20 de setembre de 2017

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts de la setmana passada vaig posar-me al llit amb el cap emboirat. Una trucada d’última hora m’havia parlat d’uns vaixells que anaven cap al port de Barcelona i Tarragona. La rumorologia d’aquests dies, alimentada pel whatsapp i les xarxes socials, parlava de tancs, de catàstrofes i de conspiracions de tota mena. De la majoria no se’n podia fer cap mena de cas. Aquest cop, però, la font era de confiança i no venia del cosí d’un amic que ha parlat amb el seu cunyat. Dimecres al matí el mòbil em va començar a bullir arran de les detencions i l’entrada de la policia espanyola a diverses conselleries. Havien esperat a l’arribada dels ridículs vaixells de la Warner Bros per procedir a assaltar el govern de Catalunya i detenir alguns dels seus membres, no fos cas que la situació se’ls descontrolés excessivament.

Després de cancel·lar alguns compromisos, vaig dirigir-me cap a Barcelona. Un amic em diu que l’esperi, que ell també ve. Al llarg del matí vam anar rebent trucades d’altres amics que estaven deixant la feina per afegir-se a la protesta, tots sense militància política ni més implicació que l’habitual participació en les manifestacions de la Diada. Un d’ells, quan li va demanar a la seva cap si podia deixar l’oficina, va trobar com a resposta un “jo també vinc”.

La indignació va esclatar als carrers de Catalunya, no només davant la Vicepresidència del país, a la Rambla de Catalunya, sinó a les places de tots els pobles i ciutats. Essent un dia laborable qualsevol, la gent estava disposada a deixar-ho tot per sortir, protestar i empastifar-ho tot de cartells. Parant l’orella pel carrer en la majoria de converses, fossin en català o en castellà, es podia escoltar algú traient foc pels queixals. És que tothom s’havia tornat independentista de cop? No. Però el que no es podia tolerar era un cop d’estat per dir-nos el que hem de fer. A la gent, en general, no li agrada que li diguin què ha de fer i això ho podrien haver previst els peixos grossos de l’Estat.

A les onze del matí una gentada ja s’aplegava a la cruïlla entre la Gran Via i la Rambla de Catalunya. A la tarda tot s’havia desbordat. Els càntics, corejats per oficinistes amb corbata, àvies, estudiants i persones de tota mena, eren més pujats de to que mai: “Els carrers seran sempre nostres”, “Fora les forces d’ocupació”. Però un d’ells resumia millor que cap altre el que estava passant: “Avui comença la nostra independència”. Aquell 20 de setembre l’Estat ens havia dut a una situació irreversible amb la constatació que estaven disposats a destruir les institucions catalanes si feia falta. Qui eren ells, aquells senyors de Madrid i els seus esbirros minoritaris a Catalunya, per fer això? La ciutadania va respondre amb fúria. Una fúria civilitzada i continguda, sí, però el cabreig era evident.

S’havia especulat molt sobre quina seria la reacció de la ciutadania de Catalunya un cop arribés el xoc. Un xoc evitable en un Estat amb una cultura democràtica com Déu mana, però ineludible en el cas de l’Estat espanyol, incapaç de defensar a les urnes un projecte que no pot engrescar a ningú. Articulistes ultramuntans auguraven que amb el primer uniformat desplegat pels carrers de Barcelona tothom tornaria a casa a fer ganxet entonant el “Viva España” de Manolo Escobar. Ara s’ha vist que no, que estem disposats a lliurar aquesta batalla democràtica i que no ens deixarem arrabassar els nostres drets així com així.

He sentit àvies bromejant de la possibilitat de passar la nit al “cuartelillo”, he sentit empresaris parlant de vaga general, he vist mares, que normalment són patidores de mena, animant als seus fills a oposar resistència, hem sentit anarcosindicalistes reivindicant el mateix que capellans i monges. Tots ells han perdut la por. El dimecres 20 de setembre de 2017 serà recordat com un punt d’inflexió. I sí, efectivament, “avui comença la nostra independència”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).