja parlàvem de 16.000 milions d’euros anuals!!!).
Al migdia del divendres 29 el vicepresident Junqueras i els consellers Turull i Romeva informaven dels detalls del referèndum i presentaven el model d’urna a fer servir el dia 1 d’octubre. Tot seguit el ministre portaveu del Govern espanyol Méndez de Vigo deia que “el referèndum no tindria cap efecte polític” (com? No havien sempre dit que no hi hauria referèndum?) i entrava en contradicció flagrant amb el seu company De Guindos, que oferia el concert econòmic a canvi de sacrificar el referèndum al gran diari econòmic madrileny.
Tant si s’ha votat com si no, l’independentisme arriba reforçat a l’1-O internament, ha ampliat la seva base social i ha guanyat la batalla de l’opinió pública internacional
Les impressionants manifestacions dels universitaris catalans, les impactants imatges dels bombers, les tractorades dels pagesos, el manifest pro-referèndum signat per una munió de científics i intel·lectuals tant catalans com de tot el món... van girar la truita la segona setmana de campanya: l’enquesta del Diario.es ja recollia al matí del 29 del IX un gran augment de la participació (fins al 62%), tal com s’observava en les creixents encartellades massives a totes les ciutats i pobles del país.
Contra pronòstic, la segona setmana de campanya ha estat més tranquil·la que la primera: l’Estat espanyol va cremar tots els seus cartutxos el 20 de setembre amb l’entrada militar a vuit conselleries i amb la detenció arbitrària d’una dotzena d’alts càrrecs, pensant que el Govern català quedaria escapçat i el referèndum desmuntat... i es va trobar amb una reacció a Barcelona impressionant: desenes de milers de persones van col·lapsar durant 12 hores els carrers que envoltaven la seu de la Conselleria d’Economia, sense deixar sortir la Guàrdia Civil. En lloc de violència, amb la policia espanyola preparada per carregar contra crispats manifestants, es van trobar flors i cançons durant hores (Virolai inclòs!). Alguna trucada devia rebre el Govern espanyol, perquè des d’aquell dia ja només van veure amenaces de fiscals i inspeccions menors de la Guàrdia Civil.
L’independentisme català arriba al referèndum reforçat i legitimitat, ampliant la seva base social i generant la solidaritat en àmbits catalans no independentistes però democràtics. La batalla de l’opinió pública internacional s’ha guanyat i ara caldrà mesurar bé els passos. A Catalunya s’ha viscut un dels episodis més grans de mobilització pacífica d’Europa una altra vegada i estem més a prop de la llibertat definitiva. Seguim!
